Parlament de Joan F. Mira

amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

No és cosa fàcil expressar emocions en públic: expressar què se sent en aquest lloc, davant de tots vostès, a l’hora de rebre un premi que no és un premi com els altres: porta la paraula i el concepte d’“Honor”, i això provoca un cert bloqueig interior. Si algun mèrit em reconec és que he acumulat ja molts anys, més de quaranta, de lleialtat a un poble, un país, una llengua, i tot això amb una certa capacitat per dedicar milers i milers d’hores a l’ofici d’escriure, a “les Lletres”, que és el que ací em convoca. Gràcies, doncs, al jurat benèvol, gràcies a la institució que ací ens convoca, i gràcies especialment al molt honorable president de la Generalitat, consellers, autoritats i a tots vostès per la seua presència. I ara parlarem una mica de lletres i de llibres. O de les nostres lletres i els nostres llibres, del seu present cert o incert, i del seu futur, si és que el futur és previsible.

 

Ja que ací ens hem reunit per celebrar la cultura catalana, i expressament per celebrar les lletres i la literatura, deixeu-me fer una única afirmació categòrica: aquest futur, qualsevol que siga, està lligat al poder i a la política. Vull dir que la dependència en el camp del poder és i serà també, necessàriament, una dependència en el camp de la cultura i de la llengua, i per tant de la literatura. I una cultura dependent, una llengua dependent difícilment produiran una literatura saludablement i pròsperament independent. Dit en termes més concrets: si la “normalitat” cultural i literària va lligada a una normalitat lingüística, no sé quina normalitat és aquesta quan els mecanismes d’estímul i de difusió de la pròpia producció literària i cultural estan permanentment limitats per condicions que imposen la difusió intensa i constant, a casa nostra, d’una altra llengua, una altra cultura i una altra literatura.

 

En qualsevol cas, no és mala cosa parlar de futur, en aquests anys primers d’un nou segle i d’un nou mil·lenni, anys que, simbòlicament i per la seua mateixa contundència (recordem l’any 2000!), són propicis a l’actitud expectant: què ens reserva el futur que, “numèricament”, ara tot just comença? En principi, segurament més del mateix: el canvi de xifres, l’entrada dels anys dels zeros, han mostrat que les expectatives de canvi eren vanes i buides. No ha passat res que no passara abans, excepte una guerra recent, d’altra banda ben clàssica en la forma i imprevisible en els resultats. I la meitat de la població del planeta continua patint gana, sense aigua potable, ni hospitals ni escoles ni cases decents, sense gairebé res de res, i la resta hem decidit deixar d’ocupar-nos-en: qui pensa en Àfrica?

 

I en què havia de ser nou aquest temps?, hauríem de preguntar-nos, en tot cas. És que potser amb aquesta novetat cronològica havíem de ser una mica més feliços? L’increment de felicitat, per a la major part dels humans, ha consistit i consisteix a menjar una mica millor, tindre salut, no treballar massa, o en tot cas a assegurar millor una modesta economia familiar. Una petita minoria -de la qual, supose, formem part els qui avui ens hem reunit en aquest insigne i bellíssim palau- pensem que som més feliços escoltant més bona música, visitant millors museus, llegint més i millors llibres. Els qui som ací, per tant, compartim almenys aquesta idea, real o irreal, que els llibres ens augmenten el cabal de felicitat en la terra. I especialment els que contenen aquella estranya qualitat dita “literatura”.

 

Perquè en definitiva, allò que ens convoca en aquest acte dedicat a les Lletres Catalanes és l’art de llegir i escriure, en les seues diverses formes i manifestacions: una literatura nacional. I si l’estat del llibre com a producte comercial potser no és tan dolent, quin és l’estat present i previsible de la literatura, i especialment de la literatura catalana, que ací ens ha reunit? La literatura va bé, gràcies, inclosa la nostra. Encara que el seu estat l’hauríem de considerar més bo o menys bo per comparació amb d’altres literatures equivalents, o per la manera com els altres ens consideren; i això, per a mi, és matèria incerta i en la qual no em reconec competent. No sabria dir, ara mateix (i supose que la major part de vostès tampoc), qui són els nous i bons i grans autors de literatures com la danesa, la sèrbia, la búlgara, la romanesa, la sueca o la grega, i quines són les seues perspectives de futur. I els suecs o els grecs o els búlgars, reunits en un acte solemne com aquest, segurament tampoc no sabrien dir qui són els nous i bons i grans autors de la literatura en llengua catalana, o quin futur li espera. Els qui ara mateix escrivim i publiquem en català, podem resistir la comparació amb els que ho fan en altres llengües del nostre entorn europeu?: som millors, pitjors, o de qualitat equivalent? No ho sé, segurament no ho sap ningú, i potser no ens ha de preocupar massa: no som millors ni pitjors que molts d’altres, probablement, tant si els nostres llibres circulen per les fires internacionals de l’ample món com si no ho fan.

 

Allò que importa, per començar, és que cada any en català es publiquen més de set mil llibres, xifra ben respectable i que no correspon a una llengua en crisi de subsistència i en perspectiva de liquidació imminent. Són més llibres dels que es publiquen en bona part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors: llengües, per cert, que són o seran oficials de la Unió, i la nostra no, i la culpa ja saben vostès de qui és. Suposem, per continuar, que d’aquests set mil llibres, set-cents puguen considerar-se com a més o menys “literaris” (és a dir no únicament “utilitaris”), que d’aquests set-cents, setanta siguen de qualitat mínimament respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i finalment que, d’aquests setanta, set arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any setanta llibres, només set? Si és així, i crec que sí que ho és, potser que ens salvarem tots, com els deu justos, o fins i tot només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber fer: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè, o la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial. No sé si la bona literatura pot salvar o donar consistència a un país com el nostre: sí que sé que la literatura dolenta no li fa cap favor. Amb un dèficit de crítica militant i arriscada, i amb un excés fabulós de premis literaris (o que es diuen “literaris”) el panorama s’omple sovint de boires i de fums de colors. I s’escampa un cert aire de facilitat, una autocomplaença difusa, que d’una banda afavoreix la multiplicació de productes impresos sota l’epígraf de “literatura”, i de l’altra (parle sobretot de la narrativa, que és el que més conec) dificulta, o no estimula, l’esforç necessari per produir obres d’un cert nivell estètic i, permeteu la redundància o la reiteració, d’una certa qualitat purament literària. Qualsevol cosa que això signifique, que potser no sabem què significa, però tampoc jo no sé molt bé què vol dir “qualitat musical”, i tanmateix puc sentir quan hi és i quan no hi és. I sobretot, qualsevol podria constatar que, si en una orquestra toquen alhora bons músics i músics molt dolents, el resultat pot ser una perfecta i deplorable confusió. De vegades, a mi em fa l’efecte que la literatura catalana és com una orquestra així. Boirós doncs, si per la patriòtica por a dir que allò que és dolent és dolent (no podem dir que és dolent perquè és nostre, és clar: puix escriu en català, Déu li do glòria, etcètera) ens conformem amb l’abundor del nombre i alhora amb la pobresa de l’art. I aquest art, l’art de les lletres, és una cosa que, en aquest país nostre especialment, necessitem com l’aire pur i com l’aigua neta: no som allò que som només perquè tenim bons escriptors, però sense escriptors bons, no sé exactament què seríem. Som un país on les lletres i els llibres, i l’honor que es reconeix a les lletres, tenen un valor singular. No ho oblidem, per favor, no ho oblidem. I que no ho obliden els nostres polítics i els nostres governants.

 

D’altra banda, si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres bons cada nova collita, no cal patir, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, a cada nova temporada o nou curs, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què, i els llegirem; i després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”, com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria. Moltes gràcies als presents per haver fet pacientment de Pisons, i per haver-me permès fer d’Horaci. Un Horaci modest, infinitament agraït i honorat per un premi.