|
|
|
El Temps |
08 de juliol de 1996 L’entusiasme
de la novel·la Una
crònica novel·lada de la vida del papa Borja, Alexandre VI, a través de la
qual, Joan Francesc Mira s’ha pogut lluir demostrant la seua saviesa narrativa
Xulio Ricardo Trigo
Una opinió ja
convertida en tòpic ens parla del País Valencià com un territori poc donat a la
novel·la i als novel·listes. Aquesta idea s’enfronta a un problema difícil de
resoldre: per poc que burxem apareixen noms que destaquen amb veu pròpia dins
la literatura catalana. Després de llegir les obres de Josep Franco, Vicent J.
Escartí, Isabel-Clara Simó o Josep Palomero es pot mantenir la susdita
afirmació? Massa excepcions per confirmar la regla. Però si hi ha un nom que sobresurt entre
els novel·listes valencians de final de segle, aquest és el de Joan F. Mira.
Dotat de manera magnífica per al llenguatge, Mira ha sabut sorprendre en cada
nova obra, renovar l’entusiasme propi i el dels seus lectors. Ho ha fet
apostant per una literatura ambiciosa, escrivint cada llibre des d’un
plantejament nou i rigorós. Si aquesta evolució es fa palesa al llarg de la
seva trajectòria com a novel·lista, és durant els últims anys —amb les
excel·lències d’Els treballs perduts (1989) i la magnitud narrativa de Borja Papa—
que arriba al seu punt àlgid, a aquest punt d’inflexió que marca la importància
i la petjada d’una obra en la literatura del seu país. Borja Papa és un llibre que neix amb
voluntat de clàssic. Crònica d’un personatge clau dins la història de
l’església, la novel·la no sols vol explicar-se les circumstàncies d’Alexandre
VI, també remarca els trets identificadors d’una època en plena ebullició,
d’un renaixement que voldria transformar el món amb noves idees que arriben a
l’encotillada Roma com a terratrèmols. Però, com passa amb les grans novel·les,
el lector no ha de tenir una idea massa concreta sobre l’època ni sobre el
personatge. Si Borja Papa conté bona cosa de veritats històriques, el
que importa és el món que Mira sap crear amb la seva saviesa narrativa. La novel·la, quan alberga l’ambició de les
obres d’art ha de ser suficient per si mateixa. És un gènere únic i, de
vegades, espectacular, per la diversitat dels camins que l’autor té per fer
servir les seves armes. I les armes d’en Mira són incommensurables. La primera persona del narrador crea sovint
discursos plans, incapaços de transmetre la riquesa necessària. Però en Borja
Papa el narrador fa llum a la seva època, la mostra amb la convicció dels
mals necessaris i, a la vegada, transformadors. Escrita a la manera d’una
crònica interior, el personatge d’Alexandre VI funciona com un guia que va
desgranant els fets. A la lucidesa del narrador s’afegeix una visió del
llenguatge resplendent, on Mira toma a demostrar que posseeix una de les proses
narratives més ben dotades del català actual. La lectura del llibre Borja Papa es
fa imprescindible, però ha de ser una lectura reposada que ens ajudi a gaudir
de les múltiples virtuts que atresora. Joan Francesc Mira ha posat de nou molt
alt el llistó i la novel·la catalana ha guanyat una obra esplèndida, una
barreja de literatura i història que escapa a les convencions minimalistes dels
que s’acosten al passat com a taula de salvament de la seva pròpia sequera. |
|||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |