En el funeral i enterrament de Josep Pla

 

Joan F. Mira

 

El dia vint-i-tres d’abril de l’any passat, a hora de berenar, ens trobàvem a la ciutat de Vic, passejant pels porxos del Mercadal, a recer d’una pluja persis­tent i fina. Sota els porxos, la gent rodava sense pres­sa, d’una parada a una altra, comprant llibres i roses. Enormes quantitats de llibres. En una parada d’un llibreter amic meu, només dos cavallets i uns quants taulons, havien fet trenta mil duros de caixa. Una cosa consistent, seriosa, una cosa important, que li hauria agradat de dir a en Josep Pla, mort, segons vam saber, el matí d’aquell mateix dia de llibres.

     Teníem la intenció, la meua dona i jo, de quedar-nos a passar uns dies pel Pirineu verd, el que va de la Cerdanya fins a la mar, més amunt d’Olot i de Ripoll, atrets, com a meridionals que som de terra eixuta, per aquestes valls antigues i civils, humides, plenes de monestirs, de masos amples i de vaques a pastura; per aquest tros de terra on la més vella es­pessor dels segles és una cosa que es toca amb les mans.

     Però vam decidir de baixar cap a Palafrugell, conduint a poc a poc, parant, llegint trossos del Viatge a la Catalunya Vella, fruint-ne, alhora que amb la lec­tura de cada pàgina retíem el nostre particular homenatge al seu autor. Jo no demanaria més, de vegades, sinó arribar a escriure un llibre com aquest.

     Passat el poblet de Llofriu, just quan es deixa la carretera de Palamós per entrar a Palafrugell, trobà­rem el mas Pla. Amb pallisses, tractor, i un camí d’entrada vorejat de xiprers. Tot ple, per la carretera, de guàrdies civils que miraven d’ordenar la comitiva fú­nebre i el trànsit general. No sé què devien pensar de tot allò els guàrdies civils: supose que, de la presèn­cia de dos governadors i d’altres autoritats per ells no tan notables —com ara les de la Generalitat—, devien deduir que el mort havia estat molt impor­tant. I per la quantitat de cotxes de la comitiva des del mas a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Al poble, tothom havia deixat la feina per omplir les voreres del trajecte fins a la plaça de l’església, i tota la plaça mateixa.

     Després, a l’església i a la plaça, hi havia molts senyors i senyores de Barcelona, amics del mort, o dels qui llegien Destino i ara tenen a casa els qua­ranta volums de l’Obra Completa. Però sobretot hi havia gent del poble. Inclosos els qui mai no han lle­git ni segurament llegiran cap pàgina d’en Pla. Inclo­sos andalusos i murcians. Però del ram de la ploma, gremi del difunt, només un parell de cares conegudes. Ho puc ben asegurar, i em va ser confirmat pel por­tador d’una de les dues cares: la confraria de la lle­tra, com si s’hagueren posat d’acord a fer escandalós acte d’absència. A mi em va fer una miqueta de pena: no pel mort, sinó pels absents tan unànimes. «El gre­mi no perdona», que em va dir el mateix col·lega, home no gens sospitós d’afinitats ideològiques amb el de cos present.

     A Pla, ja difunt, tant se li’n devia fotre, que el perdonaren o no. Ell havia aconseguit allò que s’havia proposat: morir-se quan tocava, al seu mas i no en cap clínica, després d’haver fet desesperar els metges i d’haver passat per última setmana els comptes amb el masover. Les coses importants i positives, la roda que no canvia i, al final, al petit cementiri de Llo­friu, que és com un corral de parets de pedra, tot ple de fang i d’herbes, a parar en un nínxol com un veí de tants.

     El seu pecat, la seua aparent o real adhesió a l’e­nemic triomfant, és un pecat que va ser comès ja fa molts anys. Un pecat contra l’esperit, ¿imperdonable? No ho sé. Els confrares unànimement absents no devien pensar, com jo, que allò havia quedat ja cobert per quaranta anys de solitud i per una muntanya de desenes de milers de pàgines escrites. Ben escrites. On quedarà, si alguna cosa queda de tots nosaltres en el futur, una visió ja irrepetible de Catalunya. Una obra més important i positiva que la de la immensa majoria dels confrares absents.

     L’abat de Poblet, que semblava un abat molt com cal, va parlar, en l’homilia del funeral, de la vida eter­na i d’altres negocis del seu ram. Però sobretot va parlar de literatura. Del difícil art de posar en lletra les coses vistes. Es notava que aquell senyor tenia cultura, i que havia llegit amb calma moltes pàgines de l’escriptor difunt. Ja he dit que semblava un abat excel·lent.

 

Maig, 1982