![]() |
![]() |
Avui · Cultura | 22 de desembre del 1994 La ciència serà valenciana o no serà Avel·lí Artís Joan F. Mira Hèrcules i lantropòleg Edicions 3 i 4 València, 1994 El professor Joan F. Mira, com el déu Janus, és bifront. El seu últim
llibre reuneix, en una primera part que li dóna títol, diversos escrits sobre
antropologia i literatura, i en la segona, reflexions sobre la qüestió
nacional. Entre una part i laltra hi ha una notable disparitat, no només de
continguts sinó destils. Sobserva, per un costat, un desig de fer gala dels
propis recursos, de mostrar-se subtil i brillant, de plaure en una societat que
distingeix els seus per les agudeses conceptuals, les construccions
el·líptiques, les al·lusions velades i les expressions de largot tècnic
anglosaxó deixades intencionadament en versió original per delimitar un àmbit
al qual només accedeixen els iniciats. Alguns dels textos inclosos en aquesta
primera part delaten les complicitats amb què es teixeixen les reputacions
acadèmiques; altres pequen de pedanteria intel·lectual. Pels lectors contaminats de positivisme plebeu, aquesta primera part és
dissuasòria perquè el llenguatge que shi fa servir no és un instrument de
comunicació, sinó dencantament. Però seria un error aturar-se davant daquest
obstacle preliminar. La resta del llibre té un altre caràcter i demostra que
Joan F. Mira, quan abandona la posa desteta del pensament, és capaç doferir
una honesta, seriosa i eficaç exposició de fets i didees. El capítol sobre el
despertar nacional dels eslaus dÀustria és exemplar en aquest aspecte.
Sòbriament i amb poques paraules, Mira hi reconstrueix el sentit històric duns
conflictes que són dactualitat i aporta algunes claus dinterpretació que
sapliquen de la mateixa manera a la península Ibèrica i a la regió dels
Balcans. La política lingüística és, en efecte, crucial, i el mèrit de Joan F.
Mira consisteix a haver posat en relleu aquest fet indiscutible sense perdre de
vista que el problema de les llengües deriva sovint cap a situacions
transaccionals més o menys equilibrades, provisionals, sempre insatisfactòries.
Per consegüent, Mira no es fa excessives il·lusions quant al futur i la citació
de Joan Fuster que tanca el llibre segella aquest escepticisme. Mira sha adonat que la solució que lescriptor de Sueca va propugnar
esdevé més impracticable, més indesitjable, fins i tot, com més temps passa.
Però ningú no es pregunta per què. Per això els escrits de Mira són incòmodes
o, si més no, polèmics. Són una nota discordant enmig de la irreflexió general.
Els arguments que ell exposa, aparentment destinats a servir en la lluita
contra lEstat centralista, poden capgirar-se en qualsevol moment perquè Mira,
en tant que valencià, pensa i escriu des de la marginalitat, és a dir, de fora estant.
I ja se sap que només des de fora es veuen les coses amb prou perspectiva i de
manera global. No és una posició confortable, per descomptat. Sembla que el rigor
científic li passa factura en làmbit polític o, a linrevés, per dir-ho duna
manera més positiva, sembla que una certa inseguretat en làmbit polític és la
garantia de la seva objectivitat científica. La polèmica que va suscitar un
anterior llibre de J.F. Mira, Crítica de la nació pura, justament
celebrat, sexplica perfectament per aquesta saludable contradicció entre la
conveniència i la veritat que ja només els és permès de viure conscientment als
valencians. Als altres, no. |
![]() | Pujar ![]() |