Enhorabona, Quico!

 

Martí Domínguez

 

“Passa per l’automàtic, que és més ràpid” em va suggerir Joan Francesc Mira en el moment d’arribar al primer peatge de l’autopista. Em va sorprendre aquella indicació, més que res perquè després d’haver conduït gairebé dues hores seguides tampoc no m’importava massa aquell petit moment d’espera. Ens dirigíem, acompanyats per les nostres dones, a la Trobada d’Escriptors del Pirineu, una mena de congrés que organitza cada any Ferran Rella, i que reuneix narradors i poetes d’arreu dels Països Catalans. Joan Francesc Mira i jo hi havíem estat convidats, i jo conduïa, tranquil·lament, sense presses, el meu cotxe, un tot terreny.

 

Faig aquests petits detalls, sens dubte massa íntims, perquè aquell “Passa per l’automàtic” em va sobtar, i va desviar la conversa cap a un viarany que mai no m’hauria imaginat: l’automobilístic. Quico Mira, com ens va explicar la seua dona, l’encantadora Pilar Aparicio, era un bon conductor, però li agradava córrer molt. Aquella informació em va sorprendre de nou, i més encara quan Quico va aprofitar l’avinentesa per a preguntar-me si amb aquella baluerna de tot terreny no podíem anar una mica més ràpids: “A aquest pas”, va sentenciar irònicament, “no arribarem mai al Pirineu”. I d’aquesta manera vaig descobrir un Joan Francesc Mira insòlit: l’amant de la velocitat.

 

No cal dir que vaig haver de prémer l’accelerador, amb el respir consegüent de l’autor de Purgatori. Vaig recordar Aldous Huxley, que deia que l’únic plaer modern era la velocitat, i el vaig guaitar d’esquitllentes pel retrovisor: s’esbotzava ja més tranquil, amb una certa satisfacció en veure que quasi havíem assolit els cent quaranta quilòmetres per hora. Va parlar animadament de la seua traducció de la Divina comèdia (una qüestió de disciplina: cap dia sense traduir uns versets), de la seua poc gratificant actuació política amb el Bloc, d’aquest país perplex nostre. Però jo no em podia traure del cap aquell Joan Francesc Mira fulgurant, arriscat, ràpid com una espurna, una mena de baró rampant d’Italo Calvino, però conduint esportivament el seu Wolkswagen Golf.

 

Amb motiu de la seua concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes m’ha vingut al cap aquell viatge al Pirineu. Joan Francesc Mira s’ha convertit en un dels escriptors més importants de la literatura catalana actual, i en l’escriptor valencià de més pes i transcendència. Juntament amb Joan Fuster, potser és l’intel.lectual valencià més influent a Catalunya de tots els temps. Ni Enric Valor, ni Vicent Andrés Estellés, ni tan sols Manuel Sanchis Guarner, van tindre aquesta percepció social al Principat. Aquesta influència és importantíssima per a la literatura valenciana, ja que d’alguna manera l’enrobusteix, li dóna un model de treball, un exemple, un símbol. Però, per sobre de tot, perquè Joan Francesc Mira es troba en plena maduresa intel.lectual, en plena producció literària, amb projectes assagístics i novel.lístics força engrescadors. Amb aquest premi, quina inèrcia, quantes possibilitats a l’abast, quants somnis fets realitats! Convindreu que això... sí que és “velocitat”!... Una velocitat de vertigen. Enhorabona, benvolgut Quico.