Joan F. Mira, l’intel·lectual integral

 

“He tingut un concepte molt utilitari de la meva vida”

“El que no he sabut fer mai és fer alhora més d’una activitat”

“Patim una desintegració de la cultura. Hi ha una interferència de models”

“«El desig dels dies» és el tema de la impossibilitat de fer alguna cosa dins una societat que no és res”

 

Joan Rendé i Masdéu

Entre la nova pasta d’intel·lectuals del país no n’hi ha gaires que exerceixin una activitat tan diversa i completa al mateix temps com Joan Francesc Mira. Ja ho sabem, que en aquesta terra nostra sovint ens hem de trobar even­tualment embolicats en més d’una tasca que ultrapassa la nostra disposició professional, perquè les dificultats històriques ens reclamen un esperit de servei inespecífic i una bona dosi de voluntarisme. Aquest no és, però, el cas exacte del valencià Joan Francesc Mira; aquí ens trobem més aviat davant un home d’aptituds po­livalents, amb una rara capaci­tat per a afrontar-les amb eficàcia. Això dificulta en certa manera allò que en diem una definició de personatge; per uns és un narrador, per uns altres, un antropòleg. També pot ser considerat com un polí­tic, i fins i tot com un cert hel·lenista. Ho és tot, és tot això. L’efecte que a mi em fa és que és un home d’una in­lel·ligència ben compartimen­tada, dotat d’un equilibri de temperament constatable en totes les seves actuacions, una personalitat de perspectives globals, d’expressió seriosa i ponderada.

     No surt al Diccionari de la Literatura Catalana i tampoc no el trobareu a la Gran Enciclopèdia; és, doncs, una figura poc propagada, però avui, a quaranta-dos anys que té, la seva vàlua s’acredita a bastament pel pes considerable de la seva obra: en antropologia, la solidesa dels seus treballs és considerada prou més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol; en literatura, ha produït El bou de foc, la seva primera novel·la, editada el 1974, el recull de narracions Els cucs de seda, guanyador del premi Andròmina del mateix any i publicat el següent, i una altra novel·la, apareguda enguany, El desig dels dies, que ha estar considerada per Sanchis Guarner com una de les millors obres de la ­narrativa catalana d’aquests ­darrers anys. També és autor del manual de gramàtica Som i d’un llibre de temàtica general sobre els Països Catalans, Introducció a un País, editat l’any passat.

 

Pregunta. Ets dels qui han tingut la sort de néixer en un medi propici a la cultura?

Resposta. En principi tots hem nascut en un medi més aviat poc propici a la cultura i a la literatura. Això és una cosa que se la fa un mateix o no se la fa. Tampoc no crec en allò que en diuen vocacions; són una sèrie de circumstàncies que et van decantant cap a un camí determinat. Jo he estat durant molts anys un escriptor reprimit. Per què no vaig es­criure res entre els vint i els trenta anys? Perquè durant aquests anys jo estava molt absorbit per una sèrie de tasques que eren urgents, amb tota la trifulga de la cosa clandestina; és que durant molts anys he tingut un concepte molt utilita­ri de la meua vida, en el sentit de fer només allò que creia que era útil a l’esforç col·lectiu del moment. Per exemple, m’he dedicat a fer multitud de pamflets i articles de circum­stància, a escriure llibres de gramàtica, però, sobretot, allò a què he dedicat més temps ha estat la investigació sobre cièn­cies socials,

perquè m’ha fet l’efecte que el treball d’inves­tigació sobre la societat rural ha estat la base per a co­mprendre les estructures fona­mentals de la cultura de qualsevol societat del món.

 

Entre l’antropologia i la literatura

P. En el teu vessant d’antropòleg, què és allò que t’ha mo­tivat més?

R. En aquest camp, el que tinc publicat fins ara són sobretot temes de la transformació de la societat rural. Això és el que m’ha proporcionat més contactes internacionals, a través de les relacions professionals individuals i de congres­sos per les europes i les amèriques. Ara, d’altra banda, tinc l’encàrrec de dirigir una etnografia general del País Valen­cià, cosa voluminosa i atrevida, perquè posarà a l’abast de la gent uns coneixements bàsics amb els quals es podrà començar a treballar sobre allò que se sap i el que no se sap. Després, si Déu no hi posa remei, segurament m’embarcaran en el muntatge d’un museu etnogrà­fic que em pot portar una feinada aclaparadora, perquè caldrà partir de zero, és clar. Tot això combina-ho amb la literatura, i per a sorprendre encara més l’espectador, faig de professor de grec a l’Institut Ribalta, de ­BUP, a Castelló.

     Mentre explica tot això fa una cara d’amoïnat una mica foteta, com si es compadís irònicament i benigna de la seva condició.

P. I amb tot això, d’on treus el temps per barrejar-hi la literatura?

R. El que no he sabut fer mai és fer alhora més d’una activitat. Quan em dedico a la literatura no faig altra cosa, quan faig un treball d’investigació no faig res de literatura. Puc escriure una novel·la en diverses tandes: durant dos, tres mesos em dedico a la redacció bàsica; després potser ho hauré de deixar per dedicar-me a l’antropologia durant uns altres mesos, i així que puc torno a agafar la novel·la i m’hi torno a dedicar exclusivament. Això fa que pugui trigar dos anys o més a enllestir una obra ­literària.

P. I no pot ser que una activitat et transfereixi algun profit per a l’altra?

R. Segurament. Tenir els peus a banda i banda també té ­els seus avantatges, encara que només sigui per la sensació de seguretat que et dóna, perquè si només tens una activitat sola t’ho jugues tot a una carta. Ara, en aquesta situació t’aprofites d’una diversitat d’ambients i de relacions personals que t’ajuden a veure les coses des de punts de vista diferents i t’aireges una mica. Per un altre cantó, una professió et justifica davant l’altra. Jo reconec que la literatura em dóna una capacitat per expressar millor els meus treballs d’antropologia.

 

El país que no és

P. Amb aquesta perspectiva diversa, podries fer un bon diagnòstic de l’estat del nostre país? (Fa un gest esparverat.)

R. Això que dius és una cosa molt difícil de fer, potser amb una conferència d’un parell d’hores aconseguiríem d’aproximar-nos a una definició molt general del país, però aquesta terra nostra és molt complicada per a fer-ho en quatre ratlles. Parlant només d’un aspecte, jo tinc una idea sobre la cultura nacional. Per tenir una idea de què és això i perquè funcioni d’una manera normal cal, d’una banda, una creació contínua de cultura elaborada i un joc d’acció i reacció entre aquesta cultura elaborada i els nivells de cultura popular. Això, en les condicions actuals, requereix un nivell d’institucionalitzaciò sòlid i una capacitat de difusió molt intensa, i això és el que en el nostre país no hi ha. Existeix el nivell d’elaboració culta (pintura, escriptura, música, etc.), però aquestes manifestacions funcionen en un cercle relativament reduït i tancat, perquè, de fet, la major part dels instruments de difusió estan en mans d’una altra cultura forastera i al servei d’aquesta. Dit d’una altra manera: a la major part de la població nostra li arriben molt més la literatura, la música, el teatre espanyols, la producció cultural castellana i el mateix ingredient ideològic castellà amb les formes expressives noves que genera, que no pas les formes de cultura genuïnament catalanes.

P. I això quines conseqüències produeix?

R. És una desintegració de la cultura. Hi ha una interferència de models, un bombardeig de models forasters sobre una base ideològica que no els generaria així en principi, que n’hauria de generar d’altres diferents, però l’adopció de formes foranes acaba modificant el comportament autòcton tradicional. Pensa que són dos models de societat molt diferents: mentre que l’esquema ideològic castellà és el de l’hidalgo, viu del concepte de jerarquia —allò del Sant Isidre madrileny, que li llauraven els camps els àngels—, el nostre esquema es basa en la fe en l’esforç individual i hi ha un menyspreu per l’autoritat; en el moment que algú accedeix al poder ja es converteix en subjecte criticable, irrisori a voltes. Comprendràs que, si aquests dos models s’interfereixen, la cosa no pot funcionar.

 

«El desig dels dies»

P. Deixem-ho córrer i parlem ara de la teva darrera novel·la, que almenys és una cosa ben feta, malgrat aquest panorama.

R. Si s’havia de definir un tema del llibre, seria el tema de la impossibilitat d’arribar a fer alguna cosa dins una societat que no és res. Concretament, una generació que intenta autodefinir-se, saber qui és (en el moment que arriba a vint anys), i, d’una manera o altra, la construcció de la seva pròpia existència es fa o no es fa en la mesura que es fa o no es fa la construcció de la pròpia societat, del propi país. Simultàniament, confronta aquesta forma d’existència amb la pos­sibilitat de construir una cosa nova, que al mateix temps és impossible d’acabar de construir. És allò de la ciutat i el regne; la ciutat com a model perfecte, el paradís perdut; per això la novel·la comença a Roma, el model de la ciutat universal perfecta, i el protago­nista és immediatament catapultat a la seua ciutat limitada, València.

P. Sembla que em parlis d’un anti-Ulisses.

R. Exactament. Si en l’Ulis­ses de Joyce és la pròpia ciutat com a univers, aquí és la pròpia ciutat com a antiunivers.

P. I quant a l’arquitectura formal del llibre?

R. Un amic expert en l’anàlisi de l’activitat literària deia que hi havia comptat cent quaranta digressions. Jo diria, però, que no és una novel·la de digressions, sinó la digressió feta novel·la; el fil narratiu està pensat perquè pugui servir de suport del conjunt dels aspectes

que configuren un tema únic. Al mateix temps les digressions estan pensades per anar definint tot el que ha estat en la nostra condició personal i civil; això explica que hi hagi referències a tota la història i a tota la geografia del País Valencià, com hi ha referències a tots els components culturals que ha rebut la novel·la del seu entorn generacional, des del Rèquiem de Mozart a les cançons de Brassens. El llenguatge canvia així mateix de ritme i de nivell segons que convingui a la circumstància que ha de narrar.

P. Després d’aquesta composició total, et veus amb cor d’escriure alguna altra cosa?

R. Ja ho he fet. He acabat ja una altra novel·la on m’he escapat absolutament del que és aquesta.

P. Per què, doncs, aquest canvi de registre?

R. Era absolutament necessari. Havia de sortir totalment de la primera persona i anar a la pura creació.

 

Article de Joan F. Mira arran de la publicació d’aquesta entrevista