Ernest Alós

Assagista, hel·lenista i narrador, Joan F. Mira (València, 1939) tanca amb ‘El professor d’història’ la seva trilogia (després d’‘Els treballs perduts’ i ‘Purgatori’) sobre les transformacions de València i la irreversible dissolució de la tradició cultural.

El professor d’història comença amb una escena que sembla treta de David Lodge —un professor s’estavella contra la porta de la facultat al mirar una parella d’alumnes lesbianes— però la cosa no va per aquí: la transformació d’un barri de València, envaït per comerços estranys, la Ciutat de les Arts, la ignorància dels alumnes, la degradació física de la dona del protagonista, lectora cada vegada més balbucient dels clàssics, tot són símptomes d’una cultura agonitzant.

—No és una novel·la de campus.
—En absolut. Comença a la universitat però l’incident que capgira la mirada del protagonista és únicament l’arrencada narrativa. El tema estructural i molts elements narratius estan extrets del Faust de Goethe. L’evocació de la joventut, el moment en què el protagonista veu la ciutat des de dalt d’una torre, l’escena en què una estudiant jove li demana consell, la idea de canviar radicalment la vida...

—Ell no ven la seva ànima. ¿És València la que l’ha venut?
—Faust no la ven realment, firma però creu que trobarà una solució. Sí que té la fantasia de pactar amb una força fosca per satisfer el seu afany de saber. Però la realitat és que ha fracassat, que ell no ha estat capaç d’entendre el món. Perquè l’ha volgut entendre des dels llibres, no des de dins.

—¿I València?
—I València... El que no se sap és si en tenia, d’ànima. València s’ha inventat una ciutat nova. És pur exhibicionisme arquitectònic sense substància, no és ciutat ni és res, anul·la la personalitat de la gent. Una cosa que també ha passat a la Barcelona inventada del Fòrum. Aquesta banalització general és la part més inacceptable de la postmodernitat.

—¿És una novel.la sobre la pèrdua de la memòria?
—Hem viscut de la tradició que ve de la Il·lustració, de l’intent de trobar una explicació tradicional al món, un ordre. Això és el que fa crisi. És el que posa tan nerviós, que tot tingui el mateix ordre de significat. Però bé, és una novel.la, no un assaig.

—Les novel.les de la trilogia parteixen d’Hèrcules, la Divina Comèdia i Faust. ¿Quants lectors són capaços de reconèixer els referents?
—No ho sé. ¿Però fins a quin punt el lector de l’Ulisses de Joyce capta que està construït sobre l’Odissea? Hi pot haver diferents nivells de lectura.

—¿Són tan burros els universitaris com els de la novel·la?
—Bé, només fa falta seguir l’actualitat. Però deixem-ho... En els estudis d’humanitats tenen un interès i una serietat acadèmica bastant lamentable. Tot es passa en treballets, banalitats i altres tonteries. Pot ser que els estudis tècnics siguin més sòlids. La dona del protagonista és en certa manera una representació al·legòrica de la cultura clàssica, que no encaixa en el món. De la mateixa manera que aquesta dona s’està desfent físicament, allò que transporta, la cultura clàssica, també s’està desfent.

En castellà