Entrevista a Joan Francesc Mira

 

“Si no és una obra d’art no és una bona novel·la”

 

La publicació d’Els treballs perduts posa d’actualitat un escriptor de classe indubtable, Joan Francesc Mira, un esteta de la literatura.

 

Xulio Ricardo Trigo

 

Acostar-se a la complexa per­sonalitat de Joan Francesc Mira és una tasca difícil per les riques i múlti­ples vessants que hi pots trobar. Algú el reconeixerà com a antropòleg de prestigi internacional, un altre potser li deu l’amor o l’odi al grec, encara que, al mateix temps, aquest alumne haja begut dels seus assajos per a fer-se una teoria nacionalista pròpia. En­cara, però, hi hauria més, ja que Mira és un dels escriptors més importants de l’actual literatura catalana, i si aquesta és una afirmació que pot sem­blar gratuïta, aquell que en dubte no­més té l’excusa de no haver agafat mai entre les seves mans El desig dels dies, Viatge al final del fred o, sobretot, Els treballs perduts, l’última creació pu­blicada no fa res per l’Editorial Tres i Quatre, una novel·la amb molts anys d’escriptura al darrere.

     En llegir l’obra de Joan Francesc Mira ens assalta la curiositat de saber com va anar el bastiment d’un univers literari tan poc comú i de la seva im­portància, de la seva significació. És per això que ens hem volgut circums­criure a aquesta recerca, potser deixant a banda altres aspectes de la seva tasca que també li pertanyen, però la curiositat de saber era massa gran per a perseguir generalitats. Entrem, doncs, en un univers propi, potser ine­narrable, però l’escriptor, el creador que hi ha darrere l’ésser humà s’ho val...

     —De vegades el lector es veu grata­ment sorprès per la dedicació que l’autor ha posat en la seva obra, i aquesta pregunta li la faig a vostè, pe­rò podria fer-li-la també a Jesús Mon­cada, a Emili Teixidor o a Miquel Àn­gel Riera, per posar tres exemples d’autors que han publicat recentment llibres significatius: la literatura ac­tual sembla viure sota la llei del mínim esforç, són freqüents les novel·les fe­tes en dos mesos, les novel·les que no són novel·les, més aviat no en tenen res, i els contes allargassats per tal que ho semblen... ¿Com veu vostè això? ¿No se sent d’alguna manera un outsi­der, una espècie a punt de desaparèi­xer?

     —No, i per una raó: la literatura en aquesta fi de segle no és només la lite­ratura light que es fa a Barcelona o la, encara més, que es fa a Madrid, es molt més ampla i complexa. Jo, que procure seguir el que es publica cada any arreu del món, veig que es conti­nuen publicant novel·les importants i no poques, novel·les amb molt de pes. I això també és la literatura actual, igual que l’altra. També és cert que hi ha gent que s’està sis anys escrivint una novel·la, gràcies a Déu ixen no­vel·les com La exposición colonial d’Erik Orsenna, continua escrivint gent com Claude Simon, com Michel Tournier, el Saul Bellow, que encara fa novel·les magnífiques. Així, jo no em trobe fora del corrent literari, més aviat els que crec que són fora són els altres.

     —Té tota la raó, però jo volia anar a un lloc concret. ¿La diferència entre els uns i els altres no és el projecte lite­rari de cadascú? Vull dir, que hi hauria persones amb un projecte, amb la il·lusió de bastir un món de creació on poder desenvolupar la seva potència literària, i d’altres que no en tenen cap. Per tot això, m’agradaria que ens contara quin és el seu projecte lite­rari, quins són els seus orígens, com decideix parlar del que parla...

     —Demanes molt, però ho intentaré. Crec que l’explicació tindria tres apar­tats. Per una banda, la transposició literària d’uns mons que jo he viscut, el que era el món ja desaparegut de l’Horta dels anys 40-50 o el que era la ciutat de València; això per una ban­da, uns mons que si no es literaturit­zen desapareixeran. I si vols, també hi ha una certa relació amb tot el que jo he trobat en l’estudi de l’antropologia social, de vegades com a rescat, una observació molt lenta, molt tran­quil·la, molt profunda dins de la gent...

     —¿Com creu vostè que actua aquest rescat?

     —¿Com? Evidentment donant-li una transposició literària. Jo crec que en un recull de contes com Els cucs de seda, tinga un interès major o menor, vaig aconseguir copsar alguna cosa de l’experiència de ser una criatura de deu o dotze anys en tal ambient. Crec que això és una manera de salvar el perfum, aquella cosa tan impalpable que no et pot donar mai un llibre d’història, ni de sociologia, ni de res. La literatura té una capacitat de pre­servació i de reconstrucció que no té cap altra cosa. ¿Què sabríem, si no, de l’ambient interior d’un salon del segle XVIII, de l’ambient rural de les famí­lies aristocràtiques russes...?

     —Així, ¿una de les aspiracions de la seva obra és recrear aquests mons?

     —És clar, i a més a més m’agrada­ria afegir que d’això no es pot dir una literatura localista, perquè ¿què és l’universalisme?, ¿parlar de Coca-Cola, poliester, neveres i ascensors és el que cal fer, ja que l’oncle Ramonet que viu a l’escala d’enfront no té cap interès? Si férem cas d’aquesta màxi­ma, quasi tota la gran literatura uni­versal en seria, de localista, El Quixot la primera. No hi ha cosa més uni­versal en literatura que partir d’aquell punt concret, pensa en Joyce i Du­blín.

     Joan Francesc Mira s’apassiona en parlar de literatura. Pocs minuts han bastat perquè hi fera tota una re­passada a la literatura nord-america­na del segle, pel que es veu una de les seves dèries, però no esmentant David Leavitt ni McInerney, sinó Saul Bellow, Philip Roth, Norman Mailer, Bernard Malamud, autors que veu com «gent molt seriosa i que escriu molt bé». És poc després que ens pre­senta una afirmació taxativa, però que sentim fruit d’una llarga reflexió, d’un coneixement profund del que parla:

     —De gèneres literaris només n’hi ha tres, el bo, el mediocre i el dolent. Això serveix per a la narrativa con­temporània, per a la del renaixement o per a la medieval.

     —Gonzalo Torrente Ballester va dir en una ocasió que ell volia presentar una història al lector, no explicar-li-la sinó tan sols presentar-la, deixar-la sobre la taula... ¿Vosté acceptaria aquest concepte?

     —Bé, això ens podria servir per a introduir-nos en la segona part d’aquest projecte narratiu meu del qual parlàvem. Fins ara hem parlat de transposició literària, ¿però tot això com?, tot això a través d’una expe­riència estètica. Jo ja intente explicar les coses quan faig antropologia, tinc els meus mètodes i sistemes per a explicar-les, quan faig literatura intente, bàsicament i abans que res, fer literatura, i la literatura és una forma d’art. Potser aquest concepte estiga passat de moda, però abans era una de les belles arts, és a dir, una cosa que correspon al camp de l’experiència es­tètica. Llavors el que intentes és la producció d’una obra d’art i la litera­tura no es pot pensar com un servei, ni bastir-la de militància política.

     —¿S’ha perdut molt la literatura com a objecte estètic?

     —Sí, i et diré que si em preguntes quin és l’objectiu fonamental de la meva literatura, hauria de contestar-te aquesta cosa tan tronada, passada, etc., crear bellesa.

     —Això potser faria riure a més d’un.

     —Sí, però ells a mi em fan plorar.

     —¿Però potser és possible pretendre fer una bona novel·la sense la pre­tensió de fer una obra d’art?

     —Ah! No ho sé. D’entrada si no és una obra d’art no és una bona no­vel·la i si és una bona novel·la automàticament és una obra d’art encara que l’autor no s’ho haja proposat.

     —¿No creu que tot plegat el que tras­puen molts discursos literaris és un ab­solut desconeixement del que són els conceptes, els punts més bàsics de referència literària?

     —Ací, si vols, podríem entrar en la tercera part. El que jo diria l’experièn­cia humana, i això sí que té poques va­riants, està tan plena de concert i de desconcert, de sentit i de falta de sen­tit, d’alegria i d’angoixa, de joc i de contradiccions... Però l’experiència humana té uns camps i una classifica­ció molt limitats, no obstant projectar-la en els personatges ens propor­ciona uns canvis d’expressió, una riquesa de matisos i de situacions infi­nits. Es tracta a la fi de l’individu i els altres, la persona i la societat, la per­manència i allò que s’acaba, el princi­pi i el final en definitiva. Totes aques­tes coses semblen idiotes, però la gent que se’n riu d’elles si fa un conte que està bé, hi són, fins i tot aquesta litera­tura light que en dèiem pot contenir les coses essencials que fan la literatu­ra, els aspectes tan mundans aparentment que la conformen.

     —Dins el que vostè diu l’experièn­cia humana, jo recorde una afirmació de Borges on assegurava que en el re­cord tot era el mateix, la vida viscuda, els somnis, els records d’una pel·lí­cula...

     —Ho puc acceptar com a projecte. Com a experiència és molt difícil, pot­ser no siga difícil formar un conjunt, però que en siga harmònic sí.

     —¿Quina importància té per a una persona que es preocupa tant de l’es­tructura de les seves novel·les la mú­sica?

     —Molta. La música com a estructu­ra de conjunt de la composició, el fet de pensar l’obra literària com una composició, igual que ho pensa un músic... Una simfonia té una estructu­ra, hi ha uns moviments, uns temes dominants i secundaris, uns tons, unes harmonies, uns temes i unes varia­cions, etc. Tot això que moltes vega­des, quan tu vas a un concert, i no ets un musicòleg, no ho perceps, no te n’enteres, però et causa un efecte si t’agrada la música. No és el mateix una música mal estructurada que ben estructurada, i a banda d’això, hi ha el que escoltes directament, els timbres instrumentals, les harmonies, la ma­teixa composició melòdica, que és per a mi, per exemple, el llenguatge. Els treballs perduts està feta així, està pensada com una simfonia, amb els seus contrapunts, els seus temes, les seves variacions, però a banda està la sonoritat que és el timbre i que dóna el llenguatge, el ritme de la frase... Pe­rò si hem de dir la veritat, comparar música i literatura és moure’ns en el terreny de les metàfores, és parlar de coses diferents.

     —Stephan Vicinkzey conta en Ver­dad y mentiras en literatura que li sorprèn comprovar com els músics se saben quantitat de partitures de me­mòria i, pel contrari, les obres literà­ries que realment un escriptor ha llegit a fons, per no parlar ja de coneixe­ment profund, són mínimes o inexis­tents.

     —Els músics tenen una gran capacitat de retenció auditiva; l’han practi­cada de menuts i qualsevol director d’orquestra se sap moltes simfonies de memòria, però ho veig una mica exa­gerat si ho comparem amb la literatu­ra. Una cosa, però, em serveix d’aquesta idea: els pintors actuals, per exemple, saben molta pintura, se’n van als museus a veure la gran pintura universal; després, pinten el que els dóna la gana. Els músics, abans de fer qualsevol tonteria s’han estudiat Beethoven, Mozart, etc., però els escrip­tors no, sense saber res resulta que es pensen que ja poden ser el que vul­guen.

     —Però senyor Mira, ¿com es pot aspirar a desenvolupar una tasca lite­rària tan important amb totes les al­tres feines en què vostè ocupa també la vida?

     —Supose que gràcies a fer-m’ho molt bé. Procure no alternar les feines i dedicar-me plenament al que faig en un moment determinat; si faig antro­pologia, aleshores no faig literatura, si em dedique a reflexionar sobre na­cionalisme només faig això, vull dir, el secret pot trobar-se en la dedicació intensa al que estàs fent, posar-hi tota la il·lusió i els mitjans i...

 

 

“Les forces del viatger”

 

Suposo que m’equivoco —com sem­pre sol passar en aquestes circums­tàncies— però em sembla que Joan Francesc Mira no sap caminar amb in­dolència, no pot caminar sense saber que els seus passos l’han de dur a un lloc determinat. D’aquesta constatació diguem-ne física se’n poden extreure tantes conclusions filosòfiques com vul­guin, però jo no aniria tan lluny. Es­tem parlant, simplement, d’un home atabalat. Circula amb les mans a les butxaques de l’americana (unes butxa­ques que, d’altra banda estan donades, per l’excés de papers que s’hi volen fer encabir), amb el cap cot, amb un ob­jectiu precís. En aquests casos, és mi­llor no interrompre l’artista: pot ser pe­rillós per a la seva integritat. El que s’aconsella és deixar-lo al seu aire, ad­mirar la seva seguretat, el seu domini de l’espai i del temps, la seva decisió. Si una persona té les idees tan clares és de molt mala educació voler posar en­trebancs al seu viatge.

          Ara, quan Joan Francesc Mira seu les coses canvien. Té unes quantes diòp­tries, el front (un front considerable) ple d’arrugues, i un cert posat d’home bonhomiós. Continua amb els nervis tensos, parla, també, de pressa, i ges­ticula. De tant en tant, però, es val d’una trampa que l’honora: tanca els ulls. Per mi que va a la recerca d’aque­lla ironia que fa trasbalsar les colum­nes més robustes. És com una mena de fonda (aquest tancar els ulls) en la que s’alimenta, descansa i recupera forces. Les forces que tots els viatgers que són com ell van perdent en el camí.

—Josep Maria Fonalleras