Desembalant la meva biblioteca

 

El professor d’història

Joan F. Mira. Proa.

Barcelona, 2008. 308 pàgines. 20 euros.

 

Xavier Pla

L’any 1931 Walter Benjamin va publicar un escrit fascinant. Era un breu assaig titulat Desembalant la meva biblioteca. Apassionat pels llibres, el filòsof desenvolupa una veritable recerca teòrica sobre el col·leccionisme, sobre el desig interior de tenir una biblioteca i sobre les afinitats secretes que uneixen els llibres amb els seus propietaris. Benjamin parteix de la imatge que biblioteca i lector estan en consonància, l’un és a imatge de l’altra i viceversa. Si qui posseeix llibres no podria viure sense la seva col·lecció, tampoc una biblioteca tindria sentit si se separava del seu artesà, del seu subjecte ordenador. Una biblioteca personal és un espai d’intimitat i, també, un acte d’identitat, perquè la naturalesa profunda del seu propietari es troba, d’una manera o altra, segons Benjamin,materialitzada en la llista dels llibres col·leccionats al llarg d’una vida.

 

Manuel Salom, el professor universitari d’història, respectat i metòdic, que protagonitza la darrera i formidable novel·la de Joan Francesc Mira (València, 1939), sembla encarnar un d’aquells personatges llibrescos que apareixen en l’escrit de Benjamin, per als quals cada llibre té la capacitat de fer ressorgir tota una geografia íntima. Mira tanca la seva inoblidable trilogia (Els treballs perduts, 1989; Purgatori, 2003) amb un llibre que honora l’alta literatura. És una novel·la assagística que desenvolupa reflexions cultes i sensibles sobre el present i la memòria, sobre els límits de l’experiència humana i el valor de la raó com a forma de coneixement, sobre el poder fabulós dels llibres com a forma d’experiència ètica i estètica.  El lector ha d’entendre el plantejament narratiu: és una novel·la amb una prosa de nivell, absorbent però fluïda, plena de digressions i meandres, en què la trama es redueix al mínim.

 

És una narració sobre l’última part de la vida d’un home que no sap què fer-ne, d’aquesta última part. Sortint de l’estació del metro per anar a classe, un vell professor, embadocat per la força i l’energia de la joventut (en aquest cas, el petó entre dues noies), ensopega, cau a terra i es parteix una cella. Cansat i perplex davant un món que ja no comprèn, l’accident banal precipita la jubilació, el canvi de casa i el decidir-se a cuidar la seva dona, l’emocionant personatge d’Irene, hel·lenista, intuïtiva i suggerent, afectada d’Alzheimer. És només un instant de dolor que recupera tots els instants, de dolor i de plaer, d’una vida dedicada apassionadament als llibres (en té més de cinc mil), treballant a les biblioteques i als arxius, escrivint i fent conferències, regirant llibreries de vell. Decideix “embalar la seva biblioteca”, buidar el seu despatx a la facultat, desfer-se de dotzenes d’articles i separates. És un llarg comiat en què per un moment s’imagina llançant per la finestra els volums, les fitxes i les fotocòpies, fent miques tota la seva producció acadèmica, veient-la voleiar per sobre dels caps dels vianants: “la paraula escrita també vola, s’extingeix i s’apaga”.

 

Heròdot, Dante i Montaigne

I és l’ocasió per recuperar tots els ressorts de la memòria, voluntària i involuntària, dels seus últims quaranta anys de vida. Melancòlic, desencisat, una mica atemorit per l’arribada ineluctable de noves formes de barbàrie, el professor pren el seu primer conyac, s’afaita la barba, aprèn a conduir i, enmig d’anades espectrals per carreteres plenes de prostitutes i moments emotius en companyia de gossos fàustics, assenyala la bêtise flaubertiana. Sent estupor davant el triomf de la ignorància i el descrèdit institucional del pensament i es refugia en Hesíode, Heròdot, Dante i Montaigne...

 

Desolat davant el canvi històric imprevisible, el vell professor il·lustrat, defensor de les formes, ha de reconèixer que en cinquanta anys hi ha hagut més canvis que en els últims dos segles i que, després de llegir tota la vida, “sabem tan poc de tot!”. Recorda que la primera bufetada ja la va rebre en una tensa visita al camp d’Auschwitz, un fred producte de la raó humana, la immensa fàbrica de mort amb què va reaparèixer la “bèstia immunda”. La contemplació del nou Palau de les Arts i les Ciències de València, comparat successivament a “un dinosaure inflat”, “un crustaci primitiu” i “un casc grec”, li mostra el triomf públic de la buidor formal i la banalitat conceptual d’una certa modernitat, “on el present és ja impecable ruïna futura”.

 

Amb aquesta nova novel·la, sense èmfasi ni exhibicionisme intel·lectual, Mira es mostra com un narrador tan dúctil com Saul Bellow, molt més escèptic i intens que el dogmàtic Saramago, més porós i sentimental que el mateix Claudio Magris, que protagonitza un episodi fonamental, com a testimoni i protagonista d’una cultura europea amenaçada per un excés d’estupidesa.