Infància, idioma

 

Joan F. Mira

 

Les circumvolucions de la biografia personal rarament tenen cap interès públic, fora del cas de les revistes dites del cor, i potser en el d’alguns individus de trajectòria heroica en les arts, en la política o en el crim espectacular. No és el meu cas. Un hom, tanmateix, de vegades recorda les peripècies de la pròpia vida modesta i no pot separar-les de la biografia col·lectiva del país en què li ha tocat viure-la.

 

Perquè totes les vides, si es considera bé, són vides exemplars: tots podríem passar per alguna socioanàlisi personal que ens revelaria tants aspectes confusos de nosaltres mateixos com de la col·lectivitat en què la nostra persona insignificant s’omple d’algun significat. Per exemple si un hom resulta ser valencià de naixement i repassa la pròpia història lingüística com a part d’una història social. Sobretot quan es tracta d’algú que ha tingut l’estranya pretensió de ser subjecte conscient i no objecte rebotat en aquesta història.

 

Jo, per aplicar-me l’exemple, vaig passar la infància i la primera adolescència en un poble o barri o districte pedani del municipi de València, vull dir en un lloc que ni era rural ni era urbà parlant pròpiament, o era les dues coses alhora, que ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra i de cartilla de racionament, i quan el general Franco no era encara un avi petit i remot.

 

En aquell poble o barri de valència, només es parlava el castellà en dues o tres cases normals, entre elles la meua, en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: forasters, o castellans, o com a màxim xurros, amb perdó, que era molt més descriptiu que despectiu), i en la família de don Marcelino Alamar. Però aquesta família no era normal sinó especial per molts conceptes: eren els únics verdaderament rics, il·lustres en la indústria i el comerç. Tenien diverses fàbriques amb xemeneies altíssimes, entre elles la que produïa el Flan Toledo, con azúcar y huevo, es murmurava que a casa seua hi havia deu quartos de bany, un per a cada fill (quan la simple aigua corrent era novetat pràcticament desconeguda al barri), i no se’ls veia mai pel carrer: eixien de casa amb cotxe i xofer.

 

Quant a la meua família, els meus pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era molt de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills es distingiren una mica, si més no per la llengua, de l’entorn popular. Ho comprenc perfectament. De manera que vaig créixer parlant únicament castellà a casa, amb els pares i els germans, i únicament valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d’escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l’escola.

 

Cada vesprada, a l’eixir al carrer, ens acomiadàvem cantant “Adiós, que lo pase bien. Recuerdos para Sunín”. Sunín era la filla de la mestra, i la mestra venia cada dia “de València” amb el tramvia.

 

Vindre “de València” significava els quinze minuts de trajecte des del centre de la ciutat: pocs minuts, però potser tot un món de distància. València no era capaç aquells anys, i d’ençà de dos o tres segles, de ser capital ni del seu propi terme municipal: els diumenges anàvem al cine i al “passeig” a Catarroja, que era més lluny que València, i tanmateix més prop.

 

Al cine de Catarroja les pel·lícules eren, evidentment, en la mateixa llengua de l’escola, però a ningú se li hauria passat per la imaginació usar aquella llengua en el “passeig”: en una direcció una columna compacta de nois, en l’altra una de noies, que es miraven, s’arrambaven i es parlaven a cada tomb, esperant el pròxim.

 

Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia aguda, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen però no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era natural, era una situació òbvia i heretada, com si haguera estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se.

 

Han passat bastants anys, en aquell barri o poble de la Torre es van quedar sense tramvia i gairebé sense valencià al carrer, els forasters ja no ho són perquè són majoria, i jo no entenc encara com vaig poder convertir-me en una persona passablement equilibrada. Vist, sobretot, que després he dedicat la vida a escriure quasi únicament, del tot naturalment, en la llengua que parlava llavors al carrer.

 

Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nostres nens i adolescents que ara mateix, a les ciutats —Barcelona inclosa— i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà.