Memòries d’Alexandre

 

A partir d’una personalitat de segles enrere, imaginant els sentiments i les reflexions del papa Alexandre VI i prescindint de les llegendes negres i escandaloses, el lector transita per uns motius i uns temes que li són ben pròxims perquè són els temes de cada dia

 

Borja Papa

Joan Francesc Mira

Edicions Tres i Quatre

330 pàgines

 

Ponç Puigdevall

 

L’anterior novel·la de Joan Francesc Mira (València, 1939), Els treballs perduts, era l’ambiciós projecte de convertir una ciutat, València, en una al·legoria de l’univers tan consistent com pot ser-ho Dublín i, seguint els passos exemplars que durant una jornada traça Leopold Bloom / Ulisses, l’autor edificava la trama argumental a partir d’un joc de referències simbòliques pouades en el mite grec d’Hèrcules: com el seu heroic model, el protagonista de la novel·la, el bibliotecari Jesús Oliver, encaminava els seus esforços cap a l’intent d’una ordenació del sentit del món. El resultat era una lectura que esquivava la facilitat i que evitava l’ajuda de recórrer a qualsevol to suficientment assimilat per l’experiència, la redundància pròpia del best-seller que tant valora el lector inconstant. Però una de les conseqüències, també, va ser que Els treballs perduts no va aconseguir l’estat de «lectura de culte» que reclamava el seu plantejament, com si no existís la classe intel·lectual que hauria d’haver protagonitzat el paper de destinatari natural d’un llibre d’aquella espècie, desenganyada o potser només enderiada a acumular mèrits o a descobrir la fórmula idònia per a la captació d’una audiència popular.

 

Set anys després, el panorama ha empitjorat amb un ritme constant, el desarrelament cultural no té vergonya ni tem el ridícul, i l’animositat cap al caràcter literari de la literatura es va generalitzant. Hi ha qui reivindica la dignitat dels guions dels serials televisius, i hi ha qui es pensa que les paròdies de Tarantino personifiquen el futur de la narració, però Joan Francesc Mira ha escrit una altra novel·la amb una cara tan orgullosa i un gest tan altiu com l’anterior. Es tracta de Borja Papa, i és la reconstrucció, a partir de dietaris, cartes i informes d’ambaixadors, entre altres documents de l’època, de la vida del valencià Roderic de Borja, el papa Alexandre VI entre els anys 1492 i el 1503. Segons les paraules de l’autor que figuren a la nota final, el que el va animar en escriure aquestes pàgines és «que si el papa Borja haguera escrit al final dels seus dies la memòria de la pròpia vida, el resultat hauria pogut ser alguna cosa com aquesta ‘autobiografia’». El caràcter d’un escriptor va també condicionat pels models que segueix, i no pot deixar d’impressionar els que tria aquest autor. Si Joyce era el nom amagat que ressonava en les pàgines d’Els treballs perduts, aquí, sense cap cohibiment restrictiu, el nom referencial que actua d’element inevitable de comparació en la memòria del lector és el de Marguerite Yourcenar. No és només que hi hagi una coincidència en la distància entre l’època que va viure l’emperador Adrià, sense déus i sense que Crist hagués encara aparegut, segons la frase de Flaubert, i l’època que va presidir el papa Alexandre VI, uns anys de trasbalsos en què s’havia d’aprendre a acceptar que el món era rodó, que hi havia zones desconegudes i inexplorades i que la terra no era el centre de l’univers, uns anys de transició en els quals s’imposa el canvi de mentalitats provocat per la crisi dels valors feudals. Joan Francesc Mira diu que «en aquestes ‘memòries’ un 90% és història i fets perfectament documentats, inclosos moltíssims detalls que tenen aire d’anècdota, i només l’altre 10% és invenció». Però el més important és que Mira segueix la lliçó de Yourcenar, i no tracta d’aconseguir amb tota la documentació possible la recreació arqueològica d’un passat anecdòtic que es fonamenti en l’excepcionalitat d’unes formes de vida «històriques», ni persegueix tampoc l’escenificació de les misèries i les grandeses del costat èpic: a partir d’una personalitat de segles enrere, imaginant els sentiments i les reflexions del papa Alexandre VI i prescindint de les llegendes negres i escandaloses que envolten el seu llinatge, el lector de Borja Papa transita per uns motius i uns temes que li són ben pròxims perquè són els temes de cada dia: l’exercici del poder i les amagades raons d’Estat, les intrigues i els rancors, el preu de l’ambició i el desig, la força de la voluntat, l’amor a la família, els arravataments passionals.

 

Joan Francesc Mira escriu també en l’apèndix final que «aquest llibre no és una novel·la i per tant no té un ‘argument’». El lector, però, en acabar la lectura de Borja papa no s’estarà de dur la contrària a l’autor. I no només perquè la vida i les circumstàncies del papa Alexandre VI estiguin plenes d’episodis novel·lescos, sinó també perquè, al costat de la invenció del llenguatge literari que ha de realitzar Mira per aconseguir l’expressió natural del narrador, sense caure en cap parany retòric i suggerint al mateix temps la distància temporal i l’origen cortesà —optant per una solució sintàcticament complexa—, hi ha el rigor constructiu de l’obra: dividits cadascun en dotze apartats, dotze són els capítols d’aquestes memòries, en els sis primers hi ha la narració de l’aprenentatge realitzat a l’ombra dels papes que el van precedir i en els sis restants és on Alexandre VI explica els avatars del seu regnat. La preferència per aquesta divisió l’explica el mateix narrador: «Passe davant de les dotze sibil·les a través de les quals Déu parlava als gentils, dels dotze profetes dels jueus i dels dotze apòstols que reciten el credo dels cristians, dotze és el número perfecte de les coses». Si aquest judici és cert no és d’estranyar que hagi estat el número triat per Mira per estructurar el material de Borja Papa.