Indulgència plenària

Saó | desembre 1985

 

 

 

Indulgència plenària

 

Joan F. Mira

 

Diu el diccionari que la indulgència és la remissió de les penes temporals degudes pels pecats, i que si la remissió és total la indulgència és plenària. No sóc un expert en la matèria, i no sé exactament quines són les penes temporals en qüestió; però, si no recor­de malament la meua religió del batxillerat, la cosa té alguna relació amb la ultratomba provisional, és a dir, amb el purgatori. Amb la indulgència plenària, doncs, l’ànima s’estalvia la temporada corresponent de foc purificador.

     Si és aquesta la teoria —i a condició que continue en vigor la garantia dels nou primers divendres de mes—, puc respirar tranquil: en el meu primer viatge a Roma, pels dies que van fer papa el bon Joan XXIII, ja vaig adquirir el certificat reglamentari. Per l’equi­valent d’uns centenars de pessetes de l’època em van estendre un document, amb foto del papa, segells i firmes, segons el qual sóc titular d’una indulgència plenària in articulo mortis. És el negoci més positiu que he fet en la vida: per una mòdica suma t’estalvies una —presumiblement llarga— temporada de rostir-te l’ànima a foc lent. No sé com hi ha qui se n’escan­dalitza, d’una cosa tan barata i profitosa.

     Ara, el que trobe d’una total inconsistència és el decret de la Sagrada Penitenciaria Apostòlica, de 13 de desembre passat, segons el qual es pot guanyar igual una indulgència plenària a través de la rà­dio i de la televisió (això sí, després del requisit de l’almoina, o siga pagant). Ja es veu que volen ser mo­derns i aprofitar la tecnologia. Però jo no me’n fiaria massa, de l’eficàcia de l’invent: pagues, però no hi ha garantia per escrit. A mi, que sóc catòlic vell rebotat, només em convenç el sistema tradicional: passar di­rectament per l’oficina vaticana, pagar, i que et donen un paper amb les pòlisses, degudament firmat i sege­llat. És que estan perdent la serietat. La comercial, que és la més sòlida. On anirem a parar?

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 196-197

 

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar