Un país amb palmeres. Elx

 

Joan F. Mira

 

Cada país té el seu arbre. O els seus arbres, considerats més o menys emblemàtics, els arbres en què la gent es reconeix, o reconeix com a propis, de la pròpia terra, de les planes i les muntanyes, del paisatge. Hi ha Itàlia amb els pins romans, amples i arrodonits com para-sols, hi ha Alemanya i Suïssa amb els avets, França amb el faig i l’alzina, Anglaterra amb els roures, Aquitània amb aquells pins altíssims de les Landes, Canadà amb l’arç i la fulla a la bandera, i així podem continuar amb tantes terres i països, acabant pel Japó amb els cirerers en flor. No sé si els valencians pensem, o molts pensen, que l’arbre del seu país és el taronger. És veritat en gran part: el taronger és l’arbre que hem plantat ordenadament a les nostres planes, fins a omplir-les amb una capa verda fosca que és una glòria per als ulls quan hom se la mira des del tren, passant per la Ribera o per la Plana, i pensant que no és un do. de la natura sinó efecte d’un immens treball humà, de tota una cultura. Hi ha els ametlers també, en altres planes i valls de sud a nord del país, que són igualment resultat d’un delicat equilibri entre la terra i la gent: els ametlers de les nostres valls, quan pel febrer s’omplen de flor blanca o rosa­da, són una perfecta meravella, un espectacle molt difícil d’igualar. I hi ha, també, els pins i les carrasques de la nostra muntanya, sobre els quals, en realitat, no tenim cap mèrit ni exclusi­va: eren allà des de sempre, i la nostra única intervenció, si bé es mira, ha estat reduir-los l’espai vital, tallar-los i suprimir-los fins als lí­mits de la inconsciència. Queden ja, en aquest país, ben pocs boscos naturals extensos i d’au­tèntica bellesa.

 

Qui sap si per això, per compensar un crim històric, hem tingut la capacitat de produir uns altres boscos. Moltíssims boscos de tarongers, i algun bosc de palmeres. La diferència és que els tarongers són arbres anònims, sense perso­nalitat individual, que si no formen part d’un hort tenen ben poca presència, i les palmeres són arbres carregats d’una individualitat insu­bornable, arbres que d’un en un tenen tant de poder emblemàtic com tots junts en un hort o un palmerar. Jo tinc molt poca informació historicobotànica, i no sé si les primeres palme­res valencianes les van portar els fenicis o els grecs (potser no és debades que, en grec, es diu «la fenícia»), si els primers dàtils plantats forma­ven part de la dieta dels soldats romans, o si en definitiva van ser els àrabs o els berbers els introductors de les palmeres nostres. Tant se val. El fet important és que els valencians hem adoptat la palmera com un emblema visible de la terra: des de Tortosa, que és ja mig valencia­na, fins a Guardamar i Oriola. Hi ha palmeres a les nostres ciutats, a les avingudes de València, als passeigs i les esplanades d’Alacant o de Benicàssim, palmeres a l’Horta al costat de les barraques, i palmeres a la vora de les alqueries entre els tarongers de la Ribera. Palmeres als jardins, als parcs, i als patis interiors de molts casals urbans. I tanmateix, per moltes palmeres que tinguem, no fan mai la sensació de ser un arbre del tot domèstic i gregari, ni tampoc de ser arbres pròpiament naturals i de bosc. No són com un pi en un jardí, que està fora de lloc. Són arbres estranys, fràgils i poderosos alhora, que imposen subtilment la seua presència. Són arbres pels quals dóna gust sentir-se repre­sentat.

 

No sé, doncs, si és per causa de les palme­res que sempre m’ha fascinat la ciutat d’Elx. El que és segur és que hi tenen alguna cosa a veure, a més d’una part dels meus orígens fami­liars, a més del Misteri, i a més dels seus matei­xos habitants. Al costat de tot això —orígens, gent i misteri— hi ha alguns centenars de milers de palmeres. Al costat i, si em voleu disculpar, també per damunt. No ho puc evitar mai, ni quan hi pense de lluny, ni cada vegada que hi vinc: la palmera és, per a mi, l’arbre més fi, elegant i emblemàtic del meu país, i Elx és la pàtria de les palmeres. Ja sé que és un tòpic, repetit fins a l’exhauriment. Però resulta que és cert: Elx és la pàtria urbana de les palmeres, aquesta és la qüestió. No un oasi amb palmeres, com a Tunísia o en altres parts del nord d’Àfrica. No una vall fluvial coberta de palmeres com a l’Irak. És una altra cosa: és una ciutat europea entre palmeres civils, plena de palmeres i rodejada tota de palmeres. És una cosa única, una cosa bellíssima, un producte no de l’inexistent «caràcter africà» del nostre país, sinó d’una història documentada, urbana i agrària, d’una cultura de la terra, d’una forma de perfecció en el treball agrícola i en la seua integració en la vida de la ciutat. Aquí és on resideix la merave­lla: en els palmerars com a producte d’un po­ble, d’una classe de gent valenciana, d’una història cultural. Vull dir que les palmeres d’Elx són tan importants, per al patrimoni cultural del País Valencià, com puga ser-ho una catedral gòtica, els poetes, la música i els sants. Les palmeres, i per damunt de totes les palmeres d’Elx, són emblema de tots, patrimoni de tots, i una de les moltes raons per les quals podem sentir-nos dignament orgullosos de ser encara valencians.