PER ENTENDRE UNA TERRA SINGULAR I CONFLICTIVA

 

Sobre els jueus

 

Joan F. Mira

 

No tinc cap autoritat per parlar-ne, i menys per definir-ho, però sempre he pensat que ser jueu és una cosa rara i singular, i que qui no entenga això no pot entendre res de la història d’aquest poble, dins de la terra d’Israel o fora, abans i ara. Qui vulga entendre el cruel conflicte de la terra excessivament santa, entendre els tancs que enviava Ariel Sharon i abans enviaven uns altres líders de dreta o d’esquerra, el ressò ensordidor i universal dels excessos de l’Estat hebreu, i l’escàndol just o injust que els militars isrealians provoquen (però tota solució militar és, per la pròpia essència, escandalosa); entendre els sermons de divendres a tantes mesquites, els discursos del president de l’Iran, la inqualificable comparació de Ram Al·lah amb Auschwitz feta pel molt qualificable Saramago fa algun temps, i altres accions i reaccions que acompanyen el cas; qui vulga entendre tot això, i l’antisemitisme tan europeu, criminal i cristià, i bastants coses més, ha de començar per entendre la raresa històrica única dels seus protagonistes. El drama potser insoluble entre israelians i palestins no és només un conflicte nacional entre dos pobles, com n’hi ha tants, no és només una guerra per la terra, no és només un punt de xoc crucial entre Orient i Occident, no és una maniobra més de l’imperialisme americà, no és un cas més entre bons i roïns, innocents i culpables. És també l’últim dels capítols cruels, el capítol present, en la llarguíssima història del poble més inexplicable que ha conegut la humanitat, almenys d’ençà que n’hi ha crònica escrita.

 

Ordenant carpetes velles, vaig trobar fa algunes setmanes uns fulls de diari esgrogueïts que havia portat, fa ja trenta anys, del meu primer viatge a Istanbul. El diari es diu Salom, porta com a lema "A lo tuerto tuerto, a lo dereço dereço", i està escrit en espanyol sefardita, amb una ortografia d’aspecte aproximadament turc. Parla de la pau amb Egipte, i de "las traktativas en via de salir de los territorios arabos okupados por Israel desde 1967 i el estabilisimento de un reglamiento de paz definitif. Parese ke munças de estas kestiones son tratadas en las numerosas klozes sekretas de los akordos". Trenta anys després les converses possibles i els acords imaginables encara no han produït cap resultat.

 

Però l’article de fons, carregat de doctrina, no parla de política, de guerres i paus. Parla de Déu, de Moisès, i de les plagues d’Egipte. El faraó resistia amb el cor endurit, Déu actuava en conseqüència, i després dels primers intents "manda una nueva yaga sobre el Ejipto, yamada HOSE (la eskuridad) ke kuvrio todo el Ejipto a tal grado ke una persona no puedia ver a la otra, ningunos no puedian salir de sus kazas. La maravia ke Dios izo es ke en las partidas donde moravan los ijos de Israel briyava la klaredad komo siempre". I allà va la interpretació: "Siertos Rabanim enterpretan esta maravia en diziendo ke la eskuridad es la inioransia i la luz es la sivilizasion. Kere dizir, ke los otros puevlos se topavan en la inioransia i la nasion judia sera siempre undida en la sivilizasion i en el progreso". Els temps canvien poc, aquells jueus d’Istanbul podrien ara mateix escriure les mateixes coses, i la foscor i les tenebres són una plaga eterna i d’efectes ben mal repartits. Si la nació jueva serà sempre capdavantera en la civilització i el progrés, és una qüestió disputada i antiga. Afortunat, en tot cas, el poble que està convençut que, a pesar de les tenebres de la història, està instal·lat en la llum i habita en la claredat. Els propers mesos potser tindrà ocasió de demostrar-ho, i d’arribar així a "un reglamiento de paz definitif". Tinc por, però, que ara són massa els ijos de Israel que pateixen la plaga de la eskuridad. Dels fills de Jaume I, Déu no en parla en la Bíblia.

 

Potser uns altres pobles han tingut un Abraham fundador per inescrutable designi de l’Altíssim, una fugida d’Egipte i un pas del mar Roig, un Moisès al Sinaí, una tenda de tela al desert com a residència del déu únic, una columna de foc com a guia i un sol temple com a casa comuna. Potser. Però cap no ha mantingut uns mites com aquests durant dos mil anys de dispersió arreu d’Europa, Àsia i Àfrica, i Amèrica. Cap no ha estat perseguit arreu del món durant vint segles per haver mantingut una idea i un text narratiu. Cap no ha sobreviscut tan obstinadament al llarg de tants segles i de tants intents repetits d’extermini. El problema, per a bé i per a mal, és que Israel pretén ser un Estat com els altres, i això fa de mal encaixar.

 

Mentrestant, en països tan civils com Bèlgica o com França, ja han començat de nou a cremar sinagogues. Sense oblidar, de passada, que les sinagogues del nostre país, com les de mig Europa, ja les cremaren totes fa moltíssims anys. Aquest article, per cert, no té intenció de ser ni una acusació ni una defensa, i no té cap corol·lari moral. Quan vostès llegiran aquest diari, jo seré de camí cap a Israel: si allà canvie d’idea, ja els ho faré saber.