![]() |
![]() |
Pròleg a Els cucs de seda (1974, 1998) Pura Pellicer LAUTOR Joan Francesc Mira va nàixer a la ciutat de València el
dia 3 de desembre de lany 1939, quan «encara vivia gent a les barraques», com assenyala
en un nota autobiogràfica. Va seguir estudis universitaris que van culminar amb
lobtenció del grau de doctor en filosofia. Durant uns anys
va ser catedràtic dinstitut. Posteriorment va viatjar per Europa fent estudis
dantropologia social centrats, sobretot, en la família tradicional europea i
en la societat rural. A París, entre els anys 1971 i 1975, va treballar amb
lEquip dAntropologia Social de Claude Lévi-Strauss. A Viena, entre els anys
1972 i 1975, va ser col·laborador del Consell Internacional de Ciències
Socials. Durant el curs acadèmic 1978-1979 va ser professor visitant de la
universitat nord-americana de Princeton. Els seus viatges destudis lhan
portat a nombrosos països europeus, dAmèrica del Nord i dÀfrica. Ha estat director
de lInstitut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i creador i primer
director del Museu Etnològic de València, ubicat al complex cultural de la
Beneficència de la capital del Túria. En lactualitat
és professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. PRODUCCIÓ LITERÀRIA Joan Francesc Mira constitueix un prototip de
lintel·lectual lúcid i brillant, i les seues col·laboracions setmanals en la
revista El Temps estan considerades com un dels productes assagístics més
reeixits de tota la producció periodística de lestat espanyol. A més a més, ha
col·laborat en altres òrgans de premsa com ara el diari Las Provincias o la revista València Setmanal. En
lactualitat, a més de la seua pàgina en la revista El Temps, publica
habitualment articles en El
País o lAvui, i també en la revista Saó. És un
incansable devorador de literatura i entre els autors predilectes confessa que
hi ha James Joyce, els novel·listes francesos del XIX i
els escriptors jueus americans actuals. Pel que fa a la
seua producció literària, cal distingir entre les obres narratives i els
assaigs. Com a novel·les
recordem: El bou de foc, publicat
lany 1974 i recentment reeditat en aquesta mateixa col·lecció; un any després,
el 1975 apareixia la primera edició del llibre que ara presentem reeditat: Els cucs de seda, obra
guardonada amb el premi de narrativa Andròmina en la convocatòria de lany
1974. Lany 1980 donava a conèixer el relat «El somriure dels
dofins», publicat en la revista LEspill. Lany següent, el
1981, Eliseu Climent, que ha estat un dels seus editors habituals, treia a la
llum El desig dels dies. Durant
lany 1983 ens presentava la novel·la Viatge al final del fred i
lany 1989 apareixia Els
treballs perduts. Lany 1997 apareixia un dels seus relats més ambiciosos: Borja Papa, una mena dautobiografia apòcrifa del papa Alexandre VI. Amb aquesta
obra va guanyar el Premi Nacional de la Crítica de 1997. Ha estat antologat en
diverses ocasions, tant en reculls editats a València com a Barcelona. Pel que fa a la
bibliografia acadèmica, cal apuntar que la seua producció és massa extensa per
a ser reproduïda en aquesta nota breu. Assenyalem que ha publicat en les més
prestigioses revistes especialitzades, en obres col·lectives, actes de
congressos, etc. Això no obstant, recordem, si més no, alguns dels assaigs que
constitueixen volums autònoms: Un
estudi dantropologia social al País Valencià (1974), La
cultura popular al País Valencià (1977), Els valencians i la
terra (1978), Vivir y hacer
historia: estudios desde la antropología social (1980), Població
i llengua al País Valencià (1981),
Temes detnografia valenciana,
Vol. I
(1983), Crítica de la nació pura (1984) que va merèixer el premi dassaig Joan Fuster daquell any i el
premi de la crítica de Serra
dOr de 1995, Temes detnografia valenciana, Vol. II
(1985), Punt de mira (1987), Cultures, llengües, nacions (1990), Hèrcules
i lantropòleg (1994), La nació dels valencians (1997) etc. Laportació
intel·lectual de Joan Francesc Mira no ha descurat altres camps literaris, com
ara la traducció. En aquest sentit, reportem que ha traduït T. Adorno, A.
Colquhoun, Lu Hsun, G. Lichtheim, Della Volpe. Pel que fa a la traducció més
específicament novel·lística, assenyalem que ha estat el traductor de totes les
novel·les editades en català de Francesca Duranti, però també ha traslladat a
la nostra llengua peces dAntonio Tabucchi o de Maria Bellonci. Com es pot
comprovar, doncs, la seua obra constitueix un ampli ventall que ens evidencia
la triple faceta del nostre autor: duna banda hi ha el Joan Francesc Mira dels
afers civicosocials, el que el duu a escriure esperonadors i intel·ligentíssims
articles a la premsa i el que el fa prendre part de manera notòria en tota mena
dactivitats encaminades al redreçament del país; de laltra hi ha el Mira
científic i investigador, letnòleg lúcid i brillant, lintel·lectual integral;
i per acabar tenim el Joan F. Mira novel·lista, el fabulador que ens introdueix
en un món que ell crea i recrea amb la seua ploma. LA NOVEL·LA Els cucs de seda és la crònica del despertar a la vida dun adolescent
que, des de la seua innocència, va descobrint, en les deu narracions que
componen el relat, tot el suggerent i suggestiu món que lenvolta. El jo
narrador hi expressa el desig de la infantesa per capir una realitat que de
vegades li escapa. És el descobriment de lentorn, la curiositat per tot allò
que comença a dibuixar-se, a insinuar-se, a transformar-se davant els ulls
innocents de linfant que sinicia en una sèrie daspectes de la realitat que
el rodeja i que encara no acaba de comprendre. En aquest sentit, el títol de la
narració sens manifesta com una mena de metàfora, com a imatge mateixa de la
metamorfosi: res més canviant que un cuc de seda, un animal que ben aviat
esdevindrà un ésser plenament adult, una papallona. Jaume Pérez
Montaner qualifica aquest recull com «narracions poetitzades, tan emparentades
amb alguns dels poemes més narratius de Vicent Andrés Estellés». Es tracta
afegeix Pérez Montaner «duna recherche
du temps perdu estilística i
temàtica». Els cucs
de seda es constitueix com un fragment de memòria perduda, com
una mirada innocent però lúcida a la terra i la gent que lenvolta en un dels
moments més difícils de la nostra història recent. Joan Francesc
Mira, doncs, sens presentava ja en aquesta seua segona novel·la com un
escriptor madur, que coneixent com pocs els ambients populars vivencials
duna banda, amb visió dantropòleg de laltra ens recreava en les pàgines de
la novel·la que ara presentem, no sols la personalitat psicològica de linfant
protagonista sinó també, i de manera magistral i colorista, tot un bigarrat
conjunt dindividus que formen la col·lectivitat en què es troba immers. Lambientació
rural i la postguerra constitueixen els eixos que emmarquen els jocs, les
corregudes infantils per lhorta o els bucòlics dacsars plens de descobriments.
Tot un univers que permetrà als actuals lectors de ciutat el descobriment duna
realitat tan propera i, al mateix temps, tan allunyada en el temps i en
lespai. El primer que
sobta el lector que sapropa a aquesta obra és comprovar com cada narració
que no porta títol està encapçalada per un petit fragment poètic de Vicent
Andrés i Estellés; possiblement el poeta que millor ha plasmat un cert ambient
valencià urbà, però també rural, del món de la postguerra que Mira ens retrata
en la present obra. Una combinació dallò més adient doncs, per a presentar tot
un seguit de narracions de vegades
eròtiques, de vegades tristes o violentes; uns fragments dhistòries líriques i
un grapat de personatges que, a poc a poc acabaran fent de linfant
narrador-protagonista, un cuc de seda més, un aprenent dadult. Com diu Josep
Iborra, la primera producció de Mira apunta cap a una «mena de realisme mític, entès més o menys a la manera
de Pavese: crear un llenguatge popular que permeta dacostar-se a la realitat
profunda, històrica, mítica del poble». Com han assenyalat Vicent Salvador i
Adolf Piquer en el seu estudi Vint
anys de novel·la catalana al País Valencià, aquesta
obra de Joan F. Mira senquadra en el que ells anomenen «narrativa de les
arrels», una producció literària que es mou al voltant deixos tals com «la infantesa,
ambientació rural, models realistes», etc. Un altre tret que caracteritza
aquesta novel·la és un cert sentiment de nostàlgia pel passat, el record
idealitzat dun cosmos que definitivament acaba. El temps
transcorregut des de la publicació inicial del present llibre ens permet
comprovar que Mira és un «narrador de raça» com el qualifiquen els esmentats
autors que «iniciat en uns models més aviat tradicionals, sha mostrat també
hàbil en tècniques més actuals», tal com es pot comprovar en altres de les
seues novel·les posteriors, com ara El desig dels dies plena
dhomenatges a Joyce, Viatge
al final del fred, Els treballs
perduts, o el més recent i madur
de tots: Borja Papa. Pel que fa als aspectes lingüístics cal assenyalar que en
la novel·la sempren dos registres de llengua que lautor distingeix de forma
clara: dun costat hi ha la modalitat més aviat estàndard culta en què
sexpressa el narrador, és a dir el jove protagonista. De laltre, hi ha les
formes que lescriptor posa en boca dels diversos personatges que hi prenen
part. I en tal cas, les formes que shi usen reprodueixen, amb més o menys
exactitud, la parla popular del territori en què es desenvolupa lacció de la
novel·la: lHorta de València; i la versemblança deliberada que lautor hi
busca el duu, en alguna ocasió molt concreta a utilitzar fins i tot, algun
castellanisme escadusser. Els cucs de seda (1974): fragment |
![]() | Pujar ![]() |