|
|
|
Els cucs de seda (1975) [Narració vuitena.
Frederic el Pobre] Cada any, passat
l’estiu, quan venia el temps de les primeres pluges, Frederic adobava la cebera.
Només havia conservat això, de tot el que li pertocava dels seus pares: un tros
que no devia fer més d’un quarteró de terra rònega, vora el camí de Setússer,
amb un parell de moreres i la cebera on vivia. La cebera era una construcció de fusta i canyes, amb sostre de
palla d’arròs com les barraques, i una arquitectura elemental i fràgil. En
realitat era una barraqueta, amb la creueta i tot al capdamunt dels dos extrems
de la teulada; una barraqueta allargassada, baixa i prima de cos. I en lloc de parets
obrades de maons de palla i fang, tenia un entramat lleuger de canyes de manera
que l’aire, si no haguera estat pels seus adobs particulars, hauria pogut
córrer per tots els costats. Corre l’aire, pels costats de les ceberes, i les
cebes s’hi conserven intactes i eixutes. Tant, que si us hi acosteu no en
sentiu mai aquella pudor humida i molla que fan sempre en lloc tancat. Frederic, doncs, vivia en un cebera. I cada any, en passar la
collita de l’arròs, se n’anava xano-xano cap a la marjal i en portava una
càrrega, o més si calia, de palla ben eixuta i flexible; d’aquella palla grisa,
fibrosa i fina, tan diferent de la palla de blat. És una palla que, quan la toques, deixa escapar un polsim invisible que puja narius amunt amb
una flaire coenta i penetrant. Atapeïda, en grapats durs i ben fermats, la
palla d’arròs aïlla i és segura com una teulada de teula. Només, que cal
adobar-la, revisar-la i refer-ne algun tros cada any a entrada de tardor. Frederic s’hi aplicava, pujat en
una escaleta balandrejant, com el més expert dels empalladors. Si en tenia d’habilitats,
Frederic el Pobre! Practicar-les, però, tan sols les practicava quan li venia
purament de gust, cosa artística o de bona voluntat, o si era cas d’alguna faena
estrictament imprescindible. Com ara revisar i ajustar les llandes que
recobrien la part interior del clos de canyes de la cebera. A les botigues o a
les tavernes, Frederic demanava llandes buides d’escabetx o d’olives coents,
d’aquelles llandes grans de tres o de cinc quilos. Les tallava pulcrament per
la soldadura, les aplanava, hi feia uns foradets als angles amb un clau i
després, fermades a les canyes amb fil d’aram, no deixaven passar gota de vent
o de pluja. L’interior de la cebera de Frederic era un mareig de tonyines
bocabadades, mariners barbuts de pipa i gorra, sardines blaves, noies gallegues
amb un cistell de peix al cap, o pàl·lides olives gegantines obscenament
travessades per un vitet blanc i vermell. Discret i modest com la seua casa, Frederic
el Pobre tenia un sentit de la decoració molt per damunt del seu temps. De pobres, n’hi havia de moltes classes. De pobres pobres, de captaires,
vull dir. Pels camins nostres, en aquells anys, en vèiem passar per dotzenes
cada dia. Per milers, potser, al cap de l’any. Sobretot a les cases de la
carretera, hi havia dies que cada quart d’hora en tenies un a la porta. Com que
les portes, en general, no estaven mai tancades, els pobres ficaven el cap dins
la casa i demanaven amb veu planyívola una almoineta per l’amor de Déu. Si
arribava la moneda o el tros de pa, amb la mateixa veu feien el «Déu que li ho
pague». I si l’ama en aquell moment estava massa atrafegada, o si era ja el qui
en feia vint d’aquell matí, de dins de casa se sentia el «un altre dia serà,
germà». I el germà, o la germana, continuava el seu camí silenciós i resignat o
murmurant imprecacions malhumorades. Hi havia els homes sense faena,
humiliats i envilits, habitadors de pallers, de portals i de tàpies de solar.
Homes joves, molts d’ells, arribats, potser a peu, de terres més miserables i
llunyanes. Desesperats de buscar un treball inexistent, havien de dir, per
excusar-se de captar, que no menjaven de tres o quatre dies. Sovint deien
l’estricta veritat, i sovint menjar era només clavar les dents en un rosegó de
pa. Hi havia els vells i velles,
magres, esdentegats, lents i encorbats, sempre de negre. Ningú no sabia on
podien viure. Potser buscaven aixopluc en alguna vella barraca esbucada, o
entre quatre parets rònegues d’una alqueria sense amo. O potser a casa d’una
filla que just si tenia per donar als seus mateixos fills. Caminaven a poc a
poc, amb un bastó i un farcellet al braç, sempre ran de les parets si era
estiu, i buscant el sol si era hivern. Duien un pot i una cullera de fusta, i
en qualsevol racó menjaven sobres de dinars, o sopes de vi amb pa dur sense
sucre. Bruts, solitaris, vells d’ulls angoixats i humits o d’ulls vidriosos,
als xiquets ens feien una barreja de fàstic i de pena. Ens feien por i angúnia
alhora. Hi havia els rodamons,
pobres de carretera, pobres itinerants d’una sola vegada, pobres del sac. Indefectiblement
barbuts, vestits amb tres jaquetes i quatre pantalons lligats l’un sobre
l’altre amb una corda d’espart, passaven pels camins en silenci i calmosos, amb
un gran embalum a l’esquena. Qui sabia si
eren bons o dolents, si dins el gran farcell duien roba vella o un xiquet robat
per vendre! A més a més, furgaven pels femers buscant botelles, llandes
rovellades, sabates, draps i paper, i qui sap si gallines mortes com alguns
gitanos. Els evitàvem. De tota manera, eren gent de poc tracte i de paraula
curta. Si ficaven el cap en alguna porta, feien «Ama...» i prou. I bé calia
donar-los sempre alguna cosa, que mai no estaves segur de quina te’n podrien fer.
Frederic era un pobre absolutament a banda. Un pobre al defora
de totes les classificacions. Quan la seua dona va
morir, prenyada de set mesos del primer fill, durant la grip de l’any divuit,
el món es va acabar per Frederic Romeu. S’havia casat per pur amor amb una
cosineta pobra que tenien recollida a casa, una criatura blanca i malaltissa,
segons contava la tia Innocenteta. Els pares d’ell, amos de l’alqueria del
Codonyer, casa de jornaler a dormir i dos cavalls a la quadra, s’hi oposaven
amb violència implacable de llauradors rics. «I qui li ho manava, d’anar a enamorar-se d’aquella poqueta
cosa?», feia la tia Innocenteta. «Ell era alt i guapo. Un xicot molt
particular, això sí, però alt i ben plantat i fill de casa bona. No hi havia
xica que no pensara en ell.» Quan els pares de Frederic i Innocenteta ja tenien el casament
parlat i preparat, el xicot els havia eixit amb allò de la cosineta poqueta
cosa. I passats tants anys i tants nebots, la tia Innocenteta encara no se’n
sabia avenir. «El Nostre Senyor la va castigar, la mala puteta, la figa molla
aquella.» Van fer Pasqua abans de Rams a propòsit, de manera que els van
haver de casar per força, i el pare el va enviar de casa. No va tornar mai més
a posar-hi els peus. La pobresa laica de
Frederic era una cosa metòdica i escrupolosa: no posseïa res més del que era
estrictament imprescindible per sobreviure, no guardava res de menjar per
l’endemà, no tenia cap cosa que fóra o poguera semblar nova. I sobretot, no
demanava ni acceptava mai diners. Ni un cèntim. Si algú malgrat tot li’n volia
donar d’almoina, Frederic no deia res, els rebutjava amb ulls irats i no
tornava mai més en aquella casa. Si ma mare li donava uns pantalons o una
americana usats, però no trencats, i amb aspecte de roba
poc gastada, Frederic hi feia un . esgarrany a posta i després el sargia, o bé
afegia un pedaç postís a la mànega o al camal. El dia que ma mare va descobrir
un pedaç estrident al colze d’una jaqueta gairebé nova del meu pare que li
havia donat la setmana abans, Frederic es va limitar a fer un breu somriure,
dolç i confós, des del fons de la gran barba clara, i abaixà els ulls com un
xiquet trobat en falta que demana complicitat per a la seua culpa. No demanava almoina, ni deia «Déu que li ho pague». Arribava regular a cada casa, en dies i hores exactament repetits
cada setmana, i preguntava: «Li sobra alguna cosa?» Pa, menjar de calent, un ou o una
creïlla, una peça de roba, sempre «sobrava» alguna cosa. «Gràcies. Que tinguen salut.» Els xiquets ens disputàvem per
anar a donar a Frederic. «Ja no tinc dona ni tinc fill. Ja no tinc res, i no vull tindre mai res.» Diu que va dir això quan
soterraven la seua dona. Havien anat a viure a la cebera vella de les moreres, buscant aixopluc quan
els van enviar de casa. Diu que s’hi va estar tres dies vetlant la dona morta;
i que ningú no gosava d’acostar-s’hi de por que no s’haguera tornat boig. Diu
que volia matar el seu pare i calar foc a l’alqueria del Codonyer. I que volgué
escanyar l’enterramorts, que oprimia amb les mans el ventre de la dona perquè
no encaixava la tapa del taüt. I que va estar més d’un any que només menjava
móres, herbes, o si trobava alguna ceba o alguna panolla que perdien els carros
pel camí de Setússer. Va morir el seu pare, i no hi va
anar. Els germans van acudir per tal de parlar de l’herència. «El tros de la cebera. I no
torneu més.» No ho va entendre ningú. «Que no ha volgut la seua part?
No pot ser.» «Això és que està trastornat
encara, pobre... » «Però ja li dura massa. I això de
no voler la seua part... Que no deu estar tocat ja per a tota la vida?» «Heu d’anar a escola, i estudiar i fer-vos grans.» Quan no hi havia escola, cosa
freqüent per les migranyes cròniques de la mestra, el trobàvem sovint en les
nostres expedicions per séquies i dreceres. Ens agradava d’acompanyar-lo. I a
ell també. Potser que només parlava realment amb els xiquets. I si plovia i
érem a prop, corríem a refugiar-nos en la seua cebera. «Jo també tenia un xiquet com vosatros.
Quan el meu xiquet anava a escola... , era el qui més sabia de llegir i de
comptes. I no desfeia mai els nius, com feu vosatros.» Frederic no podia suportar la
nostra crueltat gratuïta amb els animals. «Si em porteu fil d’aram, vos
faré una gabieta i buscarem un pardalet. Un teuladí, voleu?» «Al meu xiquet li’n vaig fer una
també, que encara la tinc. Però eixa no vos la donaré, no, que pot ser que ell
torne una altra vegada i me la demane...» I ens feia gàbies de pardalets, o
ceps per atrapar ratolins, capsetes per guardar grills o caragols, barquetes de
fusta i de suro, amb vela llatina com les de l’Albufera, que navegaven a força de pulmó en qualsevol toll o bassal... Si
en sabia, de fer coses!... I un dia, un dels xiquets va dir:
«Frederic, hem vist el teu fill
que venia pel camí de Benafar.» Vam callar tots. Ens miràvem, i
no gosaven mirar-lo. Ell va tancar els ulls i va dir: «El meu fill... Aneu-vos-en.» En sortir de la cebera, vam
enviar a insults i a empentes el desgraciat que havia dit allò. Mai no vam poder tornar a fer-nos amics de Frederic
el Pobre. Aquell mateix hivern,
per primera vegada en molts anys, van passar uns dies que a Frederic no
l’havien vist per cap casa del veïnat, i les mares ens van enviar a la cebera
per veure si li havia passat alguna cosa. Estava mort, damunt de la màrfega de palló de dacsa. Portava un
vestit complet negre, nou d’aspecte, amb l’armilla grisa botonada. I una camisa
blanca i neta amb botons de nacre als punys i el coll sense corbata. Quan ho va
saber la tia Innocenteta, digué que devia ser el mateix que duia el dia que es
va casar. Damunt d’un caixó de fusta hi havia un sobre tancat, amb cinc
unces d’or a dins. «Per soterrar-me», estava escrit al sobre. I en mirar les
butxaques de l’americana que duia posada, per veure si hi tenia alguna
documentació, només van trobar la fotografia d’una xiqueta de cara trista i
prima. La foto estava entre dues làmines de cel·luloide esgrogueït cosides amb
fil d’aram molt fi. La cebera estava tota neta, ordenada i, el cos de Frederic a
algunes dones els va semblar que feia una bona olor. Cada dilluns, ben
enjorn, Frederic se n’anava a poc a poc cap al cementeri de Patraix. A cals
Calonges, vora la carretera, li donaven almorzar: un tros de pa i una sardina o
una ceba, un grapat d’olives i una tomata. Pel camí vell de Xilvella arribava a
la séquia de Favara, ampla com un canal. Sempre hi ha flors, pels marges de la
séquia de Favara, floretes modestes, petites i sense olor. Frederic se’n feia
grans ramells, amb els quals entrava pausadament per la porta central del
cementeri. Quan hi havia un porter nou, els altres s’encarregaven d’explicar-li
que aquell home barbut i vestit amb roba apedaçada no era pas un rodamón que
anara al cementeri vés a saber a què. La sepultura de la dona era a terra, a la vora d’un caminal de grava amb dos rengles de xiprers. Una gran pedra blanca i llisa
amb una creu de ferro. Frederic, cada dilluns, treia les flors marcides de la
setmana anterior i deixava les noves delicadament damunt la pedra. Després,
arrancava les herbes del voltant i ruixava amb un pot foradat els quatre rosers
de roses blanques. En acabant, s’hi estava dret, mirant amb ulls mig closos les lletres de la llosa blanca, fins que el rellotge de
l’església del cementeri tocava migdia. El van soterrar amb la dona. A la part inferior de la pedra, els
germans van fer escriure: FREDERIC ROMEU, 1895-1950 A la part superior, sota la creu de ferro, hi havia escrit: JULIETA MONTOLIU, 1900-1918 Pàg. 105-113 de l’edició de la col·lecció “El Grill”
(València: Tres i Quatre, 1998)
Pròleg de Pura
Pellicer a Els cucs de seda Josep Piera: “Els
cucs de seda” L’entrevista de Daina
també tracta sobre Els cucs de seda |
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
