El filòleg caminant

 

Joan F. Mira

 

El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l’Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d’horrorós: “Feia molta calor”, diu, “i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d’Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l’home, no, no, deixe’m, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l’enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos”. I després va continuar cap a baix. “El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l’Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot.” I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? “Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d’en Galceran, allí l’alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me’n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l’informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se’ns van emportar detinguts al quarter. Això també m’havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se’m van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...”. I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? “Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d’un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià.” Continuava la conversa. I d’Elx, no recorda ningú? “El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l’autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo.”

 

El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l’extrem del llarguíssim itinerari: “Uf, quin descans, vaig dir-me”. I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. “Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l’Albufera, i el tros aquell que se’n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d’aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guàrdia, ell m’anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l’hotel, em va mirar així...”

 

Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. “Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat.” Els d’Alfarb especialment, digué Eliseu. “No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l’atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d’aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?” Mare de Déu, digué Eliseu, com se’n pot recordar? “...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m’ho havia dit mai ningú que allà hi havia una illa que no apitxaven.” I a Tàrbena, senyor Coromines? “Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d’Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d’allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d’Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...” I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d’aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.

 

 

Reproduït a En un món fet de nacions (Palma: Lleonard Muntaner, 2008), pàg. 155-157

Fotografia: Joan Coromines durant la recollida de materials toponímics i antroponímics. El Cavaller de Vidrà, 1969 (Fundació Pere Coromines)