Un luxe a l’abast

 

Enric Sòria

 

Dimarts de la setmana passada, es concedia al valencià Joan Francesc Mira el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En un país on hi ha qui fa mans i mànegues per a amagar que un premi de la Diputació de València s’ha concedit a un notable poeta menorquí (i no perquè siga poeta, que al cap i a la fi el premi anava d’això, sinó perquè reconéixer que un menorquí escriu en valencià podria posar al descobert algun secret a veus o veritat oculta), no sé quina repercussió deu haver tingut a casa aquesta distinció, la més alta que a Catalunya rep la literatura, concedida a un valencià. Siga com vulga, el fet és que els catalans, igual que els menorquins, escriuen (i llegeixen) en valencià, i no tenen por d’honorar el que hi ha de valor en l’idioma de tots. Importa dir que aquest Premi és un gran premi i que l’ha rebut un gran escriptor. És molt satisfactori.

 

En l’acte de concessió, Joan Francesc Mira va fer un discurs molt raonable i bàsicament optimista, fetes les matisacions del cas, sobre la situació actual de la nostra literatura. Potser que sí que hi ha motius per a expressar un optimisme raonable i, en tot cas, la literatura de Mira predica amb l’exemple. Ja fa més de trenta anys que va publicar els seus primers llibres —una novel·la, El bou de foc, més un llibre de divulgació cultural, Som, lllengua i literatura, algun estudi antropològic i un deliciós llibret de relats memorialístics, Els cucs de seda, que encara recorde amb goig—. Al llarg del temps, l’obra de Joan Francesc Mira s’ha dilatat enormement en títols, en gèneres i en propostes suggestives: la narrativa llarga i breu, la divulgació històrica, els estudis antropològics, l’assagisme polític i humanístic, la traducció de grans obres i l’articulisme en premsa. En conjunt, és una tasca impressionant, d’una qualitat tan elevada com la seua riquesa. Com a narrador, Mira compta, indisputablement, entre els millors de la nostra literatura; les seues lúcides novel·les han convertit la ciutat de València en un microcosmos revelador que mereix ser recorregut amb la major atenció. El seu projecte narratiu potser siga el més ambiciós i fascinador que hi ha ara en marxa entre nosaltres.  Pocs haurien pensat, fa uns anys, que la nostra ciutat donaria tant de si. Com a assagista polític, Mira és documentat, intel·ligent i rigorós. Llibres com Crítica de la nació pura ho han demostrat de sobres (i que la seua manera de concebre el país, la nació i la política estiga relativament allunyada de la meua no li lleva cap mèrit; molts podrien dir que més aviat al contrari).

 

Ara, si em forçaven a dir tota la veritat, hauria d’admetre que encara admire més la seua obra com a assagista de temes generals i com a articulista, potser perquè són esferes que compartim. En aquest camp és extraordinari: irònic, hàbil, destre en el maneig de dades i períodes, amb un envejable sentit dels colps d’efecte i del ritme i la mesura de les idees. En una paraula: un mestre. A més, hi ha la seua prosa, d’una naturalitat sorprenent, que deu amagar una enorme quantitat de treball a dins. Clara, llegidora, notablement amena, ben manejada, refrescant. Són coses que s’agraeixen. Poder llegir els articles de Mira és una sort. Poder dir-ho, també. És, en tot cas, un agradable deure.

 

La lectura dels autors que ens interessen no és en absolut un exercici passiu. Només ho sembla vist de fora. És cert que el cos s’està prou quiet, però la ment treballa a tota marxa. Llegir és dialogar, i també discutir. Mentiria si diguera que estic completament d’acord amb tot el que Joan F. Mira ha escrit al llarg d’aquesta vida. Entre escriptors, una afirmació així no seria més que una falta de respecte disfressada d’elogi. Sí que he procurat que les meues discrepàncies de detall s’expressaren de forma civilitzada i no amagaren l’aquiescència de fons. Mira s’estima profundament la bona literatura, la prosa vivaç, el treball rigorós, i l’exercici actiu de la raó, allò que els valencians en diem trellat. S’estima també molt aquest país. Tot això ho compartim. No és poca cosa. Ell ha expressat molt bé el seu amor per aquests assumptes, i aquesta és una virtut que jo hauria volgut aprendre, com la seua coherent tenacitat. Si sovint ha sigut ben crític amb aquest país nostre i la gent que l’habita és precisament perquè l’estima molt. Tots voldríem que l’objecte del nostre amor disfrutara d’una salut de ferro. Però les coses són com són. No sé si li ho han correspost molt, tant d’amor, perquè la gent d’aquest país no està gens acostumada a la crítica constructiva. Hi ha qui prefereix els elogis falsos, els enganys interessats, la bona consciència estèril del “Levante feliz”. L’amor de Joan Francesc Mira pel seu país és molt més exigent, però també més generós, i sens dubte més útil, si volien fer-li cas.

 

Tant si li fem cas com si no, la cosa certa és que llegir-lo és un plaer. La bona prosa té sempre aquesta gràcia: predica en acte l’excel·lència de la literatura. I la seua lliçó no cau en el buit. Cada vegada que llegesc un llibre ben escrit en valencià, com ara l’intel·ligent Dietari de guerra d’Emili Piera, amb el seu savi equilibri entre informació i divagació, anècdota i categoria, no puc evitar pensar que, finalment, la lliçó dels mestres ha sigut aprofitada. Dedicar-se a trobar genealogies i influències és, segurament, un vici de lector professional. És, en tot cas, un vici innocu. Haver sabut aprendre no és cap demèrit, sinó tot al contrari. Avui, gràcies a Déu, la literatura valenciana abunda en llibres que valen la pena de llegir, i hi ha més d’un escriptor que mereixeria un premi d’honor. En aquest sentit, hem prosperat, i el moderat optimisme literari de Joan Francesc Mira troba justificació. El que no hi ha dubte és que la immensa quantitat de papers que ell ha redactat infatigablement per a il·lustrar-nos és una de les raons que fan possible aquesta conclusió satisfactòria. Per això, gràcies i enhorabona, mestre.