Si avui que vostès llegeixen aquest paper és dissabte 24 d'abril, vol dir que ahir era 23, diada de Sant Jordi i també festa del llibre, sembla que per raó d'aniversaris de certs escriptors insignes. Ahir, per tant, es degueren vendre un grapat de milers de volums que suposadament contenen aquesta cosa o qualitat tan impalpable: literatura. Poca o molta literatura: més aviat poca, en general, i especialment en aquest país i en aquesta llengua on sembla que tot es despatxa a l'engròs, i on la vocació per l'escriptura és tan ampla i extensa com estreta i migrada és la lectura. Vull dir, sense més circumloquis, que hi ha massa gent que escriu, i que, com a resultat inevitable, escriu malament. No sé si es publiquen massa llibres, potser sí: sé que molts valen ben poc.

No sé si hi ha massa premis literaris: sé que hi ha massa gent que s'hi presenta, a aquests premis, amb una estranya barreja d'incompetència i presumpció. No saben què vol dir escriure, però estan convençuts que ho fan molt bé. Ho sé per la dura experiència d'haver estat massa vegades membre d'algun jurat. Ser membre d'un jurat significa que has de llegir, amb major o menor atenció, una pila descomunal de manuscrits. Gràcies que ara vénen escrits amb impressora: això almenys descansa la vista. Posem que en siguen quaranta, els patracols que t'arriben. Posem que, amb grandíssima sort, dels quaranta n'hi haja un de molt bo, que premiarem, un altre de discret o interessant, que quedarà finalista, i tres més que es poden llegir, que faran bon paper en les votacions. És un càlcul molt optimista: i amb això hem sumat cinc obres. En queden trenta-cinc. De les quals, els ho puc ben assegurar per sacrificada i molt llarga experiència, trenta resultaran difícilment descriptibles, en tant que obres literàries. El seu nivell, lingüístic sobretot, sol ser l'equivalent exacte de tocar al piano, amb un dit, una melodia com La vaca lechera. Normalment, qui toca La vaca lechera amb un dit, perquè no en sap més i per animar la reunió familiar, és una persona del tot respectable, no hi ha res a dir: mai no se li acudirà presentar-se, amb aquesta tècnica i tema, a un concurs important de piano. Però en literatura, ja se sap, tot val i tot es despatxa, i qualsevol digne ciutadà, adolescent, pensionista, estudiant, professor o mestressa de casa, es posa davant de la pantalla, tecleja amb un dit fins a omplir dos-cents fulls, i està convençut que el resultat és més o menys un concert per a piano de Mozart.

Escriu Stephen Vizinczey, en un llibre que, traduït, hauria de dir-se Veritats i mentides en literatura: "La major part dels músics professionals coneixen de memòria centenars de partitures; la major part dels escriptors no tenen més que vagues records dels clàssics: una de les raons per les quals hi ha més músics competents que escriptors competents. Un violinista que disposara dels coneixements tècnics de la major part dels escriptors publicats no arribaria mai a fer-se contractar per una orquestra". Exactament, afegiria jo, ni per una orquestra d'aficionats. Això és el que volia dir, recordant la meua experiència com a membre de jurats literaris: que nou de cada deu originals tenen el mateix nivell que tindria jo si em presentava a un premi de piano i interpretava Happy birthday to you amb un sol dit i equivocant-me. I una part considerable dels llibres que es publiquen -de les novel·les, per exemple- no van molt més enllà, què hi farem. Ja sé que hom no estudia set cursos de narrativa com qui estudia set cursos de piano o de violí per traure el títol corresponent, però no és aquesta la qüestió. La qüestió és, sobretot, la falta de respecte a la mateixa literària, que és com si un violinista no li tinguera respecte a la música. El senyor Stephen Vizinczey era un jove hongarès que lluità contra els russos el 1956, va fugir de Budapest, es refugià al Canadà, i en arribar allà, quan va descobrir que era "un escriptor privat de llengua", va pujar amb ascensor fins al terrat d'un edifici altíssim, i va pensar que no tenia més solució que llançar-se al buit. Però el terror a no matar-se, a passar la resta de la vida en una cadira de rodes amb l'esquena trencada, el va fer dubtar. Va decidir, doncs, convertir-se en un bon escriptor en anglès, va fer l'esforç enorme que calia, i sis anys més tard publicava In Praise of Older Women, Elogi de la dona madura, que hi ha qui diu que és una obra mestra. No és fàcil dominar una llengua literària com un violinista domina el violí. Però cal intentar-ho molt seriosament, tota la vida, o deixar-ho córrer ja des del principi. L'altra possibilitat és l'ascensor, el terrat, i un petit salt per damunt de la barana. Decisió que, convenientment multiplicada, augmentaria el crèdit de qualsevol literatura. Començant per la catalana, no cal dir-ho.