A pesseta el quilo

 

Joan F. Mira

 

No sé si vostès, en les seues transaccions comercials habituals, troben alguna cosa que es puga comprar a pes­seta el quilo. Ni que volgueren adquirir arena de la platja en bosses, ni terra de la muntanya, ni paquets de pedres. Res. Hi ha una cosa, però, que sí que es pot comprar a aquest preu, que no és cap preu, vist el poder adquisitiu de la pesseta. Es pot comprar fusta d’olivera.

     A pesseta el quilo es ven al Baix Maestrat i en altres llocs la fusta d’olivera. Oliveres vives, més que centenà­ries, més que mil·lenàries, es poden comprar senceres a pesseta el quilo. Vostè va amb un camió, i se les emporta del camp. Trenta mil quilos d’olivera —parle d’oliveres reals, que pesen trenta tones—, trenta mil pessetes. Bones per fer llenya. Per això les compren: per cremar.

     Són oliveres més antigues que el Regne de València, més antigues que la Catalunya dels comtes, més antigues que tot. És igual. Vostè les pot arrancar, se les pot empor­rtar i les pot cremar al forn de pa o a l’estufa de casa. Simplement perquè ningú no ha pensat a protegir-les. Són monuments vius insubstituïbles, son bellíssimes, són una de les coses més admirables, i més escasses, que tenim en aquest país. És igual. Qualsevol les pot comprar, sen­ceres, i cremar-les. Tenim molt poques coses, molt poques, comparables a aquestes oliveres mil·lenàries. Són el més antic i impressionant testimoni viu d’una dimensió molt profunda de la nostra història. És igual. Qualsevol se les pot emportar. A pesseta el quilo.

     Els amos de les oliveres, diuen, només demanen una cosa, si és que algú vol que les conserven: no pagar con­tribució. Si el govern —el govern que siga— els eximeix de pagar la contribució dels oliverars (una misèria), diuen que no les vendran.

     Però cap govern no ha fet ni això.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Sense música ni pàtria i altres cròniques des del país inexistent (Alzira: Germania, 1995), pàg. 41-42