‘Fascista el que no bote’

 

Joan F. Mira

 

Doncs, servidor de vostès, que escriu aquestes rat­lles, no bota. Ni bota ni botarà en semblant circums­tància. I això per la simple raó que, després de con­siderable aplicació i esforç honest, no he pogut arri­bar a establir cap connexió racional entre el bot a compàs i la condició o expressió del feixisme (l’om­bra del qual el Pare Sant Josep allunye de nosaltres pels segles dels segles, amén). Més aviat, si alguna connexió havia d’establir o intuir, tiraria per la ban­da irracional i pel sentit contrari al que se suposa que pretenen els promotors del saltiró col·lectiu, com miraré de tornar a dir més endavant.

     El cas és que m’he hagut de trobar ja tres o qua­tre vegades en la molt desagradable alternativa de sotmetre’m al ritual botador o córrer el risc de ser mirat de mala manera pels veïns que pugen i baixen més o menys entusiàsticament al meu voltant. Com a mínim, els meus veïns saltadors en aquestes contin­gències poden pensar que atès que un feixista de carn i ossos no es trobaria probablement en el gènere de situacions en què es practica el bot de reglament (i si hi acudia botaria més que ningú per dissimular), el meu entusiasme antifeixista deu ser més aviat tebi, o de mena poc solidària, o poc integrat en l’acció botadora de les masses, o vés a saber què. Així que, a tot risc i eventualitat, m’he quedat quiet i he vist pujar i baixar en bloc un pam o dos —que això depèn de la pràctica i del greix, segons les meues observa­cions— respectables dirigents de partits (polítics), respectables advocats i professors universitaris, res­pectables hereus de la més altíssima burgesia i res­pectables joves revolucionaris urbans. Ara, el dia que es van manifestar els llauradors, per exemple, no botaven: cosa perfectament comprensible des de tots els punts de vista, i que em va fer sentir d’allò més a gust.

     Ja va bé que en la pre-política, la pre-llibertat, la pre-revolució (ai!) i en totes aquestes coses, el folklo­re tinga el seu lloc, perquè el folklore és absoluta­ment necessari per als humans, i perquè no hi ha revolucions sense cançons, etcètera. Perfecte. Però posar-se tots alhora a botar, sota l’amenaça d’allò de «al bote, al bote, fascista el que no bote», ja em costa més d’empassar. Fet i fet, ¿què vol dir, o a què trau trellat? Em fa la impressió que és aproximadament el contrari de l’espontaneïtat, de la llibertat, de la festa o de la joia del crit, de la protesta solidària o del que siga que vulga ser. Sense ànim d’ofendre els milers de ciutadans saltadors que salten pel país en ocasions semblants, i amb tots els meus respectes, jo no bote: tindria l’estranya sensació d’estar fent l’im­bècil. O pitjor: la de participar en una manifestació retardada de l’infantil «cabró el qui arribe l’últim», i vinga tots a córrer. Si és d’aquestes maneres ovino­coactives com ens hem d’expressar cada vegada que ens trobem junts uns centenars o uns milers de ciu­tadans del ram progre, ja anem ben servits.

     Dic jo, per no callar: ¿és que ens costarà tant de traure’ns de damunt els mals hàbits imposats, i els efectes inconscients dels mals hàbits, de subdesenvolupament psíquic, de perpètua minoria d’edat i de terrorisme mental, per no dir-ne d’altres?

     Potser no n’hi havia per tant. Però és que això d’«al bote, al bote...» em deprimeix. No ho puc evitar.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 81-83