La por antiga, les noves pors

 

Joan F. Mira

 

L’espècie humana no és tan pacífica com sovint ens agrada pensar. No venim d’uns primitius «bons salvatges» ingènuament rousseaunians, ni d’uns homínids plens de bondat, menjadors d’herbetes del camp i collidors de fruites abundants, sense enemics i sense violència. El paradís original, per desgràcia, sembla que no ha existit mai. Excepte en una part o element del mite: que l’arbre del bé i del mal és l’únic que ens ha acompanyat des dels orígens. Sempre ens hem debatut entre la innocència i la culpa, entre la pau i la guerra, entre la por i la calma.

     Deu ser per això que necessitem permanent­ment una garantia, la sensació d’estar segurs i protegits, de no estar exposats a perills in­visibles o visibles, imminents o remots. Som una espècie intel·ligent, és a dir una espècie expectant: sabem que ens hem de morir, sabem que ens poden passar coses. Per això coneixem bé el gust de la por. Hem patit pors immemorials davant dels sorolls de la nit, davant dels esperits que ens amenacen, dels dimonis de l’infern, dels llamps i dels trons, dels animals feréstecs, de la fam i de les malalties. Potser són pors que estimu­len la necessitat de defensar-nos dels mals que ens amenacen, tant se val si són reals o imaginaris: cal inventar religions que pacifiquen l’ànima, refugis contra la incle­mència natural, maneres d’assegurar-se l’aliment, remeis contra els dolors del cos. La por és útil per crear cultura. Però segurament allò que els humans han temut més al llarg de mil·lenaris infinits són els altres humans.

     Som una espècie amb moltíssimes virtuts necessàries per viure en societat: som solidaris i cooperatius perquè sols no podem subsistir, sabem fer pinya i treballar junts perquè és pura necessitat, ens ajudem els uns als altres perquè sense això no sobreviuríem, i preferim generalment passar els dies en pau i en harmonia. Molt bé, tot això és cert. Però també som prepotents i ens agrada manar so­bre els altres, som massa sovint ambiciosos i ens agrada posseir i acumular, som envejosos i mirem amb mals ulls el bé dels altres, som animals eixits d’entorns hostils. La pau i la no-violència, l’absència d’agressió, no sempre han estat benèfiques per a qui les practicava. Per això són con­questes lentes, producte complex d’evolucions més com­plexes encara: construccions ideals, complicades, que ens guarden d’amenaces permanents. En aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien fer-ho i els pobres no. Als barris foscos de les ciutats, fa dos segles o un segle, la gent no gosava caminar de nit. Jo he conegut vells de poble que em contaven històries esgarrifoses de la seua joventut, amb pistoles, ganivets i bastons sense fre. I a casa meua, quan jo era petit, a l’Horta de València, mon pare dormia amb pistola sota el coixí i una escopeta car­regada al peu del llit: l’amenaça nocturna dels lladres era permanent. I els jocs infantils que recorde eren sovint d’una violència extrema. No hauríem d’idealitzar, per tant, ni una bondat natural universal, ni un passat recent de seguretat general i garantida. En la meua infantesa, jo he conegut la por: als morts de les històries macabres, a l’home del sac, als desconeguts mal vestits que rodaven pels camins, als lladres que entraven a casa, als companys hostils d’escola o de la banda enemiga, a contagis i malalties incomprensibles, i fins i tot a la parella de la Guàrdia Civil que patrullava per la carretera.

     Després, en el curs de tres o quatre dècades, tot va semblar progressivament segur i garantit: l’abundància d’energia, el confort domèstic, els sous creixents, l’atenció sanitària, la bondat dels exèrcits que ja no feien guerres, l’educació universal, els museus i les sales de concert, i fins i tot la democràcia com a forma política de la urbanitat i les bones maneres. Algú havia de protegir-nos contra tot mal, garantir el progrés de tot bé. Algú: l’Estat o l’Administració pública, «la societat», els partits polí­tics, les ideologies benèfiques. De sobte, per prime­ra vegada en la història, tot havia de ser garantit i segur. Per primera vegada havíem de reduir la por a la metafísica privada: la por de la mort, dels buits de l’esperit, les angoixes de l’àni­ma. Però de la resta de pors, algú se n’ha­via d’ocupar per protegir-nos. I per tant, havíem de ser cada any més rics, més saludables, més cultes i educats, més nets i més feliços. Amb garantia oficial­ment assegurada, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents, i protecció contra tot desordre, violència o agressió. Les pors antigues, doncs, eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern. Les noves pors són una sola: la por de perdre la il·lusió del paradís.