L’entusiasme de la novel·la

 

Una crònica novel·lada de la vida del papa Borja, Alexandre VI, a través de la qual, Joan Francesc Mira s’ha pogut lluir demostrant la seua saviesa narrativa

 

BORJA PAPA

Joan Francesc Mira

Editorial Tres i Quatre. Col·lecció “Narratives”, 51. València, 1996

336 pàgines. 3.250 ptes.

 

Xulio Ricardo Trigo

Una opinió ja convertida en tòpic ens parla del País Valencià com un territori poc donat a la novel·la i als novel·listes. Aquesta idea s’enfronta a un problema difícil de resoldre: per poc que burxem apareixen noms que destaquen amb veu pròpia dins la literatura catalana. Després de llegir les obres de Jo­sep Franco, Vicent J. Escartí, Isabel-Clara Simó o Josep Palomero es pot mante­nir la susdita afirmació? Massa excep­cions per confirmar la regla.

     Però si hi ha un nom que sobresurt entre els novel·listes valencians de final de se­gle, aquest és el de Joan F. Mira. Dotat de manera magnífica per al llenguatge, Mira ha sabut sorprendre en cada nova obra, renovar l’entusiasme propi i el dels seus lectors. Ho ha fet apostant per una litera­tura ambiciosa, escrivint cada llibre des d’un plantejament nou i rigorós. Si aques­ta evolució es fa palesa al llarg de la seva trajectòria com a novel·lista, és durant els últims anys —amb les excel·lències d’Els treballs perduts (1989) i la magnitud nar­rativa de Borja Papa— que arriba al seu punt àlgid, a aquest punt d’inflexió que marca la importància i la petjada d’una obra en la literatura del seu país.

     Borja Papa és un llibre que neix amb voluntat de clàssic. Crònica d’un personatge clau dins la història de l’església, la novel·la no sols vol explicar-se les cir­cumstàncies d’Alexandre VI, també re­marca els trets identificadors d’una època en plena ebullició, d’un renaixement que voldria transformar el món amb noves idees que arriben a l’encotillada Roma com a terratrèmols. Però, com passa amb les grans novel·les, el lector no ha de tenir una idea massa concreta sobre l’època ni sobre el personatge. Si Borja Papa conté bona cosa de veritats històriques, el que importa és el món que Mira sap crear amb la seva saviesa narrativa.

     La novel·la, quan alberga l’ambició de les obres d’art ha de ser suficient per si mateixa. És un gènere únic i, de vegades, espectacular, per la diversitat dels camins que l’autor té per fer servir les seves ar­mes. I les armes d’en Mira són incom­mensurables.

     La primera persona del narrador crea so­vint discursos plans, incapaços de trans­metre la riquesa necessària. Però en Borja Papa el narrador fa llum a la seva època, la mostra amb la convicció dels mals ne­cessaris i, a la vegada, transformadors. Escrita a la manera d’una crònica interior, el personatge d’Alexandre VI funciona com un guia que va desgranant els fets. A la lucidesa del narrador s’afegeix una visió del llenguatge resplendent, on Mira toma a demostrar que posseeix una de les proses narratives més ben dotades del català actual.

     La lectura del llibre Borja Papa es fa imprescindible, però ha de ser una lectura reposada que ens ajudi a gaudir de les múltiples virtuts que atresora. Joan Fran­cesc Mira ha posat de nou molt alt el llis­tó i la novel·la catalana ha guanyat una obra esplèndida, una barreja de literatura i història que escapa a les convencions minimalistes dels que s’acosten al passat com a taula de salvament de la seva prò­pia sequera.