Melcior Comes

Mira ens parla d’un món governat per un corrua de pallassos ignorants que s’enorgulleixen de la grandiositat dels edificis de Calatrava

La setmana passada vam afirmar que la nostra literatura està en un estat de forma magnífic; a pesar del que van dient per les pàgines d’una certa premsa malintencionada, comptem amb escriptors excel·lents.

I avui voldria recomanar-vos una novel·la que ajuda a revalidar la veritat d’aquest diagnòstic. Parlo de El professor d’història, de Joan. F. Mira. Com sabem tots, Mira és un dels nostres assagistes i articulistes més eminents. Des de fa anys que des de les pàgines de l’Avui o de la revista El Temps ens ve oferint un articulisme brillantíssim, dúctil, cívic i encertat, confirmant-se així com un dels mestres actuals del gènere. En el camp de l’assaig, Mira compta amb títols ja històrics, com Crítica de la nació pura, Cultures, llengües, nacions, o Sobre ídols i tribus.

Com a traductor, a la perseverança de Mira devem una nova versió de La Divina Comèdia i dels Evangelis. Encara que a tot això, per si fos poc, hi hem de sumar una vessant novel·lística de primera categoria, amb novel·les fabuloses com Borja Papa, Els treballs perduts i Purgatori. Amb aquesta que comentem avui, El professor d’història (acabada d’editar per Proa), juntament amb les dues últimes citades, es completa una trilogia sobre la València contemporània, un cicle tan estupend i exquisit que, literalment, tomba d’esquena.

El professor d’història és una novel·la sobre algunes tristes constatacions. Manuel Salom, el seu protagonista, se n’adona que, a pesar d’haver dedicat la seva vida a la lectura, al coneixement i a la investigació de l’home i la seva història, no sap res de res. S’adreça a començar el curs en el segon semestre a la Universitat de València, però distret pateix un contratemps que el motiva per a jubilar-se abans d’hora. Tanmateix té temps de fer una lliçó on deixa anar frases com aquesta:

Ningú no esperava la revolució russa del 1917 molt poc abans de passar, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de la Unió Soviètica, que havia de ser tan eterna com el Tercer Reich: l’any 1987, posem per cas, quan molts de vostès portaven encara bolquers i gatejaven, ningú imaginava quin tomb faria la història dos o tres anys més tard. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i premonicions, ni els cervells més inflamats no pensaven que a les pantalles de televisió del món sencer, en cada casa, es podrien contemplar aquells avions a Nova York xocant contra les Torres Bessones.

A partir d’aquest moment, Salom comença a fer un balanç, a repensar-se a si mateix alhora que canvia de vida (de pis, d’aspecte) i descobreix la València dels suburbis i de la Ciutat de les Arts i de les Ciències. Mira fa un balanç bastant esfereïdor de tot el que ens envolta. Ni la cultura ni el coneixement ni la virtut tenen cap paper en el món que descriu, governat per una corrua de pallassos ignorants, ben cofois mentre s’enorgulleixen de la buida grandiositat dels edificis de Calatrava i Candela.

El professor d’història apel·la irònicament al mite de Faust, a la llegenda del savi que va vendre l’ànima al diable per accedir a la saviesa, en aquest cas a una llei que permetés desxifrar els enigmes de l’home, l’Univers i la història. Mira ens suggereix que la única llei és el coneixement, les ganes d’ampliar-lo i d’anar més enllà, anhelosos sempre d’una nova aurora. Una novel·la digressiva, escrita amb una finor saborosíssima, de les que ens ajuden a explicar-nos el món en què vivim.

A la pàgina web de Proa en trobareu les primeres pàgines. Estic segur que, després d’aquest petit tast, la voldreu llegir tota.