El músic, l’escriptor i el públic

 

Joan F. Mira

 

Ja fa alguns anys que tinc la temptació contínua de fer-me músic. No per cap vocació melòdica o harmòni­ca frustrada en la infantesa per la incomprensió pater­na. No perquè em considere particularment dotat per a la solfa, les variacions i el contrapunt. No perquè considere la música la més alta de les arts. No per res d’això ni per cap cosa semblant. Sinó pels aplaudiments. És a dir, que les ganes de ser músic no van dirigides a la composició, exactament (el pobre compositor sua la partitura, cobra poc i no apareix a l’escenari si no és el dia de l’estrena, i gràcies), sinó a la interpretació de cara al públic. El que jo voldria ser, quan me n’entren les ganes, és director d’orquestra, cantant d’òpera en pa­per protagonista, o solista de violí o de piano.

 

I no pensen vostes que es pura enveja. Perquè és enveja, certament, pero és també alguna cosa més. Per la part de l’enveja, les raons són clares, i les comparacions intolerablement odioses: als escriptors no ens aplaudeix ningú. Sobretot, no ens aplaudeix ningú directament, en la cara, en l’acte mateix de l’exercici del nostre art. Més encara, o pitjor: no ens aplaudeix mai un públic en massa, col·lectivament, a sala plena, tres minuts d’ova­ció prorrogable i la claca cridant bravo, bravo. No res. A tot estirar, alguna bona ànima de tant en tant et diu que aquell article teu, o aquell llibre, li ha agradat molt. Amics, bona gent, bones persones (els altres et pelen per darrere i per davant), un per ací, un per allà. Rara­ment et fan l’elogi a la cara, i quan te’l fan, és molt dis­cretament i sense cap soroll. I què els diré: la vanitat se’n ressent.

 

La vanitat, com la cobdícia, la luxúria, l’estupidesa, la fantasia, l’enveja, és una de les coses que tenim en comú tots els humans normalment constituïts, coses sense les quals la vida individual i col·lectiva no funcionaria de cap manera. L’orgull és una altra cosa: és una virtut solitària i perillosa, i com més s’acosta a la perfecció —com més s’aproxima a la hybris dels grecs— més arriscada és la seua pràctica i menys la poden perdonar els déus. Però la vanitat és innocent i necessària per l’equilibri personal. Molt més encara per l’equilibri de persones tan poc equilibrades com els poetes, els novel·listes i altres animals de ploma. De manera que ja em diran si no ens han de fer enveja els directors d’orquestra i els pianistes. I no és el mateix una ovació que una bona crítica: l’ovació t’arriba en el moment mateix, la sents, t’entra per les orelles i per la pell. Saludes, i ja te’n pots anar a sopar ple de goig i de felicitat. L’article del crític te’l llegeixes solitari a casa, et fa unes pessigolletes de gust, i prou. No es pot comparar. És com si els músics no feren mai actuacions públiques, només enregistraments en disc. No seria igual, no valdria tant la pena ser músic.

 

¿Han pensat vostès com seríem de feliços els escrip­tors si poguérem omplir una sala de públic literòfil, llegir un conte, unes pàgines de novel·la, un petit assaig, uns poemes (bé: els poetes sí que ho fan, poques vega­des i amb un públic escàs, però ho poden fer), i escoltar a continuació les ovacions i els bravos de la concurrèn­cia? ¿Quin plaer tan sublim si després de la lectura i de la primera ovació poguérem saludar, retirar-nos, tor­nar a eixir a correspondre als aplaudiments renovats, llegir una altra pagineta de propina? No. Segur que els nostres lectors no ho pensen, això. Segur que no vin­drien a escoltar-nos a les sales de recitació.

 

Després ens criticaran, als escriptors, dient que si som una mica neuròtics, que si som hipersensibles, que si no aguantem una crítica, que si això i allò. El que passa és que patim la síndrome de mancança d’aplaudi­ments. Això passa.

 

 

Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 165-167