Gitanos

 

Joan F. Mira

 

El concepte de raça és un dels més inconcrets, més vagues i més vaporosos que corren pels camps oberts de les ciències socials i naturals. Fins a tal punt que els antropòlegs seriosos no saben ben bé què fer-ne, i l’utilitzen tan sols amb moltes reticèn­cies i per falta d’un altre terme de referència més útil. Científicament, raça vol dir tantes coses que no vol dir res: des del Día de la Raza fins a la raça gi­tana pensen vostès! I, tanmateix, és una paraula que ha donat, dóna i sembla que continuarà donant tota la guerra que una paraula desafortunada pot donar.

 

El públic fa una pilota confusa amb l’idioma, el color de la pell, la religió, la forma del nas i el ritme de les danses, i li la tira al cap del veí, presumible­ment amb la santa intenció de trencar-li’l. Perquè el fet és que totes les races són superiors. És a dir que totes es creuen superiors a les altres mentre no els obliguen a pensar el contrari, que també és una for­ma ben trista d’alienació: els blancs, o els paios, no en tenen prou de dominar i colonitzar els negres, o d’arraconar i menysprear els gitanos; no en tenen prou de sentir-se superiors, de creure’s amb els drets dels superiors. Per satisfer la seua superioritat neces­siten que els altres els reconeguen aquest dret. És a dir que els altres es queden ben convençuts que són inferiors de natural, i que per tant les coses estan bé com estan. Tots contents: és l’ordre de les coses, i les coses són com han de ser.

 

Però tots som els negres o els gitanos d’algun al­tre grup que té, respecte a nosaltres, la glòria i el po­der (vull dir els diners i la força, junts o per separat). Els qui no tenim ni el poder ni la glòria, estem sem­pre exposats que algú ens faça gitanos: que algú con­sidere que la nostra manera de ser —la nostra dife­rència— és inferior i desagradable i que, en definitiva, potser valdria més arraconar-la i fer-la desaparèixer del mapa de les maneres de ser. És més o menys el que passa quan sentim allò de «no ladre» o de «hable usté en cristiano»; i em privaré d’extremar el cas, que de tota manera és vàlid i aplicable.

 

En unes entrevistes televisives que vaig veure fa un parell de dies, la major part dels gitanos deien que justament pel fet de ser gitanos trobaven dificul­tats pertot arreu: treball, escola, casa... Excepte uns pocs: els qui no semblaven gitanos, els integrats. Aquests deien que no, que ningú no els discriminava i que no tenien cap problema. I tant que no! La grà­cia estaria a ser gitano, semblar gitano, i no tenir problemes. Com, per exemple, la gràcia estaria a ser va­lencià, semblar valencià (no sé si queda molt clar això de ser i semblar, entre cometes i en el nostre cas...) i no tenir problemes. No sé, però em fa l’efecte que molts —molts dels altres, és clar— ho trobarien inacceptable: hi ha encara massa gent que pensa en termes de superior i inferior sempre que pensen en ells ma­teixos i en els qui no són com ells mateixos. Que vol dir: com jo (o siga, com el grup amb què jo estic identificat) = superior; diferent = inferior.

 

Negre, maçó, heretge, jueu, gitano, tant se val, qualsevol cosa serveix per a ser diferent, perquè et facen diferent. Per exemple, parlar valencià o dur es­pardenyes i tindre les mans aspres. Als qui no són negres, ni maçons ni heretges ni jueus ni gitanos ni parlen valencià ni tenen les mans aspres ni etcètera, els molesta la simple existència i presència dels qui són negres, maçons, heretges, etcètera. És una vella, coneguda, repetida i trista història. Jo sóc poc origi­nal. I ja ho he dit: tots els qui no tenim ni el poder ni la glòria ens hem de resignar (eternament?) a ser els gitanos d’algú.

 

Deien uns gitanos del reportatge que volien fer una escola, i que van començar a instal·lar-hi uns bar­racons per al cas. Aleshores, la gent dels barris pro­pers —els paios dels blocs de pisos— van pensar que els barracons eren per anar-hi a viure més gitanos, i van decidir que no en volien més, que no podien suportar més gitanos per aquells barris. Resultat: agressions, baralles amb policia i tot, manifestacions, incendi dels barracons —acompanyat de l’intent d’impedir l’actuació dels bombers—, etc. Molt ame­ricà, sí senyor, perquè ací no som racistes... mentre no tenim ocasió.

 

Jo, de vegades, i vostès perdonen, em trobe una íntima, estranya, resignada o revoltada identificació amb tots els gitanos que corren per aquest món.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 47-49