L’integral

 

Joan F. Mira

 

Fa poques setmanes, un diari barceloní va tenir la idea de fer-me una entrevista, i publicar-la. Són coses que passen. No passa tan sovint, però, que, arribat el dia de la publicació, la víctima compre el diari (és ben curiós: mai no m’han regalat un diari perquè m’hi han entrevistat; si vols saber el que diuen que has dit, ja t’ho faràs...) i es trobe amb un encapçala­ment tan feridor de la natural modèstia com aquest: «Joan F. Mira, l’intel·lectual integral». Em vaig quedar tot astorat, com hi ha Déu! ¿Què deuran pensar de mi els amics i parents si arriben a llegir això? Gràcies que la major part viuen fora de l’abast distribuïdor d’aquest diari; si no, ja em teniu repartint explica­cions i exculpacions, perquè un hom bé ha de salvar la bona fama.

     Era el cas, tanmateix, que el dia que va aparèixer el text incriminador em trobava jo justament a Bar­celona, visitant una mena de fira d’amenes varietats oberta al públic amb el nom de Congrés de Cultura Popular o cosa semblant. Jo, innocent, no havia com­prat encara el diari aquell matí de diumenge, i em preguntava per què em devia mirar la gent tan encu­riosida. No tota la gent, vaja. Alguna gent: els qui sí que havien comprat el diari en qüestió. Em miraven, sí senyor. I jo que em deia: són fantasies teues, home, això voldries tu...

     Fins que unes senyoretes que venien parlant entre elles, se’m planten davant i l’una li diu a l’altra: «Mi­ra, tu, l’integral!» I jo que li dic: «Perdoni, senyoreta, que no s’ha equivocat?» I llavors vinga de riure, elles: «Sí, sí, vostè és el del diari!», «Sí, home, l’integral: vol dir que no s’ha vist al diari?», «L’intel·lectual in­tegral», que diu l’altra, «Com l’arròs», «Això, com l’ar­ròs i el pa de règim...» Mentrestant, ja havien obert el quotidià per la fulla culpable. Efectivament: inte­gral. Com l’arròs macrobiòtic o el pa de blat amb segó. Inapel·lable. «Escolti, no s’ha molestat, ¿oi que no?» «És que ens ha fet tanta gràcia...» «No, criatures, no patiu per això. Tingueu bon dia.»

     El periodista ho havia escrit a fi de bé, certament, no pas tractant-me de producte dietètic sense refinar. Sinó com un elogi selecte: devia considerar que d’in­tel·lectuals integrals n’hi ha molt pocs. I que un mes­tretites com jo, que va fent una mica d’açò, una mica d’allò i un poc més d’això altre, s’ha fet mereixedor de l’epítet definidor. O indefinidor: perquè dir-te «in­tegral» tant pot voler dir que ets això més allò més allò, com que no ets ni això ni allò ni allò. Tant se val. És el meu problema, i ara ja sé que no el resol­dré mai.

     Quan estic de mal humor, encara pense: germà, ets un perfecte fracassat de la vida: o fas un cop de cap i et dediques a una sola cosa, o no arribaràs en­lloc (però faré el camí més distret, em dic quan els humors són propicis). I a més, la gent de cada ofici demana una estricta fidelitat gremial. Altrament et miren de través i no et consideren un col·lega seriós. Perquè això de la professionalitat és un concepte de molt de prestigi. Cada dia més. Totes les activitats, com és sabut, han esdevingut tan complexes que per dominar-les cal una dedicació constant, rigorosa, i si pot ser exclusiva. No diré que no. Encara més, com Dupont i Dupont, diré que sí: ma mare, posem per cas, a força d’anys i anys de diària dedicació, fa unes flors i unes figures de punt de ganxet increïbles, amb un domini de la tècnica absolutament esbalaïdor. Jo, quan la mire fer, no puc estar-me de dir-li cada vega­da: «Mamà, això és la cosa de més mèrit que he vist en ma vida. Jo, per molt que m’hi posara, no arriba­ria a fer ni cadeneta.»

     No va de broma. Quan li dic això a ma mare és perquè tota virtuositat em desperta una admiració il·limitada: el punt de ganxet, el violí, l’astronomia, la versificació, la física teòrica, el patinatge a vela, la crítica literària, tot. Quan contemple la pràctica de qualsevol activitat elevada al grau d’excel·lència ab­soluta —és a dir, resultat d’una absoluta dedicació—, el cuc de l’enveja em rosega cruelment les entranyes: oh, com m’agradaria (alternativament) ser tan bon puntaire com ma mare, tan bon astrònom com Fred Hoyle, tan bon poeta com Espriu, tan bon violinista com Perlman, tan bon...

     O siga, que no hi ha res a fer. Deu ser que, o no he superat encara la infantesa, quan volia ser torero, fut­bolista, metge i capellà, o no he superat encara l’ideal aquell del Renaixement. Tants anys que fa, d’una cosa i de l’altra.

     Però algun dia, ho promet, prendré una decisió final, i arribaré a ser alguna cosa en la vida. Unívoc. Classificable. Que no em tornen a dir integral!

 

 

Entrevista a la qual fa referència aquest article

 

Article reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 145-147