VIATGES POSSIBLES FA 30 ANYS, ARA NO SÓN IMAGINABLES

 

Un autobús a Goa

 

Joan F. Mira

 

GUILLEM CIFRÉ

Que el pas dels anys, en moltes parts del món, no ha millorat, ans al contrari, el benestar i la pau dels humans i la felicitat possible d'alguns viatges, és una veritat tan certa com desagradable. Jo encara conserve, malgrat tot, una mica d'optimisme històric, però no tant, ai las, com el del meu amic Joan Oliver. Sobretot quan medite que hi ha coses, camins i viatges, que fa trenta anys eren possibles i ara no són ni tan sols imaginables. Com un que jo no vaig fer, però que igualment evocaré. Abans que el tros de món entre el Mediterrani i l'Índic, l'espai de l'efímer imperi d'Alexandre el Gran i una miqueta més, esdevinguera la desgràcia brutal que ara és.

 

Això era, doncs, a primers o a mitjan dels anys setanta, en una visita a la ciutat d'Istanbul. Era quan l'antiga Constantinoble, abans Bizanci, no havia esdevingut encara aquest monstre de dotze milions d'habitants, de núvols de gas de cotxes, de putes eslaves i de multitud de romanesos, ucraïnesos i búlgars comprant sacs negres de mercaderies per revendre als seus desproveïts països, que és l'espectacle que oferia vint anys després. Quan Istanbul era una gran ciutat clàssica i tranquil·la, excepte per la presència de soldats als carrers, amb uniformes d'exèrcit pobre i amb cares passablement sinistres. Quan els barris de Kumkapi i Karsikapi estaven plens d'hotelets agradables per a turistes discrets, i no eren seu d'un tràfic incessant de mercat negre, prostitució i alguna altra activitat inconfessable, com he trobat en visites més recents. Quan gairebé totes les dones anaven amb el cap descobert i els cabells a l'aire, i no abundaven tant els mocadors dits islàmics com en la meua darrera visita, l'estiu passat.

 

Llavors, un matí, molt prop del gran basar cobert, vaig trobar una parada d'autobusos, amb tres o quatre vehicles que s'anaven omplint a poc a poc de passatgers. Al costat d'un dels autocars, una baluerna amb tot l'aire d'haver viscut ja llarga vida, amb els colors vius d'un altre temps ja apagats, un vehicle ple de pols no netejada en molts anys, un individu amb gran bigot i pantalons amples animava a comprar un bitllet. Vaig preguntar on anava l'autobús, i em va indicar el cartell, un cartell molt llarg: Istanbul - Ankara - Damasc - Bagdad - Teheran - Kabul - Delhi - Bombai - Goa. Aquest era el viatge, i supose que només el feien complet alguns joves de barba rossa i amb aspecte de hippies sense reciclar, que devien somiar amb experiències místiques a l'Índia o amb paradisos de platja i palmeres a les platges de l'antiga colònia portuguesa. Encara hi deuen ser, pel que es pot veure en algun reportatge: hippies sexagenaris venent souvenirs a les guinguetes de Goa. La major part de la gent, sense dubte, agafaven aquell autobús per fer només part del trajecte. Ho vaig suposar, sobretot, vist que l'equipatge que carregaven no era susceptible de resistir molts dies de maltractament: sacs de queviures, bosses mal tancades, cabres amb les potes lligades, gallines, i altres mercaderies poc resistents per a un trajecte tan llarg.

 

La fascinació, per als viatgers com jo, no gaire amant de l'aventura, estava justament en la llista de noms del trajecte. I és una fascinació retrospectiva i trista, vist com han anat després les coses en aquelles parts del món. Vint anys després, en efecte, en un altre viatge a Istanbul, aquell autobús havia desaparegut, i ningú no me'n va saber donar raó, quan vaig preguntar al mateix lloc de la parada. Havia desaparegut i era impensable, aquesta és la dramàtica història. Quan el món era una miqueta més antic, quan encara no hi havia hagut tantes novetats i tantes revolucions, quan Saddam Hussein el sanguinari no manava a l'Iraq, quan Khomeini i els aiatol·làs no havien proclamat la fosca puresa de la seua fe, quan a l'Afganistan no hi havia hagut encara el cop d'Estat comunista que va obrir les portes de l'infern, quan tot era més tradicional, més moderat, menys feroçment islàmic i menys fanàticament antioccidental, llavors era possible, a Istanbul, a les vores del vell Mediterrani, agafar un autobús a Kabul i encara més enllà.

 

Fa trenta anys, doncs, hom podia pujar a Istanbul i passar per Bagdad i per Teheran en el mateix vehicle, i baixar a Goa, tornar-hi a pujar i fer el camí de retorn. Als carrers de Kabul no havia caigut cap bomba, ni l'Iraq i l'Iran s'havien fet vuit anys de guerra amb un milió de cadàvers ja oblidats, ni hi havia hagut una guerra del Golf i després una invasió i una altra guerra, ni els anys d'extens terror suïcida, ni els talibans. Ni la passió per canviar-ho tot, per enderrocar, destruir, rebel·lar-se, matar i manar, no s'havia apoderat dels esperits entre el Mediterrani i l'Índic. ¿Algú pot dir-me què hem guanyat —què hi han guanyat els pobles, la pobra gent de cada lloc— amb aquestes passions desfermades? ¿Algú pot suposar que el món, aquesta part del món, era pitjor quan podies pujar en un cotxe de línia a Istanbul, camí de Kabul, i acabar el viatge en santa pau a Goa? Ho vaig preguntar per escrit, ja fa alguns anys, però no té resposta.