Joan Francesc Mira · Escriptor. Traductor de la 'Divina Comèdia' (Proa)

“El Dant tenia molts menys pèls a la llengua que jo”

 

Enric Vila

 

APUNT Joan Francesc Mira és un d'aquests sa­vias­sos con­cen­trats, de tracte una mica es­querp i distant. És menut i nerviós, i això dóna a la seva se­riositat d'ho­me que va per feina una comicitat estranya, com si el pro­tagonista de la 'Dona de vermell' hagués decidit, de cop, tenir una gran opi­nió de si mateix. En el seu cas, es tracta d'una opinió del tot jus­ti­fi­cada. Mira és dels pocs ele­ments que podem pre­­sen­tar com a as­pi­rant a subs­tituir Mi­quel Batllori, un epígon del vell huma­nis­me que sap molt de moltes co­ses i que va sumant amb el temps, com el bon vi. Em cita un dia festiu a l'estació de Sants una hora abans de tornar a València. La me­va galipàndria no el commou i tro­ba que vaig poc do­cu­mentat i que di­vago. Jo també li dic què penso: que les seves obres so­bre els Borja són delicioses i que la seva tra­ducció de la 'Divina Comèdia' és llu­minosa i clara com els matins de sol vora el Mediterrani.

E.V. ¿És cert que el Dant tenia un gat que li aguantava l'espelma mentre escrivia?

J.F.M. Ni idea. Ni tan sols sabia que tingués un gat.

E.V. ?!

J.F.M. És que no m'ha interessat mai saber què feien Homer, Shakespeare o el Dant en les seves hores de lleure.

E.V. Està amb la tradició que diu que la vida d'un autor no serveix per explicar la seva obra.

J.F.M. Home, tampoc és això: un escriu des d'una cultura, un moment i un lloc concret.

E.V. A més, el Dant, vida i obra van molt lligades, no?

J.F.M. Sí, en el seu cas, sí. La Divina Comèdia no es pot entendre sense saber quines idees tenia el Dant i com va participar en el debat polític de l'època. Però les anècdotes personals són una altra cosa. No crec que tingui cap importància saber si tenia o no un gat.

E.V. És l'animal talismà de molts escriptors. Vostè no en té?

J.F.M. Jo tinc un gos. I fora de casa. Al jardí.

E.V. És polit i ordenat, vostè, oi?

J.F.M. Bastant. Davant una taula desordenada, instintivament poso cada cosa al seu lloc. A la pràctica va molt bé: les hores de feina rendeixen més.

E.V. Que fa un horari?

J.F.M. Faig les hores d'una jornada laboral normal, amb migdiada i tot. Les hores de lectura a part, eh?

E.V. I així, xino-xano, va traduir la 'Divina Comèdia'?

J.F.M. No. Feia una jornada més intensa. Volia que hi hagués uniformitat en el to de la narració.

E.V. I fer una versió més fàcil de llegir que la de Sagarra?

J.F.M. Home, és que la de Sagarra és meitat traducció, meitat cursa d'obstacles. Jo no he volgut millorar La Divina Comèdia, sinó fer-la entendre. I això vol dir, no tan sols entendre el toscà, sinó haver llegit moltíssima literatura italiana clàssica, conèixer el bagatge filosòfic i teològic de l'època i saber història: has de saber en quina situació es trobava l'aristocràcia, quina significació tenia l'imperi romano-germànic, per què es barallaven els güelfs i els gibel·lins. La meva obsessió era posar-me al cap d'un lector toscà culte del segle XIV.

E.V. Això és difícil, perquè ara l'infern ja no ens fa por.

J.F.M. El Dant no posa l'infern per fer por, sinó per fer visibles els pecats i els ressorts de la conducta humana.

E.V. Però al lector toscà l'infern li devia fer molta por!

J.F.M. I a un alumne d'un col·legi religiós dels anys 50, també! El Dant escriu, com diu en el títol, una comèdia: una història humana que acaba bé. Un lector toscà del segle XIV llegia l'obra com una narració, com el que ara en díriem una novel·la, i la traducció està concebuda des d'aquesta perspectiva.

E.V. Una novel·la amb un contingut ideològic fortíssim.

J.F.M. Sí, la política és l'element més present de l'obra. El Dant té una idea molt clara de com ha de ser el món i escriu la Divina Comèdia per explicar-la.

E.V. Com volia que fos?

J.F.M. Ell creia que el món, que llavors es limitava a Europa, havia de constituir-se en una monarquia universal cristiana que conjuminés la tradició imperial romana amb la cristiana, i mantingués el poder polític i religiós separats. Fixa't que posa Brutus, que mata Cèsar, i Judes, que traeix Jesús, a l'últim cercle de l'infern, amb Satanàs que els turmenta mastegant-los, cadascun amb un ullal.

E.V. O sigui, la 'Divina Comèdia' és com una Bíblia d'autor.

J.F.M. Una mica sí. El Dant considerava que estava fent un novíssim testament i, en alguns versos, ho diu.

E.V. Quina de les tres parts de l'obra li agrada més?

J.F.M. Les descripcions de l'infern tenen una gran potència visual. Però a mi m'interessa més el paradís. El Dant hi descriu coses que tu sol no pots arribar a concebre. Té una fantasia desbordant. Quan explica com l'alegria neix de la divinitat i és escampada pels àngels et quedes acollonit!

E.V. ¿Es poden establir paral·lelismes entre la relació del Dant amb Florència i la seva amb València?

J.F.M. En certa manera, sí. El Dant viu en una ciutat políticament i socialment conflictiva, molt dividida, pren partit i perd. Ell s'exilia, i jo visc en una mena d'exili interior. Ara: les coses que diu de Florència jo no m'atreviria a dir-les de València. És duríssim. I s'estimava molt la seva ciutat, eh?, com jo.

E.V. I per què no s'hi atreveix?

J.F.M. Jo dic les coses en un llenguatge més moderat. A l'Edat Mitjana no tenien pèls a la llengua. Pensa que el Dant posa papes a l'infern!

E.V. En quin cercle de l'infern posaria Zaplana, per exemple?

J.F.M. Primer s'hauria de morir.

E.V. Prepari-li les brases, home!

J.F.M. No. Zaplana es mereix una cosa pitjor: desaparèixer.

E.V. On es ven més la seva traducció al valencià del Dant, a Catalunya o al País Valencià?

J.F.M. A Catalunya, esclar.