Praga despintada

 

Joan F. Mira

 

Entres per Àustria o per Baviera, venint de ciu­tats pulcres, mantingudes amb tot l’amor, poblets po­lits de colors clars i llampants, finestres plenes de flors, granges tan boniques que no t’ho acabes de creure, coses així. I llavors, la primera cosa és una barrera baixada, com les de pas a nivell però més grossa i guàrdies amb metralleta. Passa el temps. Ina­cabable. Hores. Preguntes i escorcolls, papers del vi­sat, canvi obligatori. I passes per fi l’altre costat de la gran tela metàl·lica de punxes. Electrificada.

     A l’altre costat hi ha la pols. Una tristor de faça­nes sense pintar des d’abans del 1939. I això des del primer poblet. Barris de blocs de pisos grisos que re­benten paisatges urbans. Una propaganda kitsch de falç i martell, tan anguniosa com la del nostre temps de yugos y flechas. Brutícia. Sap greu de dir-ho. Fa pena, Bohèmia la vella, un dels grans cors d’Europa.

     I fa més pena Praga. La més gran acumulació d’ar­quitectura esplèndida que poden veure els ulls. Tota l’arquitectura civil des del gòtic fins al modernisme del segle XX, quilòmetres de carrers on cada façana és una joia. Com Barcelona, Venècia, Viena i Lis­boa, tot junt. Milers de cases increïbles. Però brutes, cobertes no de la gràcia dels segles, sinó de les cros­tes i la lletjor de la vellesa. Deslluïdes, despintades, decrèpites, escrostonades. Ara, finalment, sembla que comencen a restaurar, a poc a poc, algun palau, al­guna església. Ara. Quan els alemanys, bombardejats fins a l’arrasament, s’ho han refet ja tot, una pedra picada damunt de l’altra. I Praga no va patir les bombes. Ha patit la incúria, la burocràcia de carnet, això que tan bé coneixem ací.

     Passats uns dies, vaig comprendre per què l’es­pectacle em produïa aquella angoixa estranya. Era que Praga em feia pensar, sense voler, tan lluny, en les nostres ciutats, en València, en Barcelona (i les viles i pobles de Bohèmia, en els nostres pobles i vi­les). No per la grandesa, ai!, per la desgràcia.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 188-189