Rambla

 

Joan F. Mira

 

Després de tants anys més o menys viscuts, de dos fills que ja són adults, d’una vintena de llibres escrits i d’uns altres tants arbres plantats, resulta que no tinc cap teoria de la vida. Ni de la vida, ni de la gent de Barcelona. Ni de la Rambla i la gent que passa per la Rambla. Un desastre: m’hauria estimat més tenir alguna teoria, alguna hipòtesi per confirmar, i venir ací i aplicar-la brillantment.* El cas és que theoría en grec vol dir aproximadament ‘contemplació’ i si a mi em falten —o em fallen— les tesis i les hipòtesis no és per dèficit contemplatiu: m’hi dedique assíduament, a la theoría, tant que de vegades passe mesos sencers que no faig altra cosa, com qui diu. Però, de contemplar les persones i les coses, cada vegada en trac menys conclusions. Com ara mateix, que escric pen­sant què en vaig traure, d’una hora sencera de mirar un tros de carrer il·lustre amb tanta dedi­cació. Potser esperava alguna petita revelació, alguna visió notable o singular, i per tant poder pensar coses noves i agudes sobre la humanitat representada en aquella hora i lloc. Però no. I a més ja m’ho temia que no trobaria cap escena exemplar, motiu de lluïment del cronista o filò­sof. Uns minuts abans de les cinc, al bar de l’hotel, pense si és que de veritat es pot explicar la Rambla, és a dir, allò que en diuen la condi­ció humana, mirant des d’un balcó, contemplant­la des d’un punt elevat. No, segurament no es pot, ni mirant des de dalt ni baixant i passejant, ni barrejant-se amb els cossos que hi circulen, ni caminant a quatre mans entre les cames.

 

Considerant això, deixaré estar aquest in­tent funest, procuraré sentir-me foraster —que és el que sóc a tot arreu, en definitiva, per raons que no són del cas— i em limitaré al modest ofici de mirar i escriure el que veig. És a dir, el que pense que veig, i algunes coses que pense mentre ho veig. En un petit quadern verd que m’ha regalat ritualment l’amable ama de l’edito­rial, hauré gargotejat en seixanta minuts quinze fulls de notes. Començant, abans d’eixir al bal­có de l’hotel, pel pensament de quants any fa que vinc a Barcelona. Amb tota certesa en són més de trenta, que comptant a bastant més d’una dotzena de vegades per any, fan en total moltíssimes vegades. La qual cosa vol dir que per aquest tros de carrer que ara he de mirar he passejat ja —jo foraster— un grapat de cente­nars de vegades, a totes les hores del dia i de la nit. Perquè l’única cosa que infal·liblement he fet sempre a Barcelona, cada volta i sense fallar-ne ni una, és passejar per la Rambla. Diuen que aquest carrer el van fer aposta per això, com a divagació de naturals i forans, i si la meua experiència val, deu ser veritat.

 

Però per què? Deu haver-hi moltes raons, però en qualsevol cas em sembla evident que l’atractiu de la Rambla de Barcelona no està en l’arquitectura. Vull dir que la major part de les cases que componen aquest carrer són més aviat lletges de cara, amb perdó i sense ofendre ningú. Les he vistes sempre tirant a brutes, com era normal durant tants anys a Barcelona i a València, però moltes, encara que les netegen, no podran recobrar una gràcia que no han tingut mai. A la Rambla no cal mirar les cases, doncs, sinó la gent. Exactament el contrari, per exemple, del carrer de la Pau de València, on la gent és perfectament prescindible i l’arquitectu­ra és tot. Fet i fet, en gairebé tots els carrers del món són tan prescindibles les cases com les persones, i quan això no passa vol dir que són carrers excepcionals. De manera que la Rambla de Barcelona no és exactament un carrer fet de cases, sinó d’arbres, de gàbies d’ocells, de qui­oscos, de parades de flors, i sobretot de gent. No conec cap altre carrer d’Europa o d’Amèrica —carrer de ciutat o poble gran, carrer de debò— ­que estiga fet d’aquestes coses tan insubstanci­als.

 

L’hora de contemplació comença quan són les cinc en aquesta vesprada de primavera avançada, gairebé d’estiu, i comença també a caure el sol en diagonal al balcó de l’hotel i sobre la cara del contemplador. Mala hora. Vint minuts més tard, segons les normes no escrites de la cerimònia, puc baixar un mo­ment al carrer. Passen, de tres en tres o de quatre en quatre, mariners italians que porten escrit a la gorra «Nave Andrea Doria». Sempre ha d’haver-hi mariners a la Rambla, d’uniforme o de tatuatge, militars o civils, i els més inno­cents, pobrets, són els d’uniforme. Sembla que és l’hora dels gelats i dels granissats de llima a les taules dels bars. Un enorme senyor negre, de cabell gris i samarreta blanca, llegeix impas­siblement el Herald Tribune, dret contra un fanal. Hi ha negres americans de cabell gris i sense jaqueta ni camisa ni corbata, que trans­porten una dignitat física diríem que perfecta­ment episcopal. Els recorde molt bé del temps que jo vivia a Princeton, New Jersey, i els caps de setmana passejava amb la dona i les criatu­res pels carrers de Nova York o de Filadèlfia, i aquest senyor que llegeix el diari a la Rambla n’és un.

 

En realitat he baixat al carrer no pels mari­ners ni pel negre del diari, sinó pels quioscos. Encara que tots els quioscos de la Rambla són el mateix repetit, i encara que me’ls sé de memòria, no puc passar mai de llarg per davant d’aquests establiments: em fascinen, m’atrauen irresistiblement, m’ature a mirar-los tots cada vegada. Les ciutats del món són plenes de quioscos de premsa, però no com aquestes parades tan extenses, obertes, desbordants: en­lloc més del món no són els quioscos de carrer aquesta exhibició desmesurada i pulcra de tots els gèneres publicables, periòdics i no periò­dics, horror i ultratomba, best-sellers i enginye­ria química, diaris de mig planeta, pornografia més que variada, art romànic i fascicles de metafísica aplicada. La universal set de cultura pot apagar-se ací en moltes llengües, com sap tothom, però en la llengua del país només amb comptagotes: el món no està del tot ben fet ni ben repartit. Ara, mirant cap a ponent des del centre, és tot un riu de caps humans sota l’ombra dels plàtans: si puge damunt d’una cadira veig molt millor la superfície fluctuant, però llavors em miren. No és cert que a la Rambla si puges dret en una cadira no et mira ningú. I totes aquestes dones que circulen amb mitja dotzena de roses, vénen a posta per les flors, o les compren només perquè passaven per ací?

 

L’homenet vestit de negre que fa el número de llançar-se per dins de la roda de ganivets, es prepara, mesura les passes, se senya i salta. Damunt del paviment de ceràmica de Joan Miró. El rotgle de gent que el mira ja sabia què havia de passar, el mèrit i la segura innocuïtat de l’espectacle, i per tant aplaudeix molt dèbil­ment i es desfà. M’agradaria ser realment foras­ter a la Rambla, vull dir foraster del tot, visitant innocent. Ser dona de poble que ve al metge a la capital, ser de Madrid i haver vingut per negocis, ser alemany de vacances, japonès, ma­riner italià. No saber absolutament res d’aquest carrer, que fóra la primera vegada que el veig. Preguntar-me per què hi ha ací tanta gent que va amunt i avall sense objecte visible en la vida, com jo mateix. Però torne a pujar al balcó, on ells —els periodistes, el fotògraf, els editors, dos col·legues— m’observaran mentre jo observe el carrer. A baix, entre els quioscos i els cossos, no se sentia tant la presència del trànsit, però des del balcó, en aquesta hora, comprenc que és excessiva, puja un desagradable petardeig permanent i una desagradable olor d’autobusos i furgons. Mirat d’una altra manera, és com si el trànsit i el soroll dels costats fóra la doble barrera que canalitza la humanitat del centre sota els arbres. Entre columnes de vehicles, doncs, quioscos i arbres, desfila desordenada la molt esgotable varietat de l’espècie. La qual està composta d’individus, com ara jo, que quan es miren a l’espill es troben perfectament ordina­ris.

 

En aquesta hora, tanmateix, gran part de la població laboral es troba complint horaris de treball, i el centre de la Rambla és una inacaba­ble excursió de jubilats i d’escolars, o més ben dit dues inacabables excursions, una que baixa i una que puja, i es creuen sense xocar, pacífi­ques, incessants, amb un aire alhora atent i relaxat. A les cinc i trenta-cinc minuts, sota el balcó es produeix un buit momentani del tràn­sit: per l’espai lliure avança, sola, una esplendo­rosa criatura en bicicleta, amb la cabellera solta, rossa, una dona visiblement perfecta que mou veloç les cuixes llarguíssimes i somriu per ella mateixa, abstreta, és segur que no li importa si la miren o no. I tantes senyores amb flors, deu ser que vénen a fer una passejada abans de berenar? Ara veig que, secretament, sí que es­perava alguna cosa, visió, escena o persona insòlita o exòtica. Però no valia la pena. És més instructiu contemplar aquesta massa lleugera i poc espessa, la perfecta normalitat, la qualitat de cosa habitual que té aquest espectacle d’un carrer altrament únic: això podria ser la Rambla ara mateix. No hi ha gent guapa o gent rara en aquesta hora, o no els veig. I no ho hauria dit mai, quant de personal d’aire rigorosament pa­gès pot circular per Barcelona: o és que vénen tots a passejar per aquest carrer? Hi ha rotgles d’homes drets, recolzats a les baranes de l’esca­la del Metro, i xarren i fumen com en una plaça de poble. Tot es pot traslladar i repetir.

 

A les cinc i cinquanta minuts faig un càlcul ràpid: pel centre del carrer, sense comptar les voreres, passen una mitjana de noranta perso­nes per minut, que si multipliquem per seixanta minuts, vol dir que en una hora hauré vist passar prop de cinc mil cinc-centes persones. I salvant les classificacions elementals d’edat i de sexe, eren perfectament intercanviables. És tan poc variada la varietat? O és efecte d’aquesta hora que m’ha tocat, una hora tan dòcil i man­sa? Ací davant hi ha un gosset negre pelut, orellut, que ignora els passants, els mariners i el número dels ganivets, i es llepa allà on li dóna més gust. A l’hora de procurar-se o no determi­nats plaers a la vista del públic, ser gos té avantages ben visibles. Els grups d’escolars i de jubilats s’han fet més animosos i compactes, segurament van tornant cap als autobusos, i van tots vestits amb els mateixos united colors of the world, tots diferents i vius, tots iguals. Al final d’una excursió van cinc paraplègics en cadires de rodes, amb uniforme d’esports. Ja sé d’on vénen tantes dones amb flors: de portar un ciri a santa Rita, santa del dia i patrona dels impossibles. Són les sis en els rellotges de tres o quatre esglésies.

 

*Aquest paper representa que Isabel Martí i José M. Espinàs, que són l’editorial La Campana, van tenir la curiosa idea de fer desfilar vint-i-quatre escriptors durant un dia complet, a escriptor per hora, pel balcó d’un hotel de la Rambla. Ens donaven un quadernet i un bolígraf, i després en van fer un llibre de vint-i-quatre capítols.