La ciència serà valenciana o no serà

 

Avel·lí Artís

 

Joan F. Mira

Hèrcules i l’antropòleg

Edicions 3 i 4

València, 1994

 

El professor Joan F. Mira, com el déu Janus, és bifront. El seu últim llibre reuneix, en una primera part que li dóna títol, diversos escrits sobre antropologia i literatura, i en la segona, reflexions sobre la qüestió nacional. Entre una part i l’altra hi ha una notable disparitat, no només de continguts sinó d’estils. S’observa, per un costat, un desig de fer gala dels propis recursos, de mostrar-se subtil i brillant, de plaure en una societat que distingeix els seus per les agudeses conceptuals, les construccions el·líptiques, les al·lusions velades i les expressions de l’argot tècnic anglosaxó deixades intencionadament en versió original per delimitar un àmbit al qual només accedeixen els iniciats. Alguns dels textos inclosos en aquesta primera part delaten les complicitats amb què es teixeixen les reputacions acadèmiques; altres pequen de pedanteria intel·lectual.

 

Pels lectors contaminats de positivisme plebeu, aquesta primera part és dissuasòria perquè el llenguatge que s’hi fa servir no és un instrument de comunicació, sinó d’encantament. Però seria un error aturar-se davant d’aquest obstacle preliminar. La resta del llibre té un altre caràcter i demostra que Joan F. Mira, quan abandona la posa d’esteta del pensament, és capaç d’oferir una honesta, seriosa i eficaç exposició de fets i d’idees. El capítol sobre el “despertar nacional dels eslaus d’Àustria” és exemplar en aquest aspecte. Sòbriament i amb poques paraules, Mira hi reconstrueix el sentit històric d’uns conflictes que són d’actualitat i aporta algunes claus d’interpretació que s’apliquen de la mateixa manera a la península Ibèrica i a la regió dels Balcans. La política lingüística és, en efecte, crucial, i el mèrit de Joan F. Mira consisteix a haver posat en relleu aquest fet indiscutible sense perdre de vista que el problema de les llengües deriva sovint cap a situacions transaccionals més o menys equilibrades, provisionals, sempre insatisfactòries. Per consegüent, Mira no es fa excessives il·lusions quant al futur i la citació de Joan Fuster que tanca el llibre segella aquest escepticisme.

 

Mira s’ha adonat que la solució que l’escriptor de Sueca va propugnar esdevé més impracticable, més indesitjable, fins i tot, com més temps passa. Però ningú no es pregunta per què. Per això els escrits de Mira són incòmodes o, si més no, polèmics. Són una nota discordant enmig de la irreflexió general. Els arguments que ell exposa, aparentment destinats a servir en la lluita contra l’Estat centralista, poden capgirar-se en qualsevol moment perquè Mira, en tant que valencià, pensa i escriu des de la marginalitat, és a dir, de fora estant. I ja se sap que només des de fora es veuen les coses amb prou perspectiva i de manera global.

 

No és una posició confortable, per descomptat. Sembla que el rigor científic li passa factura en l’àmbit polític o, a l’inrevés, per dir-ho d’una manera més positiva, sembla que una certa inseguretat en l’àmbit polític és la garantia de la seva objectivitat científica. La polèmica que va suscitar un anterior llibre de J.F. Mira, Crítica de la nació pura, justament celebrat, s’explica perfectament per aquesta saludable contradicció entre la conveniència i la veritat que ja només els és permès de viure conscientment als valencians. Als altres, no.