Escriure a mà

 

Joan F. Mira

 

Quan feia els primers anys del batxillerat, el meu pare em va deixar, gran privilegi, una ploma Sheaf­fer’s per als exàmens finals. Allò era per a mi com el Rolls-Royce de les plomes, i no cal dir que, de tan commogut, no sé ni com vaig aprovar: escrivia, i no sabia què posava. Només mirava la ploma. Pen­seu que, abans, a escola escrivíem amb ploma d’acer i palillero, sucant la tinta (feta de pólvors de fugi­na) en el tinter del pupitre.

     Deu ser per això que ens hem acostumat a escriu­re d’una certa manera: ens hem acostumat que el moviment de la mà acompanye, en primera instàn­cia, els moviments del cor i del cervell. Aquell, no recorde qui, que va dir «L’écriture, c’est l’homme», tenia raó: cada home té la seua écriture (ja sé que no volia dir exactament la cal·ligrafia, és clar), i cada es­criptura, en cada moment i en cada una de les nos­tres maneres d’escriure, és una manera de ser home. O almenys una manera d’expressar-ho. La calma o els nervis, la pulcritud o la passió amb què escrius, estan fets per a la punta de la ploma: si vostès con­templaren el paper que ara escric, amb boli evident­ment, sabrien què vull dir. O aquella lletra amb què Espriu escrivia els seus poemes.

     Mai la calma o la passió no arribaran al paper en blanc a través de les tecles de la màquina. Aquesta és la qüestió. I si la màquina és mecànica, encara pots aporrinar el teclat amb més o menys expres­sió i gràcia, i alguna cosa es nota. Si és electrònica, no res: els dits són absolutament neutrals. El text, el paper escrit, no portarà mai cap traça de l’homme.

     Deu ser per això que, malgrat els avantatges que els meus amics electronitzats em canten, no puc de­cidir-me a comprar l’ordinador aquell que fa com­posició de textos i altres meravelles. Si m’ho permeten, continuaré escrivint a mà. Segurament és molt menys pràctic i infinitament menys modern. Però és molt més emocionant.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 317-318