La canonització de Fuster

 

Joan F. Mira

 

Espere que no passe, m’agradaria que no passara, però està començant a passar: volen convertir Joan Fuster en sant Joan Fuster. El procés, realment, estava en marxa ja des d’uns anys abans de la seua mort, però s’ha ac­celerat de manera visible d’ençà d’aquell dia tristíssim. I trobe que tot plegat té una explicació, potser una utili­tat, però no em deixa tranquil. Ho vaig poder percebre el dia mateix de l’enterrament, ho he anat veient a la prem­sa i en declaracions de diversos personatges, i m’ho van confirmar el dia que em convidaren a una conversa tele­visiva sobre l’insigne desaparegut. Però no m’agrada.

 

La canonització, en aquest cas, no consisteix només —ni sobretot— a reconèixer públicament el grau heroic de les virtuts del possible sant. En això estaria perfecta­ment d’acord: Fuster va practicar en grau superior algu­nes virtuts molt importants, la intel·ligència, el patriotis­me, la paciència, el treball, i unes poques més. En aquest cas, però, el procés canònic no busca principalment això: busca convertir sant Joan Fuster en exemple innocu. Res­saltar les virtuts, i amagar la trajectòria de tota una vida; dissimular la ideologia, en primer lloc. Així, potser, serà totalment aprofitable, sense incomoditats mentals ni mo­rals. Vull dir que volen que ens mirem sant Joan Fuster com una mena de patró institucional, i poca cosa més. Sense doctrina, ràbia, crítica, idees, catalanitat (¡això so­bretot!), improperis, independència personal (i col·lecti­va, ai!), anti-espanyolisme, res. Un home, un sant, ja està.

 

Pensen, una vegada més, que així no provocaran la dreta eternament burra. Que així, Fuster serà assumit per tots, en santa pau i harmonia. Pensen, inútilment, coses així. Fracassaran, una altra vegada. I a més, Fuster era molt més que un sant: era també un dimoni, gràcies a Déu.

 

 

Reproduït a Joan F. Mira, Sense música ni pàtria i altres cròniques des del país inexistent (Alzira: Germania, 1995), pàg. 145-146