A Joan F. Mira, amb gust

Josep Piera

 

Seguesc l’obra escrita de Joan F. Mira de fa uns quants anys, des d’aquells llunyans Cucs de seda admirables. I entre l’obra escrita de Mira, no és gens menyspreable, i sí ben interessant, l’articulisme, una manera breu de l’assaig, que practica de seguit a la revista El Temps, i, de fa poc, també al Quadern valencià d’El País.

 

És d’un d’aquests darrers articles, Sobre l’horta i l’art, publicat en un dels números del mes de febrer de la revista El Temps, el que em mou aquest comentari: un article preciós, de catego­ria, com se sol dir a la Safor d’una cosa ben feta i que agrada de veritat. Sí, senyor Mira, de categoria: òptim, que diu la llengua italiana que ambdós admi­rem.

 

Compartesc tant el criteri i el gust estètic cap al que ell, en referència a l’Horta de València, en diu “terra treballada” o “matèria manipulada”, i un servidor, amb un punt més líric, en diu “paisatge cultivat”, que només puc dir-li que estic plenament d’acord en què “una terra convertida en obra d’art com aquesta, només la tenim ací”. O la teníem, en un temps perdut que tant ell com jo lliguem a la cultura, al mite, a la infantesa.

 

Jo no sóc de l’Horta de València, però sí que em sent fill i nét d’una altra Horta, la de Gandia, i nét de llauradors —com els valencians diem dels page­sos— benestants: potser per això, ni que siga com a devoció, que no mester, m’he interessat tant en temes culturals el món mediterrani, l’antropologia, la ciència de les religions, la rondallística, la cultura agrícola i que a mi m’agrada qualificar d’antiga... Per això testifique que, com tot i la riquesa indubtable de l’horta saforenca, els meus vells admiraven, en el passat, encara per damunt de la seua terra heretada, la fertilitat de les Riberes i la de l’Horta de València, tot un prodigi capaç de fer quatre collites per any.

 

No és cert, per tant, amic Mira, que “no ho pensa ningú” el que tu dius sobre la bellesa de la terra treballada a l’estil de les hortes valencianes. No hi ets sol, en aquesta emoció cultivada. No pensen això ni així, i tens raó, ni els polítics del país, ni els prohoms locals de les ciutats provincials, encara que molts d’ells deuen el que són a la riquesa o el sacrifici, producte del treball de la terra o de la plusvàlua per ella generada, que diria un economista, que permeteren als seus pares o avis dur-los a estudiar i així adquirir nous sabers per al nou món. Però el país dels valencians, no sé si per massa voltes derrotat, fa més esforç per oblidar el seu passat i ancestres que no per estudiar-los dignament i transformar-los en saviesa —una manera humana de veure i de recrear el món—; però això també és una peculiaritat, si es vol irònica, d’aquesta terra de frontera que és el país dels valencians.

 

Coincidesc, doncs, amb Joan F. Mira, que el paisatge treballat pels valencians és magnífic. No sols el de l’Horta —bellament fotografiat per Jarque— i el de les Riberes —generosament pintat per Armengol—, sinó també el més humil del secà: els ametllers de la Marina, els cirerers de la Gallinera, els fruiters de la Vall d’Albaida, les oliveres, les vinyes o els tarongers de tants i tants llocs. Però és cert, també, que allà on l’aigua i la terra en fan una obra d’art única, és a les hortes, especialment la de València, la més amenaçada i degradada, també, en l’actualitat.

 

Per això, i per més coses, els musulmans andalusins en deien el paradís, d’aquestes hortes, i els poetes cantaven València i Alzira com el jardí, el lloc del plaer humà i diví, i no com cap lloc salvatge. Seria preciós que algú com Mira ens fera un llibre sobre les mil i una històries lligades a aquesta terra treballada, a aquest paisatge cultivat: marjals, horts, sèquies, alqueries, barraques, marges, cavallons i solcs fets, desfets i refets... I no digam de les herbes, de les hortalisses, de les fruites i de les flors que mengem —tot un refinament culinari antropològic— i de, i de, i de...

 

Estiga tranquil, Joan F. Mira, que no està sol en aquestes dèries estètiques, o preocupacions —no importa si científiques, narratives o líriques— i que, si mai fa un llibre tan bellament escrit, tan lúcid i tan savi sobre el món rural valencià i l’art de la terra, com fa en aquest article, em tindrà com un dels seus lectors, això segur.

 

Josep Piera. Escriptor