|
|
|
Els valencians i la terra (1978) V. Els valencians i la terra: raons i consciència d’una crisi Si tots els països, i potser totes les regions amb alguna identitat
definida, desenvolupen una imatge estereotipada per a ús d’indígenes i
forasters, la que durant segles sembla que ha —i que s’ha— proposat el
País Valencià seria alguna cosa així com la imatge del suprem optimisme agrari;
el paradigma lluminós d’una societat rica i feliç sobre la seua terra. La
realitat que s’amaga darrere de les pantalles dels llocs comuns és sempre i a
tot arreu, no cal dir-ho, molt més complexa que les imatges de qualsevol tòpic;
i hem tingut ocasió de comprovar-ho al llarg dels capítols anteriors. Sempre,
però, hi ha també alguna correspondència entre aquesta realitat i les imatges
idealitzades i deformades que projecta. I potser, en el nostre cas, val la pena
d’aturar-se una mica a revisar algunes d’aquestes correspondències, precisament
ara que imatge i realitat sembla que han entrat en una fase final de
descomposició sense precedents. Puix que, de fet, està ensorrant-se amb una
mica d’estrèpit tota la bastida que mantenia la pantalla tradicional; i alhora,
amb peces noves combinades amb algunes de les velles, ja puja una bastida nova
en lloc de l’altra. També, és clar, circulen unes altres imatges, de contorns
encara no ben definits però en tot cas bastant llunyans dels grossos trets
agraris tradicionals. Cal dir que aquesta imatge de l’optimisme agrícola-literari no
era tan sols un producte de la fantasia i de les plomes indígenes, efecte de
la sempre perdonable autosatisfacció local: els visitants forasters han
col·laborat en la seua projecció tant o més activament que els naturals del
País. De tal manera que, des de dins i des de fora, han plogut i circulat
pròdigament i durant algunes generacions tots els llocs comuns i tots els
epítets ditiràmbics que fan al cas: «ubèrrim», «feracíssim», «jardí de flors»,
«paradís», i coses així, aplicades a la terra, es combinaven idealment amb la
tenacitat, la indústria i la diligència atribuïdes als seus habitants i suposadament
afortunats cultivadors. Aquesta va ser, entre la d’altres viatgers forans, la impressió
d’Alexandre de Laborde, a principis del segle XIX: «Només l’aspecte del regne
de València prova la indústria dels seus habitants i l’estat florent en què
s’hi troba l’agricultura. És un seguit quasi continu de vergers coberts de
flors i de fruits... Cal distingir, principalment, els encontorns de Gandia,
en els quals l’enginy ha tret tot el partit possible del sòl més fèrtil i de
la situació més favorable que la natura hagi creat mai: els arbres, els
fruits, les verdures hi creixen amb tanta rapidesa com abundància. La terra no
hi reposa mai i la multiplicació de les collites és tan sorprenent com llur
riquesa. «Aquest espectacle de
comoditat i de benestar és encara més plaent, puix que rarament hom el troba a
Espanya. Les muntanyes no ofereixen una vista menys satisfactòria que les
planes. No és estrany de veure-les cultivades des de la base fins al cim més
elevat i hom no es cansa d’admirar la paciència amb què són portats aquests
treballs.» (LABORDE, II, 125-126). Diguem, de passada, que Alexandre de Laborde era un viatger
seriós i ponderat que tenia molt poc en comú amb les posteriors modes exotistes
i folklòriques d’un Doré o d’un Gautier. I pensem, a més a més, que a primeries
del segle XIX, quan Laborde escriu el seu Voyage, encara no s’havia produït
la gran expansió contemporània dels regadius al País Valencià, i que el
taronger encara era un conreu de molt poca importància. Per tornar a un observador acreditat del país mateix, ja
Cavanilles va sintetitzar admirablement a finals del segle XVIII els tres
aspectes bàsics de l’esforç agrícola valencià: les obres de regadiu,
l’aprofitament de les muntanyes, i la dessecació d’estanys i aiguamolls: «Para regar las huertas los valencianos ponen a contribución
todas las fuentes y los ríos: algunos de éstos quedan secos antes de llegar al
Mediterráneo, por los abundantes canales que les sacan. Ni se contentan con
aprovechar todas las aguas de las fuentes; registran las entrañas de los montes
y cerros sin perdonar a fatiga y gastos para descubrir su origen y aumentarlas
con escavaciones y conductos subterráneos: taladran montes, levantan arcos
para sostener aqüeductos, construyen depósitos ó pantanos en el fondo de los
barrancos para recoger las aguas de las lluvias que se perderían en otro país
de menos industria. Y quando practicadas todas las diligencias posibles no
pueden lograr riego, entonces redoblan sus esfuerzos, y roban a la naturaleza
inculta los eriales, convirtiéndolos en campos útiles: suben hasta lo más alto
de los montes para reducirlos a cultivo; y así en varias partes del reyno se
ven portentos de industria en aquellos sitios, que parecían destinados a una
esterilidad perpetua. »Más admirables son aún los trabajos hechos en los marjales y
sitios pantanosos, en el recinto del lago de Valencia, llamado la Albufera.
Pásmase el observador al contemplar tantos millares de individuos luchando con
las calenturas y la muerte por vivir en sitios aguanosos, cuya atmósfera se
vicia con las pútridas exhalaciones de aguas encharcadas, y despojos de
sabandijas y vegetales...» (CAVANILLES, I, 12). Un triple esforç que ha continuat ininterromput, i en molts
casos intensificat, fins aquesta segona meitat del segle XX. I una aventura
col·lectiva a l’epíleg de la qual possiblement estem assistint ja. No hi ha dubte que la burgesia urbana, i en primer terme la de
la ciutat de València, ha sigut la principal creadora i sustentadora del tòpic.
Entre altres coses, perquè la seua autosatisfacció responia també al fet que
aquesta mateixa burgesia era directament o indirectament beneficiària d’allò
que el tòpic implicava. I paral·lelament, la imatge del país pròdig i ric havia
de completar-se amb la del camperol pacífic, laboriós i content amb la seua
sort: «De este modo, dominando el suelo que le cupo, varía las producciones,
enriquece el Estado y vive alegre en la abundancia que criaron sus manos, su
industria, su constancia, su talento...», escrivia ja Cavanilles, tot i que
era un home de notable realisme. Perquè la llarga història valenciana de bandolerisme rural, de
revoltes repetides i de violentes protestes camperoles, sembla que ha sigut
sempre sistemàticament ignorada o interessadament oblidada: quan, en 1878, es
produeix a l’Horta una rebel·lió dels arrendataris —que apareix en principi
com una conspiració silenciosa i massiva per no pagar els censos, i que més
endavant assoleix ja manifestacions més violentes—, la Lliga de Propietaris de
València sembla que no vol donar crèdit a allò que veuen els seus ulls, i
considerant «...cuán buenos, sobrios, laboriosos y sufridos son en general los
labradores de la huerta valenciana», prefereix atribuir llur resistència a
l’acció de «gente extraña y mal avenida con la paz» (CUCÓ, 1974, 80) o, en
últim extrem, als tenebrosos agents de la Internacional. La imatge d’una societat rural estable i aproximadament
satisfeta rarament és alguna cosa més que un bucòlic o interessat miratge urbà.
I en el cas valencià, el miratge es forma per damunt d’una realitat històrica
feta d’agitacions, de constant inestabilitat econòmica, i del fer-se i
desfer-se d’un paisatge agrari perpètuament inacabat. I tanmateix, amb optimisme o sense, el que resulta clar és que
la societat valenciana en bloc ha patit, almenys durant els últims cent
cinquanta o dos-cents anys, una veritable obsessió per la terra: per
l’expansió, per la transformació, i en últim terme per la possessió de la
terra. «Una enorme fam de terra els animava», escriu Fuster dels petits propietaris
rurals, «i no han regatejat suor ni temps per a robar-ne a l’erm i al llot, o
per a ‘inventar-ne’ sobre les roques de la muntanya». Però no es tractava
solament dels pagesos. «Avui», escriu també Fuster en 1962, «tothom —kulak o
notari, botiguer o metge, industrial o canonge— que arriba a recollir un
grapat considerable de duros, pensa de seguida a esmerçar-los comprant un
hort. La cosa ha arribat a un extrem de psicosi.» (FUSTER 1962, 192, 195) Aquesta «fam de terra que és un factor constant de l’economia
valenciana» (GIRALT 1970, 27) és, segons opinió comuna d’historiadors i
economistes, «un dels factors que més han contribuït a apartar els capitals
valencians de la indústria i, per tant, a dificultar la industrialització» (ibíd.). Una industrialització
que comptava, a mitjan segle XIX, amb tots els tots els pressupòsits favorables
per produir-se en una escala almenys comparable a la del Principat. I que
tanmateix no es va produir. Mentre que la terra esdevenia un valor social i de
prestigi de primer ordre, i fins i tot un valor cultural amb entitat pròpia. Ara, de molt pocs anys ençà, veiem com tot aquest ordre es
capgira inesperadament: les fàbriques, grans o petites, surten i creixen enmig
dels camps com els bolets després de la pluja; i la fam secular per la terra ha
deixat pas de sobte a una inaudita desgana. Fenòmens així no són ni metafísics
ni únics. És a dir, mereixen un intent d’aclariment després de la descripció,
encara que l’aclariment siga molt parcial i només a manera d’observacions
provisionals per poder seguir furgant. En qualsevol cas, sembla que hi ha alguns elements específics
en aquest procés valencià, i alguns d’aquests elements específics crec que són
particularment reveladors. Per començar, hi ha un fet que caracteritza
poderosament l’arrencada de la història contemporània valenciana, les
implicacions del qual potser no han estat prou valorades. Em referesc a la
increïble explosió demogràfica que es va produir en tot el Regne al llarg del
segle XVIII. És com si per algun particular motiu l’acceleració del creixement
que a tot Europa es va produir durant el segle XIX, ací hagués tingut lloc al
llarg de la centúria anterior i amb una intensitat molt més gran. Cosa que, a
més a més, no va impedir que el creixement de la població valenciana continuàs
encara després —durant el segle XIX— al nou ritme europeu. Les xifres són realment sorprenents, sobretot si les emmarquem
en àmbits més generals. En efecte, mentre que la població d’Europa en conjunt
passa de 100 milions en 1650 a 175 milions en 1800, la valenciana puja d’uns
250.000 a més de 900.000 habitants en el mateix període. Dins ja del segle
XVIII, i limitant la comparació a l’àmbit espanyol, G. Anes (ANES 1970, 135
ss.) dóna per al conjunt un augment de l’ordre del 50%, que correspon a un
increment del 36% a l’Aragó, i menor encara per a les dues Castelles, Lleó i
Extremadura; mentre que supera lleugerament el 100% a Astúries i al Principat
de Catalunya, i molt àmpliament al Regne de València. Per al País Valencià,
tanmateix, semblen més consistents els càlculs elaborats per PÉREZ PUCHAL
(1972, 18), que donen un creixement del 156% entre 1714 i 1797; puix que si
acceptem els recomptes i estimacions de Cavanilles, l’increment de població en
el mateix període superaria bastant el 250%. De tota manera, els contrasts són
certament poderosos i ens posen de relleu una singularitat a considerar,
sobretot si recordem —que és important— com era d’escassa la població
valenciana a començaments d’aquest període. Més encara si tenim en compte que el creixement de les ciutats,
tot i ser notable, va ser àmpliament superat pel de moltes zones rurals que al
llarg del segle XVIII multipliquen la seua població per quatre, per sis i fins
per deu, com hem vist amb algun deteniment en el capítol I. Caminant per la
Marina, comentava sorprés Cavanilles: «Pocos pueblos habrá en España que en
tan corto tiempo hayan hecho tantos progresos en vecindario y agricultura.
Acaba de morir un respetable anciano que conoció solas 17 familias en Benidorm
quando era niño, y hoy pasan de 600.» (II, 307). És certament un cas extrem
dins el fortíssim creixement de les comarques, però llegint Cavanilles de
vegades fa la impressió que hom colonitzava un país nou. Recordem també que les ciutats preindustrials valencianes no van
desenvolupar una forta capacitat d’atracció respecte a les seues àrees rurals
d’influència. I fins i tot el seu mateix creixement es va veure afectat per
insalubritat, pestes o crisis de subsistència de manera més intensa que el de
les àrees rurals. Resta doncs el fet bàsic que en general els pobles
valencians van multiplicar gairebé per tres —ja hem vist que molt més en
nombrosos casos— la seua població en el curs de menys d’un segle. I que aquest
creixement és una singularitat valenciana i una variable a tenir en compte. El creixement demogràfic valencià al llarg del segle XIX és més
irregular i menys accelerat: superades les crisis del primer quart de segle,
la població valenciana no arriba a duplicar els seus efectius entre 1826 i
1910. Així i tot, el seu increment va continuar sent superior a la mitjana
espanyola: en aquest any de 1910 es produeix la màxima participació valenciana
en el conjunt de la població de l’Estat espanyol (un 9%). Proporció que baixa
ja al 8’1% durant el decenni següent; cosa que significa que entre 1910 i 1920
hem de situar un punt d’inflexió important. Una inflexió en què intervenen dos
fets nous: la caiguda vertical de les taxes de natalitat, i la «precipitació»
per saturació absoluta de les comarques sense reg i sense indústria. Si pensem que el regadiu no ha arribat mai a cobrir més del 12%
de la superfície total valenciana —proporció que ha estat assolida únicament
en aquests últims decennis— i que l’expansió i la dispersió de les activitats
econòmiques no agràries és un fenomen molt recent, potser comprendrem més bé el
que va representar l’arribada en aquest «punt de saturació absoluta»: per a la
major part de les comarques de secà va significar, simplement, que ja no hi
havia manera humana de trobar enlloc un pam més de terra conreable. I que
d’altra banda, fessen el que fessen, no podien ja assegurar de cap manera ni
tan sols un mínim nivell de subsistència, sobre la base dels recursos locals,
per a una població en creixement continu. La fam crònica, la misèria pura i
simple, és encara un record ben viu pels poblets del Maestrat o de la Marina.
Però mentre que les comarques de secà havien arribat a aquests límits
insalvables, el regadiu va continuar encara la seua expansió durant cinquanta o
seixanta anys més, i l’emigració i despoblament de les valls i de la muntanya
ha anat paral·lela al continuat creixement de les planes litorals. I en segon lloc, cal comptar amb el sobtat descens de la
natalitat que apareix amb l’entrada del segle. Les taxes superiors al 40 per
mil són bastant freqüents al llarg del segle XVIII (cfr. GOZÁLVEZ 1972,
36), i encara superen ocasionalment el 50 per mil; cosa que, tot i tenint en
compte les fortes taxes de mortalitat, deixa uns saldos vegetatius realment
considerables, de vegades superiors al 2% anual. Durant el segle XIX, fins i
tot amb els seus períodes de crisis i de pestes, la natalitat segueix
oscil·lant entorn del 40 per mil en gairebé totes les àrees rurals. Però amb el
canvi de segle comença a baixar veloçment, i es situa molt aviat bastant per
sota de la mitjana espanyola: en 1915 la natalitat valenciana és del 25 per
mil, contra el 31 per mil de l’espanyola; en 1935 les proporcions són del 20
per mil valencià contra el 25 espanyol; i en 1945 la natalitat valenciana
arriba al seu mínim absolut: un 12 per mil. El fet més important és que el descens de natalitat ha sigut
més fort com més es destaca el ruralisme d’unes comarques en relació a la
urbanització d’unes altres; i si després del 1945 hi ha una recuperació
important de la natalitat general valenciana, aquesta recuperació és obra de
les ciutats i de les àrees urbanes. Entre 1960 i 1965 la natalitat regional és
de prop del 20 per mil; doncs bé, al Maestrat interior, als Ports de Morella o
a les serralades de la Marina els índexs són inferiors al 12 per mil, i fins i
tot arriben a baixar per sota el 8 per mil. I al mateix temps, en totes les
àrees urbanes les taxes de natalitat són superiors de bon tros a la mitjana
regional: 25 per mil a Castelló, 23 per mil a València, 28 a Alacant (PÉREZ
PUCHAL 1971, 31-32). I no es tracta tan sols dels efectes de l’emigració, en reduir
la proporció d’homes i dones en edat fecunda. Es tracta, a més a més i
sobretot, que als pobles hom ha reduït conscientment i voluntàriament en
nombre de fills. Dos fills, tres com a màxim —i molt sovint un sol—, sembla que
constitueixen el nombre que limita el nou model familiar: «pocs, i poder
criar-los bé». Crec que era necessària aquesta ràpida repassada a l’evolució
demogràfica del País Valencià. Sobretot, des del punt de vista que ara ens
interessa, perquè el vertiginós creixement del segle XVIII va produir sens
dubte una enorme pressió sobre la terra; i el resultat d’aquesta pressió
constitueix la base d’allò que més tard s’esdevindrà. I després perquè, entrat
el segle XX, la crisi demogràfica serà un component essencial, almenys fora del
regadiu comercial, de la crisi més general de la terra i de tota la societat
rural valenciana. Hem fet abans una referència —i havíem assenyalat ja fets
concrets en els capítols III i IV— a les transformacions del paisatge agrari. I
he d’insistir que l’aparent estabilitat que vista des de fora presenta
qualsevol societat rural, potser no és ni tan sols aparent en la història
contemporània valenciana. Les tensions que una població en ràpid creixement
exerceix sobre una terra escassa, estaran ací en relació directa amb aquest
constant procés d’expansió i d’adaptació agràries. Sembla que hi ha com un
vaivé constant d’extensió i enfonsament de conreus tot al llarg de dos segles:
la canya de sucre va tenir el seu moment d’esplendor, com en tingué el cànem, o
la morera per la seda, i van desaparèixer sense deixar rastre; l’arròs, la
vinya o l’olivera han pujat i baixat al mateix irregular compàs; i amb ells,
multitud de conreus d’horta i de secà. Són alts i baixos, en ocasions
catastròfics i altres vegades triomfals, que han afectat la major part del
País. Al camp de Dénia, per parlar amb detall d’un cas entre tants, des de 1870
s’ha esdevingut tot el que segueix: «...Hasta 1873, la viña, el almendro y el algarrobo, se
repartían la mayoría de la tierra plantada. La viña tenía dos variedades
selectas, la de moscatel [per fer panses], y el “valencí”, uva negra que se
exportaba en barriles... Junto a los cultivos que hemos indicado, todavía queda
uno que durante el pasado siglo... tuvo aún su importancia: la morera.» »En 1870 se arrancaron gran número de los albaricoqueros que se
habían plantado en la década anterior. ...En 1873 se realiza una nueva
probatura agrícola: ahora le toca el turno a la caña de azúcar. ...este intento
de aclimatar cultivos hasta entonces inéditos en Denia (al menos en gran
escala) fracasa con la misma rapidez con que fracasó el albaricoquero. La causa
que dio al traste con el “canyamel” fue una helada.» »Vuelve por tanto, a partir de 1880, a pensarse en la uva
moscatel como único modo de hacer rentable el campo.» Amb el nou segle,
segueixen catàstrofes i canvis encara més accelerats: en 1900 el calor
destrueix gran part de les noves vinyes, i en 1913 la fil·loxera les arrasa
completament. I llavors, a banda d’incrementar els regadius, sobretot per a
blat i per als incipients tarongers, «plantáronse de olivo muchas fincas...;
otras fueron plantadas de algarrobos [1.000 ha i 1.200 ha respectivament]. Los
almendros fueron igualmente incrementados, llegando a rebasar el área de
cultivo las 1.000 Ha». Però pocs anys més tard comença ja a escampar-se veloçment el
taronger, que en 1935 ja ultrapassa les 300 ha. Després, superada la crisi de
la guerra, entre 1948 i 1960 són plantades unes altres 500 ha de taronger, les
quals pugen ja a 1.700 en 1970. Tanmateix, els problemes de comercialització i
de plagues que presenten els cítrics, fan que «...las hortalizas han invadido
la tierra campa, llegando en el presente año a ocupar una superfície de 1.116
Ha.». Mentrestant, l’expansió del taronger ja s’ha aturat; l’ametler ha reduït
la seua superfície a 500 ha, la garrofera a menys de 200, i l’olivera a
menys de 100. (Cites i dades de: OLIVER 1974, 23 ss.) És una cosa en la qual coincideixen totes les monografies de
geografia agrària al País Valencià, i en la qual coincideix també, encara, la
memòria directa dels llauradors de més edat: «Ací en este poble, resulta que
l’horta, estes canyades que hi ha ahí, això no valia: era joncar; hi
havia molta aigua, i no es podia produir res. En canvi al secà, com que plovia
més que ara, i tots tenien animals (mula), i al tindre molta família... Pues es
criava dacsa, es feien patates, es feia... de tot! Plovia prou per fer tot
això: quan ho feien és perquè plovia. Jo encara he conegut, jo tinc seixanta
anys i jo encara he conegut collir-se molt de tot al secà. Com que hi havia
animals..., ací totes les cases tenien animals, hi havia molts carros, i entonces,
pues el secà es treballava molt. Garroferes..., la prova és que avui
plantaries garroferes i no es criarien... »Tarongers, no n’hi havia cap. Quasi cap. Ací els tarongers més
vells..., jo me’n recorde que la gent deia ‘anem a furtar taronges’, a un hort que teníem nosatros allà, que ara és
d’una germana meua. I eren blancs, taronja blanca, que els altres (les
varietats actuals) no estaven. Jo he conegut ací quasi tot el terme d’oliveres.
I abans de les oliveres, vinya. Tota aquella part de... tot era per a pansa. I
després va entrar la fil·loxera aquella, i es van fer oliveres. Després...,
vingué ja el taronger. Abans de la guerra, ja estava el terme de tarongers. Es
van fer en aquella terra del barranc, de joncars, que no valia... S’anava
cobrint, i es va fer el taronger. Bé, primer moniatos. Ací es plantaven
moniatos, i anàvem a la vila a vendre moniatos. Si anàvem parlant...!» Si anem parlant, ens haurem d’aturar llargament en dos aspectes
presents al llarg de tot el procés: en primer lloc, en les dificultats
materials que cada expansió i cada transformació de conreus ha suposat, i que
ha calgut vèncer; i en segon lloc, en el fet que no sempre, ni de bon tros, ha
sigut el llaurador l’únic ni el principal beneficiari dels resultats d’aquest
esforç. Tornem una altra vegada, i no serà l’última, al segle XVIII i a
Cavanilles: «La industria y la aplicación de los naturales ha sabido convertir
en jardines útiles un suelo que hubiera quedado estéril entre otras manos.
Compárese esta tierra de poco fondo con los pingües campos de Albacete, y con
otros de las varias provincias de España: véase el triste abandono en que éstos
se hallan, y el corto número de frutos que producen, y se conocerá el mérito de
los habitantes de Vinaroz. Su terreno, estéril por naturaleza, consta de poca
tierra...: en muchas partes apenas tiene el suelo un palmo de fondo, y en
otras, aunque mayor, se halla mezclado con chinas. ...Aquí se ve aquella
multitud de zúas que los naturales llaman cenias, con cuyas aguas riegan 250
jornales de tierra, variando de mil modos las producciones, y haciendo creer al
que las mira de paso y sin examen, que el suelo está fertilizado por aguas de
copiosas fuentes o de algun río, no habiendo otra cosa en realidad que las que
las zúas sacan de las entrañas de la tierra» (I, 63). D’aleshores ençà, l’expansió de regadius, la dessecació
d’aiguamolls, l’abancalament de muntanyes, ha representat un esforç literalment
impossible de calcular. I menys encara de valorar. Solament el taronger, i
solament entre 1930 i 1968 ha doblat la seua superfície, és a dir, que s’ha
estés en unes seixanta mil hectàrees noves: doncs bé, pels anys seixanta, els
costos d’anivellament del terreny, portar l’aigua, aportació de terra, i
plantació, suposaven quasi sempre una inversió superior al milió de pessetes
per hectàrea. «A mediados de los años sesenta —escriu un geògraf— el panorama
agrícola de Onda comenzó el gran cambio en que se halla actualmente. Aparte de
la Comunidad de Regantes, apenas habría más de 100 Ha. regadas hacia 1955...
Comenzaron las perforaciones, y los algarrobos fueron dejando paso a jóvenes
naranjales. La superficie fue creciendo muy rápidamente; hoy esta ‘Huerta
Nueva’ ocupa casi 1.400 Ha...
La única solución son los pozos. Las perforaciones comenzaron obteniendo agua a
poca profundidad. Pero el caudal, abundante en invierno, empezó a agotarse al
llegar la temporada estival de riegos. Se profundizaba más, y al poco tiempo
volvía a suceder lo mismo. Los pozos son así muy numerosos, unos 250, de los que
sólo unos 136 siguen en actividad; la profundidad supera en muchos hoy los 100
metros y a veces llega hasta 180 metros y más. Esto supone una gran inversión
y, en consecuencia, el coste del agua sube muchísimo... Cada año hay nuevos
pozos que al llegar el verano se quedan sin agua y no sirven a los campos
cuando éstos más la necesitan, y otros surgen en su sustitución, cada vez a
profundidad mayor.» (BURRIEL 1968, 611-612). Quan hom diu que els llauradors valencians sovint han hagut
d’«inventar» o «fer» la terra que treballen, no es tracta d’una imatge
retòrica. Milions de metres cúbics de terra han sigut excavats, carregats i
transportats per dipositar-los en altres terrasses (després de volar i picar la
roca) o al fons dels aiguamolls. En la conquesta de l’Albufera, «...con el
tiempo no se limitaron los dueños [de les parcel·les de la vora del llac] a la
formación de campos de arroz a base de las tierras que transportaban las
avenidas, sino que, comprando parcelas de terrenos más altos —incluso tierras
de secano—, se dedicaron a extraer tierras de aquellos campos para verterlas en
las orillas del lago. Se continuó de esta forma durante muchos años, hasta que
la mayor distancia entre los terrenos altos y las orillas del lago impidió el
rentable transporte de tierras. Se recurrió entonces a extraer grandes
cantidades de tierra fangosa de los amplios canales o lugares de poco fondo de
la Albufera, transportándola en barcazas y vertiéndola a continuación de los
campos lindantes con el lago.» (ALONSO 1967, 58-59). D’aquesta manera, entre
1877 i 1927, es van «fabricar» a mà gairebé 2.000 Ha d’arrossar. I sovint, per la construcció dels bancals de muntanya ha calgut
transportar-hi no sols la terra, sinó la mateixa pedra per construir els murs:
«Sí, ací, tu t’has de donar compte..., si tu vas pel terme i passes per eixa
carretera, i mires tots els marges que hi ha fets..., si mires i et pares a...,
bueno: ‘esta pedra no és d’ací; esta pedra d’on l’han duta?, i en què
l’han duta?’ Si et pares a pensar, tu saps la barbaritat de faena que hi ha ací
feta? Tota la pedra que hi ha ací, tota està duta d’allà d’una serra que en
diem la Serreta. I pedra arrancada, i portada a llom, a llom... Hi ha hagut
home..., el tío Peix allà al bancal..., allí té solsides de pedra del
Tossal Negre, i la té portada al coll! Al coll! En cabassos, i eixa pedra
pesa..., eixa pedra negra... la que més pesa. La té portada a coll, de la
pedrera, en cabassos, per fer un marge!». Simultàniament, una gran part d’aquests mateixos camperols ha
hagut d’enfrontar-se amb els qui, amb títols diversos, compartien el resultat
d’esforços i treballs. Contràriament a una altra imatge acreditada —la de país
de petits propietaris autònoms i pròspers—, cal recordar que fins època ben
recent, i encara ara molt sovint, no cal dir-ho, la terra valenciana no ha
sigut del que la treballava, o no d’ell tan sols. Fins a la dissolució de l’Antic Règim, per començar, més del
75% dels pobles i viles del País Valencià estaven sotmesos a senyoriu. Que no
era precisament, la major part de les vegades, una càrrega lleugera. Durant el
segle XVIII, a seguit de la primera expansió demogràfica i agrària, augmenten
les exigències i les exaccions dels senyors. «...el alza de las rentas de la
tierra hizo volver los ojos de los señores hacia sus territorios y resucitaron
prestaciones olvidadas, exigieron con mayor vigor los capítulos de las
encartaciones y, en la mayoría de los casos, inventaron derechos arbitrarios.
Esta reacción señorial agravó considerablemente la situación del vasallo, que
sufrió el doble impacto del alza de los precios y la dureza redoblada de la
presión señorial». (ARDIT i CUCÓ 1971, 122). És justament famós el plet del poble d’Aielo contra el marqués
de Malferit; a banda les noves prestacions exigides pel senyor, entre totes les
seues pretensions, la que més va ressentir el poble va ser l’exigència de
pagament de drets de senyoriu de les terres ermes posades en conreu, els nous
regadius i les terres fora del terme. Aquesta exigència feia del senyor
territorial «el principal beneficiario del alza de las rentas de la tierra,
dejando marginado al enfiteuta, que no recogió más que una parte, a menudo
pequeña, de los beneficios de la tierra» (ARDIT i CUCÓ, op. cit., 134). «No disputo a los Señores —comenta Cavanilles— el derecho a la
porción de frutos que estipularan al tiempo de repartir sus tierras, o de
venderlas enfitéuticamente; pero no puedo persuadirme que lo tengan para
cobrar la cantidad de frutos en aquellas tierras que eran eriales al tiempo de
la venta... Esta pretensión, por desgracia introducida y sostenida, se opone a
los progresos de la agricultura y de la industria; porque nadie quiere emplear
su sudor y trabajo para enriquecer a otro». (II, 160). Que, tanmateix, és el
que en realitat s’esdevingué. I en tot cas, les transformacions i millores realitzades en la
terra, el perfeccionament dels mètodes de conreu i l’augment consegüent de
rendibilitat, la van fer extraordinàriament atractiva: els capitals urbans es
van llançar àvidament a comprar-ne en arribar la desamortització, i de tal manera
que els remats de les subhastes superen quasi sempre, i sovint tripliquen i
quadrupliquen, el preu de taxació inicial. El conjunt de les propietats del
monestir de la Valldigna, per exemple, taxat en uns dos milions i mig de reals,
es va rematar al llarg del període desamortitzador, en vuit milions set-cents
cinquanta mil (cfr. BRINES 1974, 347); i els compradors procedien quasi
tots de la ciutat de València. De tal manera, a més a més, que els preus de
les terres subhastades van excedir quasi sempre les possibilitats dels pagesos
arrendataris. Amb la qual cosa, en definitiva i com és ben sabut, van sortir-ne
perdedors els de sempre: «La constitució d’una burgesia terratinent, classe amb
unes idees més clares que l’aristocràcia sobre el rèdit que cal traure de tota
inversió de capital i amb un concepte més quiritari de la propietat, provocarà
una deterioració de les antigues formes d’arrendament —de durada indefinida i
emparentades amb l’emfiteusi—, l’elevació periòdica de les rendes i l’aparició
de procediments legals per tal de poder expel·lir l’antiarrendatari.» (GIRALT
1970, 28). El segle XIX ha presenciat amb tota seguretat un llarg procés de
compra de terres per part dels mateixos camperols que ja les treballaven des
de molt de temps abans. Per a l’horta de València, sense anar més lluny,
prototipus de la imatge agrària valenciana, Burriel fa uns comentaris
preciosos, i que en gran mesura cabria estendre, mutatis mutandis, a
una bona part del País: «Es preciso dejar bastante de lado el concepto
tradicional de una huerta libre, democrática y de campesinos medios. Durante
siglos, se ha mantenido un fuerte contraste entre una minoría poderosa y
dominante y un campesinado mayoritario con parcelas en el que se distinguen
cultivadores independientes y..., una gran cantidad de arrendatarios trabajando
las tierras de los rentistas. Junto a la nobleza y el clero, estos dueños de
la huerta han sido históricamente los residentes en la ciudad de Valencia.»
(BURRIEL 1971, 277). Però el procés de fragmentació de les propietats, precedit
ja per la decadència de la noblesa i del clero, va fer que al llarg de la
segona meitat del segle XIX i primera del XX, els arrendataris es trobassen
«... en condiciones de poder comprar las tierras que trabajaban —a veces desde
hacía siglos en su familia— o al menos una parte de ellas. La propiedad de
estas tierras ha sido durante largo tiempo la ilusión dominante en muchísimos
huertanos, dedicados a obtener el fruto en campos ajenos, pero que sentían
como suyos. Una tierra que estaba en gran parte cultivada por colonos se fue
transformando poco a poco en una zona de pequeños propietarios cultivadores
directos.» (BURRIEL 1971, 285-286). L’existència d’una classe de terratinents, de ciutat i no de
ciutat, no és fenomen reduït a una o altra comarca aïllada: és, i ho ha sigut
molt més, cas general de nord a sud del País. I que persisteix encara, de
manera més visible, en les masies de muntanya i en zones d’arrossar i de
taronger. Arrendataris, parcers i jornalers —molts d’ells, sens dubte, amb la
seua ínfima propietat també— han format durant generacions una part
considerable de la pagesia valenciana. La multiplicació dels petits propietaris
i llur total predomini com a bloc social, és en moltes comarques, començant per
les més riques, un fenomen relativament recent. És, també, un altre dels
resultats de la pressió demogràfica i de la vella “fam de terra”. És clar que aquesta compra de terres pels arrendataris, els
parcers o els jornalers ha suposat, entre altres efectes, la fragmentació
accelerada de la propietat. Tornem al cas de l’Horta, que és fins ara el més
ben estudiat: les 13.500 fanecades que reguen les séquies de Bennàger i
Faitanar corresponien en 1794 a 375 propietaris, amb una propietat mitjana de
36 fanecades (és a dir d’unes tres hectàrees). Sobre això hi ha una dada
curiosa i important: en aquell any, a banda els nobles i el clero, que ocupen
els primers llocs en la ressenya de propietaris, tots els posseïdors de
més d’una hectàrea apareixen indefectiblement amb el títol de Don, és a
dir que es tractava invariablement de burgesos o professionals de la ciutat. Un
segle més tard, en 1887, els propietaris de Bennàger i Faitanar eren 641, amb
una mitjana de 21,6 fanecades. I en 1955 hi havia 1.772 propietaris amb una
mitjana de 7,5 fanecades. Tenint en compte que encara ara les propietats més
grans continuen pertanyent de manera quasi indefectible als rendistes urbans,
que les tres quartes parts dels propietaris posseeixen menys de mitja hectàrea,
i que gairebé la meitat posseeixen de fet menys de tres fanecades, la realitat
es presenta bastant clara. Una cosa semblant s’ha produït també en les altres
zones de l’Horta. El sistema d’herència és òbviament la peça clau en aquest
mecanisme de fragmentació, que és general a totes les comarques, amb
l’excepció parcial de les masies morellanes. I sense entrar ara en d’altres
implicacions sociològiques ni culturals, convé almenys revisar de quina manera
s’encaixa aquest mecanisme amb l’evolució general demogràfica i agrària. El
sistema valencià d’herència correspon en línies generals al model de
repartiment rigorosament igualitari entre fills, amb raríssima utilització de
les possibilitats de millora compensada. No em deturaré ací en la descripció
del sistema com a tal, sinó apuntar tan sols alguns fets que s’hi relacionen: En primer lloc, i això no és cap cosa específica d’ací o d’allà,
un sistema d’aquest tipus crea automàticament en tots els fills i hereus un
lligam directe amb la terra. Lligam que en el cas valencià no afectava
únicament els propietaris, sinó fins i tot els arrendataris pràcticament
perpetus —molts dels quals, com hem vist, van accedir després a la propietat
de les seues terres—, que podien subdividir les seues parcel·les arrendades en
condicions semblants a les de les terres en propietat. No cal dir que cada
subdivisió de terra per herència representa una reducció de les propietats
resultants per als fills. Ara bé, això en èpoques d’estabilitat demogràfica o
de creixement molt lent, no suposa a la llarga una alteració substancial de la
situació, puix que els patrimonis es van reintegrant i reconstruint de nou a
través de l’estratègia matrimonial. Però en èpoques d’augment veloç de la
població, aquesta reducció dels patrimonis fa sentir ràpidament els seus
efectes: quan la població es duplica o es triplica en el termini de molt poques
generacions —com hem vist que s’esdevingué a les zones rurals valencianes al
llarg del segle XVIII—, inevitablement els recursos mitjans per família
haurien de dividir-se per dos o per tres en el mateix període de temps. Si no
és, evidentment, que es desenvolupa la capacitat de multiplicar-los globalment
en la mateixa o superior proporció. Que és el que en realitat va passar amb
l’expansió agrària del mateix segle i del següent. Tanmateix, cal tenir en compte que les condicions físiques del
país no permeten en la major part de la seua superfície unes produccions de
subsistència importants, siga ramaderes —no hi ha pastures—, siga cerealistes
—no hi ha planes amb prou humitat, i encara avui la productivitat dels cereals
valencians en secà és de dues a tres vegades inferior a la mitjana espanyola.
Aquesta economia agrària de subsistència tan sols ha pogut mantenir-se
precisament, i de manera molt precària, en les comarques de molt baixa
densitat de població com l’Alt Maestrat o els Ports de Morella. En les altres,
per tal d’assegurar importacions alimentàries imprescindibles, hom hagué de
recórrer necessàriament als conreus comercials «exportables». La qual cosa ha
tingut un doble caràcter, donada la progressiva escassedat de terra: l’expansió
global de la superfície conreada, en el cas del secà; i l’extensió dels
regadius, allà on l’aigua era d’alguna manera assequible. I, en tots dos
casos, una intensificació de les tècniques de conreu que asseguràs una
productivitat creixent per a unes necessitats també creixents. ¿El procés hagués sigut el mateix —em referesc ara especialment,
una altra vegada, a l’impuls del segle XVIII, crucial i després continuat— en
el cas d’un creixement lent de la població, o en una regió amb possibilitats
ramaderes o de conreus extensius, o encara amb un sistema d’herència que
deslligàs constantment de la terra una part dels seus habitants? Si no vaig errat de comptes, el llaurador valencià hagué de fer
de necessitat virtut. Una virtut els resultats de la qual, en forma de
dinamisme agrícola, d’experimentalisme i de fortes rendibilitats en les terres
més aptes, potser expliquen en part —ja ho vaig apuntar abans— l’atracció inversora
que aquestes mateixes terres han exercit sobre la burgesia urbana. El que és
cert és que aquesta atracció va existir tot al llarg del segle XIX (i ha continuat
fins entrada la segona meitat del segle XX), i que els seus efectes en forma de
falta d’industrialització van fer inviable l’emigració a les ciutats. Una
emigració que al Principat, per exemple, comença a descongestionar ja a mitjan
segle passat les àrees rurals més saturades. D’aquesta manera va quedar fixada
al camp valencià una població encara creixent. El taronger, amb les seues altes
rendibilitats i la seua enorme absorció de mà d’obra va ser la solució en
algunes comarques —justament les més poblades—; però en d’altres, hom hagué de
continuar encara, i fins ben entrat el segle actual, la conquesta de noves
terres en bancals cada cop més alts, més allunyats i més marginals en tots els
sentits. Certament, va existir un principi d’emigració rural ja des de
mitjan segle XIX, com la d’Alacant i la Marina cap a Algèria; immigració que
s’intensifica i generalitza en èpoques de crisi (com en 1878 i, posteriorment,
en 1916-1918), però que en conjunt no representa encara una reducció sensible
de la pressió demogràfica en les àrees rurals. Fins i tot una bona part dels
qui marxaven a les ciutats —a València o a Barcelona—, a Algèria, a França o a
Amèrica, ho feien amb la idea de tornar tot just reunits els estalvis
necessaris per constituir-se en propietaris. I gran nombre de jornalers, també,
van comprar les seues primeres parcel·les amb el producte de les temporades de
sega o de verema, de recol·lecció de fruita o de plantació d’arròs en regions
properes o llunyanes. En aquestes condicions, la pobresa, el treball a l’exterior,
l’emigració temporal en molts casos, i sempre una enorme necessitat de fer
terra o de comprar-ne, han sigut l’experiència més freqüent i més intensa de
molta gent fins a les generacions immediates passades: «La gent, ací, és que
açò era molt econòmic (= molt pobre). Es vivia molt malament. Ací, llits no
n’hi havia. Fa seixanta anys o aixina, ací no hi havia llits. La gent es
quedava, pues el pare i la mare es quedaven en un matalap de pellorfes;
els matalaps eren de pellorfes de dacsa. I l’atra gent, pues en una
sària, l’atre en el sarró dels matxos... i mira si hi havia misèria, que tot estava ple de puces, i
polls. Jo he conegut ací les dones, les dones s’assentaven pels carrets, i
una... espuçava l’atra. En la pinta anaven espollant, i traent els polls. I les
camises, les camises, que no tenien coll, eren sense collet, pues tot
açò estava menjat de puces... Això eren tots. Si no hi havia llit!». Pobresa que en els pobles més petits era, almenys en les seues
manifestacions, una mena de condició universal: «Sí, això, alguns n’hi haurien,
els llauradorets més fortets... Però misèria, tots! Menjar pa de forment,
ningú. Tots pa de dacsa, i d’ordi. Com açò ha estat sempre molt repartit...
Estos termes d’ací (Marina Baixa) han estat sempre molt repartits. Café? Ací
no hi havia café, ni bar. Tavernes. Hi havia tavernes. Ací no es feia ningú el
vermut. La cervesa, jo he conegut no haver-ne, de cervesa. Ni plàtanos tampoc.
Ací, per lo que dieu vosatros, ...ací sempre ha estat tot molt repartidet...
Jo sempre he sentit dir que quan passava un en sabates, no eixien a la porta a
vore qui era: era el rector, o el mestre, o el metge.» Llançada l’agricultura als conreus comercials i d’exportació, la
crisi dels anys de postguerra va ser particularment dura: «Després de la nostra
guerra, hi hagué uns anys que la taronja no valia res. No s’exportava a
l’estranger, i la taronja no valia. Però la gent tenia eixa il·lusió; i no
podien emigrar tampoc, no podien eixir fora d’ací, i la gent d’ací s’ocupava
(en fer noves parcel·les de taronger)... Hi havia molta fam. Entonces és
quan més malament estava tot: després de la guerra, un jornal valia set o vuit
pessetes, i un quilo de pa de dacsa valia els mateixos diners que un jornal,
set o vuit pessetes. Pa de dacsa. Del de blat, no cal ni parlar! És com ara
parlar de les cigales eixes: qui es menja avui una cigala? Encara més difícil,
perquè avui, tens un desig, i te la compres... Hi havia algú, però això no es
pot dir: tres o quatre que es dedicaven a l’estraperlo o coses d’eixes. Perquè
la gent, treballant, no podia comprar un quilo de pa de blat. I de l’atre
tampoc!... I com ací, de lo que es cull al poble la gent no pot viure... Ací,
de cereals, açò no val ni un gallet, ja dic. A més, és molt curt, açò (= hi ha
poca extensió, poca terra), i un home sembrant forment, què ha de produir? Pues
no-res! I com la taronja no valia res...!» En la major part de les comarques valencianes, cal repetir-ho,
«lo que es cull al terme no dóna per viure». És a dir que una crisi de cultius
comercials significa automàticament, de retruc, una crisi de subsistències.
Així i tot, mentre no hi ha cap altra activitat possible, i dins de
l’escassedat com a situació «normal», la terra continua sent l’únic recurs
imaginable i transmissible, l’única seguretat: «L’aspiració de la gent... Un
bancalet! Perquè la casa, entonces, no hi havia il·lusió. La casa, pues
les cases..., com la vida era tan mísera, de les comoditats de la casa, ningú
no es preocupava. Ningú no es preocupava de la comoditat. De fer quartos
d’aseo, o això, no es preocupava ningú. Era el bancalet! A vore si..., o si
plante tarongers (si la gent s’esforçava) era per això. Un bancalet! La
il·lusió de tota la gent era..., tenies mitja fanecada i, collons!, en volies
una! I, si em venguera aquella mitja fanecada, jo empraria cent duros més, o
dos-cents... i això. La il·lusió eixa de la terra, de la terra!» La compra de terres, l’expansió o la transformació de terres,
ha durat fins que la virtut ha sigut un obstacle per satisfer la necessitat.
Cosa que, evidentment, s’ha esdevingut en temps diversos i de maneres
diferents en les comarques de secà i en les de regadiu. He apuntat abans que devers 1910-1920, i abans encara en llocs
aïllats i no molt nombrosos, se situa el moment que podem anomenar de
«saturació absoluta» del secà, o siga de la major part de la superfície del
país. Un mapa dels pobles que en major o menor mesura han perdut població, hem
vist que coincidia de manera claríssima —salvant les excepcions que marquen els
illots industrials— amb els límits del regadiu. Dit d’una altra manera: a
partir del moment de saturació comencen a despoblar-se tots aquells
llocs sense regadiu comercial i sense indústria. Ací el cas valencià és
simplement, amb els aspectes propis que puga presentar, un cas més del procés
general de l’èxode rural i de la dissolució dels sistemes agraris
tradicionals. I com més tradicional i menys modernitzable és aquesta
agricultura, més fort és el despoblament: en casos extrems, la població de
comarques senceres es redueix a la meitat o fins i tot a poc més de la tercera
part. S’aguditza el contrast entre zones rurals cada vegada més rurals, cada
vegada més despoblades, i zones urbanes cada vegada més urbanitzades i més
concentrades. Recordem que, en termes globals, la població de municipis de
menys de 5.000 habitants ha passat, en cinquanta anys, de representar un 40%
del total del país, a tan sols el 16%. I que la població urbana —en municipis
de més de 10.000 habitants— ha passat del 44% al 74% en el mateix període de
temps. Els models de vida urbans són cada vegada més pròxims i més visibles, i
exigeixen cada cop la disponibilitat d’uns majors recursos econòmics..., que
cada cop menys gent pot extraure de la terra. És també una cosa ben sabuda i
general, no cal dir-ho. En conjunt, i això en totes les comarques, cada vegada hi ha
menys famílies que puguen viure exclusivament de la terra. Una gran proporció
dels antics «propietaris forts», o han desaparegut (cfr. MIRA 1974, 99
ss.) o han vist la seua posició econòmica amplament superada, en termes
d’ingressos nets, fins i tot pels jornalers: «Les famílies fortes antigues?
Res. S’han quedat arrere. Eixos s’han quedat darrere: si el que estava bé en sa
casa, que anava tombant i rodolant i no s’ha preocupat, ni ha agarrat cap ofici
ni res..., eixe s’ha quedat a zero, s’ha quedat a baix del tot. I el que ha
sigut una miqueta, una miqueta valentet, que ha anat de peó a l’obra: “jo
agarre una paleta i...”, eixe almenos s’ha fet oficial, que en tot este
temps ha guanyat un jornal d’oficial. I l’home que no ha sigut gens decidit,
eixe s’ha quedat de peó. I el que ha estat en la terra, s’ha quedat en la
terra, eixe res: eixe s’ha quedat net del tot.» Cal recordar encara que una gran part de les terres del secà
valencià són bancals en muntanya, és a dir terres per definició no
mecanitzables i per tant no rendibles en una agricultura moderna. Solament
conreus molt comptats —l’ametler, la vinya en algunes comarques...—, i això als
llocs més plans i més bons, poden assegurar, per a una proporció cada vegada
menor d’una població ja reduïda, uns ingressos equivalents —poques vegades
superiors— als d’un jornal de paleta o un salari d’obrer industrial.
L’important, i radicalment nou, és que l’expansió econòmica dels últims quinze
anys ha creat en gran escala justament aquestes possibilitats de treball no
agrari. A banda la dispersió de la que anomenàvem «indústria rural», hi ha el
fet que en un país llarg i estret com el valencià, les distàncies a l’eix
nord-sud d’activitat econòmica mai no són massa grans, i així la major part
dels pobles poden trobar una fàbrica a mitja hora de cotxe o de moto... «I si no fóra per això, ací no quedaria ningú. Perquè avui dia,
de la terra no es trau ni el jornal. Ací en este poble (prop de la costa
turística) el llaurador que hi ha avui que viu de la terra, i que té ferrament
per a treballar-se la terra, només és un: N. Este home és ell i dos xics, i
tenen animal, i tenen màquines i tenen de tot: per a treballar la terra bé i
còmodo, i bé. Pues estos hòmens, jo crec que no ixen el jornal i a
quaranta duros: no els ixen a quaranta duros.» Mentrestant, a la construcció, hom guanyava
jornals tres i quatre vegades superiors. Així, la gran conquesta de la muntanya no sols s’ha acabat, sinó
que l’expansió està retrocedint al seu punt de partida. Els pins i la garriga,
o l’herbei dels ermots, envaeixen milers d’hectàrees —començant per les
últimes, més altes i més difícilment conquistades— que fins fa pocs anys eren
bancals de garrofera, de vinya o d’oliveres. L’altra cara seria el regadiu comercial, i en primer lloc el
taronger. Prop de cent cinquanta mil hectàrees de cítrics hi havia en 1972 al
País Valencià; els últims molts milers de les quals, resultat més que probable
de la inèrcia del procés expansiu del taronger, seran també el seu més que
probable punt final. La gran paradoxa del taronger és que continua sent
rendible, però no per a l’agricultor en tant que agricultor, i menys en tant
que propietari, sinó per a les desenes de milers de persones que treballen en
la recol·lecció i el transport —principalment homes— o en l’acondicionament i
envasada —principalment dones— de la fruita. Homes i dones que en gran part
són les mateixes famílies d’agricultors i de propietaris. De fet, la
distribució d’aquests salaris i altres pagaments a la bestreta, és ja superior
en valor al de la mateixa fruita: «Costa més ara la caixa que les sabates», que
em deia un exportador o «comerciant» de taronja. El petit agricultor taronjaire va ser, efectivament, home feliç
durant algun temps: «Abans, una arrova de taronja era un jornal; i ara, un
jornal són deu arroves de taronja... Sí, home. Mon pare devia tindre deu o
dotze fanecades de taronja, i teníem un home diari. Un home diari, i jo... I
ara, en catorze fanecades, cacau i tramussos! Era això: una arrova de taronja,
un jornal. Negoci!» Aquest «negoci» s’ha acabat. I avui, per a la massa de
petits propietaris de les comarques taronjaires, la terra ha vingut a realitzar
en gran mesura una funció paral·lela a la que en altres llocs té la indústria:
proporciona ingressos en forma de jornals, sous i feines a bestreta. Uns
ingressos passablement estables, i molt superiors als que aquests petits
propietaris obtenen de la seua terra en tant que propietaris. I el propietari mitjà i fort de ciutat, que més d’un any ha
arribat a tancar els comptes amb números rojos, ara sovint voldria desfer-se
dels seus horts. Uns horts que no fa gaires anys encara comprava pagant fins
dues-centes i dues-centes cinquanta mil pessetes per fanecada. Només que ara
no li’n donarien ni la meitat. De manera que, per pura evidència de les coses,
ha de pensar necessàriament a invertir els seus diners en alguna altra cosa: a
la Plana, els propietaris taronjaires estan fent societats industrials i
construeixen fàbriques de taulells o del que siga. Fa pocs anys, ja ho hem
vist, els fabricants compraven horts. La descompressió general, aquest final visible de la pressió
sobre la terra, porta aparellades múltiples implicacions, algunes de les quals
em limitaré a assenyalar ací. Dir que el País Valencià està esdevenint
ràpidament un País industrial, que està deixant o ha deixat ja de ser una
societat agrària, seria alhora massa obvi i massa simple. Cal dir, d’entrada, que l’herència d’un procés tan llarg i tan
intens i que ha durat pràcticament fins ahir mateix, no s’evapora d’un dia a
l’altre: al País Valencià —límits totals— hi ha, segons dades del Cens Agrari
del 1972, uns 285.000 propietaris agrícoles («empresaris», com els anomena el
Cens), i les seues terres hi són encara. Cert que d’aquest nombre
d’«empresaris», menys de 100.000, és a dir, aproximadament una tercera part
només, apareixen com a veritables agricultors, amb «ocupació principal
agrària», en termes censals. En la realitat, potser en són encara bastants
menys. Resta, però, el fet que la quasi totalitat de la població de les àrees
rurals, i una part considerable de les urbanes —sense comptar, evidentment,
amb els immigrats—, continua lligada a la terra, a través, com a mínim, de la
propietat. Per a la majoria, tanmateix, aquesta propietat hem vist que ha
passat a ser un factor secundari —entre important i negligible, però secundari
en tot cas— en les seues ocupacions i preocupacions econòmiques: per la terra
ja no estan disposats a sacrificar-se, ni a esforçar-se, ni a res. Si es tracta
de parcel·les o d’horts que mereix la pena de conservar com a ajut o
complement, se n’ocuparan en les hores i dies lliures. Si no, les deixen perdre
amb ben pocs escrúpols i no gens de remordiment. Ja no existeix la necessitat d’assegurar-se la vellesa
augmentant i controlant la futura herència dels fills. Ni cal tampoc mantenir
una situació de prestigi o un lloc en una estratificació social definida pel
control dels únics recursos existents (o siga definida per la terra i pel
control de la terra: el poder donar treball, que reforçava el poder i el
control dels rics); ni cal tampoc intentar assolir aquest prestigi o aquest status
accedint amb penes i treballs a la condició de propietari. A més a més, en
l’estratègia matrimonial de les àrees rurals juguen ja en primer pla els
factors que responen a la nova situació (tenir estudis, ser de família «de rics
d’ara», tenir una ocupació ben remunerada i segura...), i passen a segon
terme, o simplement no hi compten, els que responen a l’antiga situació basada
en la terra. Fins i tot en el poder polític local, amb tots els condicionaments
del sistema i del cas, es fa sentir el reflex de les noves forces en acció:
comerciants, constructors, empresaris de qualsevol activitat no agrària,
desplacen en els Ajuntaments els vells llauradors que, simplement, «ja no
pinten res». La imatge de la vida desitjable, la imatge de la good life, és
ja una altra, i contemplada amb uns ulls que ja no miren cap a terra: «Per a
què treballa la gent ara? Mira, t’ho vaig a dir: per a viure millor, per a
tindre comoditats i viure bé. Per a tindre de tot, i no privar-se de res... La
terra? Zero. No-res. I jo crec que van ben encertats!» Que realment hi vagen o
no hi vagen, és una altra qüestió. (pàg. 155-185) REFERÈNCIES
BIBLIOGRÀFIQUES ALONSO, R. 1967. Geografía Agraria de Catarroja. Institució
Alfons el Magnànim. Diputació de València. ANES, G. 1970. Las crisis agrarias en la España
moderna. Taurus. Madrid. ARDIT, M., i CUCÓ, A. 1971. «Aportación al estudio de la
reacción señorial en el País Valenciano a finales del siglo XVIII», en Saitabi,
XXI, Universitat de València. BRINES, J. 1975. «La desamortització del monestir de
Valldigna: estudi sòcio-econòmic», a Actas del I Congreso de Historia del
País Valenciano, vol. 4. Universitat de València. BURRIEL DE ORUETA, E. 1968. «Geografía agraria de Onda»,
en Estudios Geográficos, XXIX, CSIC. Madrid. BURRIEL DE ORUETA, E. 1971. La Huerta de Valencia.
Zona Suro Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València. CAVANILLES, A. J. Geografia del Reyno de Valencia. Edició
del CSIC, Saragossa, 1958. CUCÓ, A. 1975. Republicans i camperols
revoltats. Tres i Quatre. València. FUSTER, J. 1962. Nosaltres, els valencians. Edicions 62. Barcelona. GIRALT, E. 1970. «Antecedents Històrics», a LLUCH, E. et
al.: «L’Estructura Econòmica del País Valencià.» L’Estel. València. GOZÁLVEZ, V. 1972. «Notas sobre demografía en la provincia
de Alicante», a Cuadernos de Geografia, 11. Universitat de València. Institut Nacional d’Estadística: Censo Agrario de España.
Sèrie A (Províncies d’Alacant, Castelló, València). Madrid, 1972. LABORDE, A. de. Voyage pittoresque et historique... Ed.
catalana: Viatge pintoresc i històric, vol. 2. Ed. Abadia de
Montserrat. MIRA, J. F. 1974. Un estudi d’Antropologia Social al
País Valencià. Edicions 62. Barcelona. OLIVER, E. 1975. «Un siglo de transformaciones agrarias
en la campaña dianense», en Actas del I Congreso de Historia del País
Valenciano, vol. 4. Universitat de València. PÉREZ PUCHAL, P. 1971. «Natalidad, mortalidad y crecimiento
demográfico en las comarcas del País Valenciano», Cuadernos de Geografía, 8,
Universitat de València. PÉREZ PUCHAL, P. 1972. «La población del País Valenciano
hasta la época estadística», Cuadernos de Geografía, 10. Universitat de
València. Els valencians i la
terra / ÍNDEX Índex de mapes ... 7 Introducció ... 9 I. POBLACIÓ
RURAL-POBLACIÓ URBANA ... 13 II. LA CRISI
DEMOGRÀFICA EN LA COMUNITAT RURAL ... 45 Estructura de la població a Tales ... 46 Natalitat i matrimonis ... 47 Immigració i emigració ... 50 L’envelliment de la població ... 53 Condicions de la despoblació a la Tinença de Benifassà ... 54 Moviment
natural de la població: l’envelliment ... 60 Massamagrell: la immigració ... 63 III. EVOLUCIÓ DE LES
ACTIVITATS ECONÒMIQUES ... 75 Supervivències
i adaptacions econòmiques en les comunitats de base agrària ... 78 El secà de muntanya ... 79 Els secans «consistents» ... 82 Les hortes ... 90 Les àrees de tarongers ... 96 Les economies rurals no-agràries ... 99 Una tradició antiga ... 99 Les àrees d’activitat i d’atracció
... 101 La indústria «rural» ... 102 Expansió industrial i urbanització
... 108 IV. TREBALL I TERRA EN
UNA COMUNITAT RURAL ... 113 La superfície
agrícola: secà i regadiu. Evolució dels conreus ... 113 El treball
agrícola. Produccions i rendibilitat ... 125 Funció
econòmica del sector agrari ... 130 Evolució del
treball a l’exterior ... 136 Funció
econòmica del treball industrial ... 141 Altres
activitats no agrícoles ... 145 El poble com a
unitat econòmica. El dèficit ... 148 V. ELS VALENCIANS I
LA TERRA: RAONS I CONSCIÈNCIA D’UNA CRISI ... 155 Referències bibliogràfiques ... 187 Índex toponímic ... 191
Vicent Franch i
Ferrer: “Els valencians i la terra”, una manera discutible de fer antropologia |
|||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
