Metàfora de la barraca fascinant

 

Joan F. Mira

 

Això que per falta de terme més exacte solem anomenar burgesia valenciana, és una mena ben cu­riosa de cos social. I més encara si hi combinem la petita burgesia, poble menut, etcètera. Tinc amics pel món, especialistes d’antropologia simbòlica i d’altres finors semblants que, d’estudiar aquesta bella variant de les societats humanes que els valencians formem, xalarien més que mona solta en botiga de pela­dilles.

     Per exemple, venint al tema del títol: ¿on s’és vist un grup social o classe —burgesia de València— que invente, llance i propose com a símbol col·lectiu (i per tant estrictament propi, ja se sap) justament l’expres­sió d’allò que no ho és? ¿Per quina mística transpo­sició l’antisigne esdevé símbol? ¿Per quina obra mis­teriosa aquesta gent es representa en allò que mostra la seua negació?

     Vejam: l’«alegre barraqueta valenciana» que s’a­maga entre les flors, etcètera, amb els seus virtuosos habitadors, s’eleva a expressió màxima de la poètica urbana de la burgesia ascendent. Normal? Potser sí. Després La Barraca de Blasco fa el mateix —d’una altra manera, amb crítica i conflicte assimilats— en la novel·la. Ve l’Exposició Regional, els pintors i les targetes postals, i ho acaben d’arredonir. Ja només falten les falles, on carrer sí carrer no, cada any es mostren barraca i barraquers, essència eterna una i altres de tota la valencianitat possible. I les comis­sions falleres que als seus casalets, pels carrers de més sòlida història urbana, els col·loquen una façana afegida en forma de rústica barraca.

     Curiós: perquè la barraca és l’antiurbà, l’anti sòlid (palla contra teula, fang contra pedra, dispers contra murat i compacte...) i és l’antipermanent, i és l’anti­propietari: anti tot allò ferm i establert que una ciu­tat és. Doncs, ¿per què la ciutat idealitza el seu anti­ideal? Vés i busca. S’explica que no busquen de sím­bol la masia de pedra picada (massa remota); però l’alqueria, per què no? ¿És que han triat la barraca pel seu exotisme i singularitat? Potser. Però llavors, ¿com és que eleven a símbol global, regional, allò que és no sols excepcional, sinó d’àmbit comarcal tan re­duït? ¿I com pot una barraca de fang i palla, tan po­bra i efímera, ser la casa mística d’una «región que avanza en marcha triunfal»? No ho entenc. I com un país que s’ha fet a força de vida urbana i de viles mu­rades, es posa a viure simbòlicament i emocional en la mena d’habitacle que n’és l’estricte contrari, això ho entenc menys encara.

     ¿I quina meravellosa emoció produeix, al ric urbà, l’exaltació de l’inexaltable, l’elevació del fang, terra batuda i palla a una glòria que no coneixen ni el mar­bre ni la pedra picada?

     Misteris de la mística. O no tant: ho intentaria explicar, però seria llarg, complicat i sobretot peri­llós per a l’explicador.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 139-140