Del mal que fa l’escola

 

Joan F. Mira

 

Escrit per als que ara se’n diuen «treballadors de l’ensenyament»

 

Un servidor cobra de nòmina del Ministeri dit d’Educació, a canvi d’ensenyar —intentar ensenyar, per ser exactes— grec als adolescents. No poden ima­ginar els lectors, probablement subordinats del ma­teix Ministeri, quina tranquil·litat de consciència re­presenta, això. Ensenyar grec, vull dir. Que és una matèria que, sabuda molt o poc o gens, queda relati­vament inofensiva: una cosa de luxe, com les postres o la cirera del martini. Perquè si jo fóra responsable dels plats forts, estaria ben fotut i preocupat. Al­menys, vists els efectes que el menú està produint últimament, i les indigestions.

     Pel que fa a l’alimentació general bàsica, jo puc apreciar-ne els resultats en els meus fills: tremolors, febre alta, migranyes persistents, congestió mental, inapetència, per dir-ne només uns pocs. Les pobres criatures vénen d’escola cada dia com si tornaren de fer la mili a Ceuta, com si els hagueren apallissat l’es­perit, alacaiguts, inerts, carregats amb enormes mot­xilles plenes de llibres, diccionaris, multitud de qua­derns, uniforme de gimnàstica i altra impedimenta, talment un legionari romà en temps de campanya. Si els explique que fins a l’ingrés de batxillerat jo anava a costura només amb una Enciclopèdia Sope­na, una llibreta i un llapis, pobrets meus, no s’ho poden creure.

     I si els dic que jo no m’havia de turmentar el cer­vell als deu anys amb les correspondències biunívo­ques parasimètriques dels subconjunts polidimensio­naIs i altres admirables propietats lògico-simbòli­ques, els innocents no poden imaginar tanta simpli­citat en la infància paterna. I més encara quan els jure solemnement que, fins a ben passada la majoria d’edat legal, ningú no es va atrevir a parlar-me que «según el criterio sintáctico, la aposición permite el cambio de funciones con el núcleo del sujeto», cosa que ara es predica a penes passada la primera co­munió.

     Ítem més encara: obren uns ulls redons d’admira­ció quan els conte que jo, fins a l’esmentat i enyorat ingrés de batxiller, no vaig saber què era una nota ni un examen. Ells, angelets, tenen exàmens, cínicament anomenats avaluacions, cada mes o mes i mig de cada assignatura, cartilla de notes amb decimals i tot per a més exactitud, i tota la panòplia dels hor­rors. Cosa que, per als adolescents, ja és un sistema de resultat dubtós. I per als infants és criminal.

     Estrictament criminal, infanticida. L’obsessió pels exàmens i les notes des dels sis anys, unida a progra­mes i textos inflats de conceptes i termes impalpa­bles, irreals, abstractes a l’extrem de la metafísica, poden produir una combinació fatal: la mort del gust de les coses, el descrèdit de la realitat, Babel i Babi­lònia, l’escolàstica nominalista, els desastres de la guerra.

     Jo supose que molts dels lectors, bons professio­nals, miren de superar i esquivar aquests perills mortals del sistema, aplicant la seua gràcia i tècnica par­ticular. És una batalla mala de guanyar. I no sé si les petites víctimes podran ja recuperar-se.

     El que és jo, enyore la meua antiga escola, uni­tària, anàrquica, desordenada, desmetoditzada, des­santillanitzada, desinspeccionada, sense conjunts ni subconjunts ni sintagmes ni morfemes ni exàmens ni cartilla de notes. Què hi farem! Deu ser que em faig vell, i vaig tirant a carca. Però jo no patia tant com els meus fills.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 132-134