Patir calor

 

Joan F. Mira

 

Cada pocs anys, en aquest país, és costum lamentar-se de la gran calor fa, de com és d’insuportable la temperatura que ens manté afligits i extenuats, de l’infortuni d’haver d’aguantar aquest capritx inaguantable del clima. Ens en queixem cada any, per vici històric, com alguns dies de cada hivern ens queixem dels excessos del fred. Ara fa tres estius, el 2003, les queixes per la calor van ser intenses i extenses, i jo mateix, en un altre lloc, vaig escriure un paper circumstancial sobre el tema, que torna a ser el tema d’aquests dies, al costat de les bombes i guerres entre àrabs i jueus, dels conflictes del Barça, de les apocalipsis que predica el PP, de les baralles entre zaplanistes i campsistes, i d’altres matèries recurrents i periòdiques que demostren que els grecs no erraven tant quan explicaven que el món i la història es governen per cicles llargs o curts, com una roda eterna i avorrida. El cas és que arribà aquest estiu immoderat amb grans calors impròpies de països assenyats i civils, s’instal·là sobre l’aire i la terra amb excessos inhumans, i per tant potser que li dediquem una mica de literatura ocasional i ja suada, a la temperatura. Qui sap, però, si quan vostés llegiran aquest paper la calor indecent haurà baixat a límits habituals i raonables o haurà tornat als extrems, vist que el clima sempre camina per viaranys incomprensibles.

             

Pensem, ingènuament, que habitem un país amable i temperat, entre els efectes d’un oceà Atlàntic que ens envia regularment pressions altes o baixes i altres fenòmens habitualment previsibles, i els d’un Mediterrani que no té capacitat per alterar violentament l’estat de la qüestió: pluges a la tardor i a la primavera, sequedat a l’estiu, fred variable a l’hivern, i a passar-ho bé amb aquest clima que tenim el vici de considerar privilegiat. Doncs, no senyor: aquest clima mediterrani és una font contínua d’inestabilitats físiques, mentals i emocionals. No correspon a la fe que hi tenim, i per tant els excessos, que d’altra banda no són excepcionals sinó ordinaris, sempre ens agafen per sorpresa i amb un sentiment d’injustícia, basat òbviament en l’oblit selectiu. D’acord que enguany aquest més de juliol ha estat més llargament calorós del que indiquen les mitjanes estadístiques, cosa que ja va passar fa tres anys, quan feia no sé quant de temps que els termòmetres no es mantenien tan implacablement alts. Però el fet és que, cada estiu, invariablement, les primeres calors ens agafen com qui diu desentrenats. Com si esperàrem que l’estiu ha de ser moderat, sobretot els qui vivim a la vora de la mar. Com si no sapiguérem que la humitat és implacable, que la xafogor forma part de la vida estiuenca. Com si ens consideràrem víctimes d’alguna alteració de la norma climàtica.

             

Tinc la impressió que en altres latituds més boreals la població és més realista: saben que l’hivern és llarg i molt fred, que hi neva sovint, que el gel cobreix la terra, que la normalitat inclou la pluja permanent. I saben que la tardor és la tardor, la primavera és la primavera, i l’estiu és curt i asfixiant, ple de mosquits per poc que un hom visca prop d’un estany o aiguamoll. A Utrecht, fa pocs anys, en un dia de primers de maig, vaig contemplar centenars d’estudiants acollint el primer sol amb les cuixes a l’aire, com qui rep una glòria del cel. Nosaltres, quan arriba la calor i el sol, que uns altres paguen per vindre a buscar, ens queixem amargament de la sort que ens ha tocat: amb aquesta calor no es pot viure, diem, oblidant les calors tropicals, les calors del desert, la calor insofrible de Nova York a l’estiu. Uns discretíssims trenta graus, trenta-cinc graus (pura fresqueta, comparats amb tantes parts de l’orient pròxim, per exemple) ja ens fan difícil el son, l’activitat mental i la vida civil ordinària. Ens precipitem a l’aire condicionat, condició de supervivència, com si no fórem hereus d’incomptables generacions que han viscut sense aquesta anomalia antinatural: sense imaginar tan sols que era possible passar l’estiu sense patir calor. Perquè la calor (els ho dic jo, que la tolere molt malament) no és l’equivalent del fred: contra el fred, la humanitat ha hagut de protegir-se d’ençà que va perdre el pèl espés i que s’escampà per terres de neu i de gel. Contra la calor, no havíem hagut de protegir-nos mai: era, quan arribava, un estat natural del temps de l’any.

 

Els nostres avis, les nostres àvies, ni tan sols es llevaven la roba de damunt: els senyors s’afluixaven la corbata i el coll dur, les senyores portaven vestits més o menys vaporosos, i això era tot. Ens hem fet, doncs, tan malcriats, ens costa tant de tolerar qualsevol incomoditat externa, que, com sol dir-se, no sé on anirem a parar. Era la moral o conclusió d’aquesta història, que ja la vaig contar l’estiu del 2003, i l’és encara l’estiu del 2006. No aprendrem mai la virtut de la paciència, ni tan sols de la paciència climàtica que hauria de ser tan natural i tan antiga. Vostès i jo, i tothom en aquest país de confort domèstic ben recent, ens hem fet còmodes i desmemoriats, queixosos i visiblement malcriats.