Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i
Joan, amb els Fets dels Apòstols, la Carta de Pau als Romans i el llibre de
l’Apocalipsi Versió nova del grec
per Joan F. Mira (2004) [1] Explicació
·· [2] Marc 6 ·· [3] Mateu 11–12 [4] Lluc 1–2 ·· [5] Joan 11, 13 ··
[6] Fets dels Apòstols 8–9 Explicació He de fer una breu explicació
als hipotètics lectors, com he hagut de fer-la, en el curs dels últims tres
anys, a més d’un amic o conegut que em preguntava: “Que no hi ha prou traduccions
dels evangelis?” “Per què has de fer-ne una altra?” La resposta era sempre la
mateixa: perquè formen un llibre magnífic que el públic ignora, perquè les
traduccions que hi ha no em fan el pes com a lector de literatura, i perquè
estic convençut que la importància cultural de l’obra que coneixem com a Nou
Testament mereix una versió nova i diferent. I aquesta és justament la
qüestió, la diferència: es tracta, en efecte, d’una versió “literària”, i no
doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis i d’altres textos neotestamentaris. És a
dir, d’una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la
traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura
clàssica, i més concretament de la literatura en llengua grega. Vist amb
aquesta perspectiva, crec que el projecte és rigorosament nou, almenys en la
nostra llengua (i pel que sé, potser també en les llengües veïnes, amb
l’excepció d’una versió francesa molt recent, que en bona part em va donar la
idea inicial), ja que les traduccions conegudes i més o menys “canòniques”
segueixen els criteris que sempre han guiat les versions dels “textos sagrats”:
transmetre la doctrina, ajustar-se a la tradició i al magisteri de l’Església.
Des del moment en què el text original és vist com a inspirat, sagrat, i
portador d’un missatge teològic i ètic, la seua traducció ha tingut sempre com
a objectiu central o únic la transmissió d’aquest missatge. Fins i tot
l’exegesi moderna, els estudis bíblics i l’anàlisi lingüística són en realitat
instruments per a arribar a aquest mateix objectiu: la concreció històrica i
l’autenticitat de la doctrina, el rigor i l’exactitud com a fonament o
justificació del dogma. No cal dir que, sota aquesta perspectiva, la qualitat
literària o narrativa del text, i fins i tot el sentit general i “comú” (no
doctrinal o dogmàtic) del vocabulari, passen a segon terme o simplement no són
presos en consideració. I el text —vist i traduït com a text sagrat, no com a
producte literari— difícilment arribarà al lector sense la càrrega afegida
dels sentits que s’hi han acumulat amb el pas dels segles: el pes de la teologia,
l’imaginari cristià, i el valor reductiu de moltes paraules i expressions en
bona part condicionades per la versió llatina de la Vulgata. Per posar
un exemple simple i conegut: la frase «Magnificat anima mea Dominum»,
les cèlebres paraules de Maria en versió llatina, habitualment apareix traduïda
com “La meua ànima magnifica el Senyor.” Però és això una expressió diguem-ne
“normal” per a una joveneta de poble, en el llenguatge narratiu actual, no en
el canònic i tradicional? El verb grec megalúnein significa, en efecte,
‘reconéixer o expressar la grandesa d’algú’, que és la idea atribuïda a Maria;
de manera que, si traduïm: “La meua ànima diu ‘el senyor és gran’”, la frase ja
té un aspecte més real i fins i tot més intel·ligible per al lector contemporani.
I en l’escena de l’anunciació, si les paraules de 1’àngel (és a dir del
missatger) són “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”, formulen
una salutació ben canònica, en què la paraula gràcia està inevitablement
carregada de sentit teològic afegit. Jo puc traduir “Alegra’t: el senyor
t’atorga el seu favor i t’acompanya”, que no és una traducció literal, ni
tampoc una fórmula de salutació habitual (de fet, “ella, en sentir-ho, es va
torbar, i cavil·lava quina mena de salutació era aquella”), però que no inclou
un concepte, la gràcia, que passà a formar part de la difícil metafísica del
dogma. A continuació, com és ben conegut, quan Maria rep la notícia que s’ha de
quedar embarassada, pregunta: “I com es farà això, si jo no conec home?” (versió
de Montserrat), amb una expressió ben “tradicional” però gairebé impossible en
un llenguatge narratiu modern. O pregunta: “Com podrà ser això, si jo sóc
verge?” (traducció interconfessional), cosa que no diu de cap manera el text
grec. Vull dir que “conéixer home” és una expressió ben estranya per a un
lector actual, i que la virginitat no és el tema de la resposta de Maria, sinó
un tema afegit bastant més tard: ella vol dir, simplement, que no viu amb un
home, que no fa vida conjugal. I si Maria, al final de la visita, diu al
missatger celestial: “Heus aquí 1’esclava del senyor; que es faci en mi segons
la teva paraula”, cal reconéixer que resulta una manera de parlar ben
allunyada d’un llenguatge que el lector d’ara puga veure com a “normal”; o siga,
qui pot parlar així? Jo he traduït: “Sóc l’esclava del senyor”, digué Maria,
“que faça amb mi això que m’has dit”. La idea, evidentment, és la mateixa, però
no “sona” igual.
Una primera qüestió, per tant, és si resulta possible “descarregar” el text
d’aquests condicionants afegits. Dit d’una altra manera: ¿és possible llegir
els evangelis i els altres llibres del Nou Testament, traduïts a un
llenguatge narratiu contemporani, com els llegiria un lector mínimament culte
—però no cristià— d’Alexandria, de Pèrgam o de Nàpols a principis del segle II?
No és del tot possible, evidentment, però cal fer un petit esforç: quan
nosaltres llegim paràbola, aquell lector llegiria “exemple” o
“comparació”; quan llegim Esperit Sant, ell llegiria “alé sagrat” (ni
tan sols no podia imaginar que aquest alé, buf o esperit
fóra una persona divina i autònoma, diferent del Pare i del Fill, en el context
d’un dogma, la Trinitat, que encara no existia com a tal); quan llegim miracle,
ell llegia “prodigi” o ‘‘fet extraordinari”; quan llegim ressuscitar,
ell llegia “despertar” o “aixecar-se”; quan llegim pecat, ell llegia
“culpa”; “falta” o “error”. I així podríem continuar amb multitud de paraules
i expressions que tenen, en primer lloc, un sentit literal, general, històric o
cultural, abans de tenir un sentit “consagrat” i canònic ajustat a la tradició
cristiana i a l’evolució de la teologia. I, d’altra banda, hi ha el to sovint
solemne i una mica encarcarat que solen tenir les traduccions més acreditades,
un exemple de les quals seria la versió (magnífica, d’altra banda) dels monjos
de Montserrat, del 1960. Alguna altra, però, intenta un llenguatge més popular,
però sempre rigorosament «cristià», amb resultats de vegades ben incoherents
quant a l’estil i el to, com és el cas, per exemple, de la versió catalana de
l’Editorial Claret. I en qualsevol dels casos, com que l’objectiu és posar a
l’abast del lector el sentit doctrinal, amb expressions que en faciliten la
comprensió, el resultat pot ser una versió com la del Nou Testament de
la Bíblia catalana, traducció interconfessional, en què massa vegades
és ben dubtosa la correspondència amb el valor expressiu del text original.
Tot això, en realitat, té una lògica: si els llibres del Nou Testament
són textos sagrats, sobrenaturalment inspirats o revelats, i si la seua
traducció ha de servir sobretot els creients que hi busquen el missatge i la
doctrina, és obvi que qualsevol altra consideració és secundària, o fins i tot
pertorbadora d’aquesta funció central. Una conseqüència de tot això és que
aquests llibres i escrits són percebuts pel públic i per la societat exactament
com els presenten les Esglésies: com un conjunt de textos d’interés
exclusivament religiós, com a matèria de lectures piadoses, com a tema de reflexió
i d’estudi, com a element i aliment de la litúrgia o de la “vida espiritual”
dels fidels. I la conclusió és ben simple: ningú no llegeix els evangelis, o
els viatges i les cartes de Pau, o un text tan fascinant com el llibre de
l’Apocalipsi. Vull dir que ningú no els llegeix com a simple lectura d’una obra
important, interessant, literària o històrica. I això és una desgràcia
lamentable, perquè, especialment i en primer lloc, el conjunt dels quatre textos
que porten els noms de Marc, Mateu, Lluc i Joan, formen simplement “el llibre”
més important de la història d’Europa: un llibre, o un conjunt de narracions,
entre la realitat històrica, la crònica, la pura creació i la fantasia, que
des del moment mateix de la seua redacció, fins als nostres dies, ha tingut un
pes, una difusió, una influència i una penetració cultural i social com cap
altre llibre imaginable de cap llengua o literatura europea. I no m’estendré
per demostrar obvietats: Jesús de Natzaret i sa mare, son pare Josep, els companys
Pere, Jaume o Joan, Llàtzer i Maria Magdalena, i tants altres noms, són
personatges que formen part de l’imaginari europeu amb més potència i difusió
que Hamlet, el Quixot o els germans Karamàzov. I l’anunciació, el naixement a
Betlem, la multiplicació dels pans i dels peixos, Pilat rentant-se les mans, la
crucifixió o la resurrecció (o les imatges impressionants de les visions de
l’Apocalipsi) són escenes i temes narratius no superats en difusió a través
dels segles. Sense comptar la seua omnipresència en les arts plàstiques. Temes
no superats fins al nostre temps, és clar, quan el coneixement d’aquestes
escenes i dels seus protagonistes comença a quedar reduït a cercles de creients
cada colp més estrets, o es queda en simple curiositat per a visitants de museus
i d’esglésies.
Només per això, per a fer més fàcil i estimulant la lectura d’uns llibres de
tan singular significat històric i cultural, ja pagaria la pena l’esforç d’una
nova traducció. Però hi ha, a més a més, el propi valor literari dels textos,
que són textos únics i originals: la “forma evangeli” és una creació
gairebé sense precedents —i sense continuació, si en parlem amb una mica de
rigor—, com no té precedents ni equivalents, si més no en la tradició
mediterrània i europea, un personatge com el seu protagonista. Una lectura
d’aquestes narracions extraordinàries feta “des de fora” (des de fora del
dogma i de l’Església) pot ser encara més interessant i atractiva que feta des
de dins: llegir els evangelis —i la resta— com a obra literària pot resultar
més satisfactori que llegir-los com a text sagrat. I aquesta lectura és la que
vol fer possible la meua versió. El meu propòsit, doncs, és fer llegir aquesta
obra extraordinària als qui altrament no la llegirien mai, i fer-la llegir
d’una altra manera als qui potser l’han llegida a trossos. Si se’m permet
l’al·lusió, es tracta d’un projecte equivalent al que vaig dur a terme traduint
la Divina Comèdia: fer llegir una gran obra oblidada. I tinc la
confiança de poder-ho aconseguir.
Una traducció d’aquesta envergadura i d’aquestes característiques només és
possible partint, en primer lloc, d’una llarga familiaritat amb la llengua
grega, i també d’uns fonaments sòlids en la cultura religiosa cristiana (prou
sòlids per a poder-la tenir sempre present i, alhora, deixar-la contínuament
al marge). És una feina llarga i complexa, plena de paranys que cal evitar
constantment, i de resultat sempre incert, però sempre estimulant. Una feina
que cal acompanyar constantment amb la consulta d’estudis, glosses, notes,
versions múltiples al català i a altres llengües (castellà, francès, italià,
anglès, llatí), per assegurar-se del sentit original de cada fragment, de cada
frase i sovint de cada mot. Una feina que m’ha ocupat prop de tres anys a temps
complet: el text crític grec, en l’edició Nestle-Aland, equival a més de
cinc-centes pàgines (incloent-hi la carta als Romans, i sense la resta de
cartes dels apòstols). Un any de lectures prèvies i complementàries, i d’atenta
i repetida lectura dels textos grecs, i dos anys de traducció directa, han
estat un temps llarg i ben aprofitat, un període i un parèntesi ben estimulants
en el meu ofici d’escriptor: sempre posant-me en la pell de qui escrivia i
llegia, fa prop de vint segles, en aquell grec que era llengua comuna de
cultura i de comunicació, sempre amb por de no interpretar amb prou rigor el
valor de les paraules i les frases, sempre dubtant del resultat, sempre mirant
d’ajustar un to i un llenguatge contemporani nostres, però no radicalment
allunyats de l’antic. Sempre sabent que és una empresa delicada, que molt
possiblement suscitarà crítiques tècniques —sens dubte raonades— per part dels
especialistes, i escàs entusiasme per part del gremi de la literatura. Tant se
val: no he treballat pensant en els filòlegs, teòlegs o escripturistes, ni
pensant en els crítics literaris. He treballat pensant en els possibles
lectors i en el plaer o l’interés que puguen trobar en la lectura.
El projecte, en un primer moment, era de traduir només les quatre narracions
—sobre la figura, la predicació i la mort de Jesús— que coneixem sota el nom d’evangelis,
i que ací presente començant per “Marc”, el primer cronològicament, i no per
“Mateu” com és habitual. Després vaig considerar que era una pena no traduir també
els Fets dels apòstols, que donen un sentit i una continuïtat històrica
a l’expansió de la nova doctrina, i que no podia privar els lectors d’unes
visions tan fabuloses com les del Llibre de la revelació, desvelament final
o apocalipsi, que tan profundament han condicionat l’imaginari occidental,
popular o culte. I finalment vaig decidir (a pesar de la duresa de la llengua i
de la sintaxi sovint aspra i trencada) d’incloure la Carta de Pau als romans,
que és probablement el primer i més profund escrit fundacional d’una teologia
llavors encara inexistent: entre l’especulació racional d’aquesta carta sobre
la salvació, i la terrible fantasia d’un final dels temps vist precisament com
a “apocalíptic”, la història de la cultura cristiana, o de les cultures
cristianes, ha trobat dos límits extrems o dos punts de referència
indefugibles. Enmig, hi ha la figura original i irrepetible de Jesús, l’ungit
de Déu, que és, juntament amb el seu missatge, la matèria pròpia de les
narracions evangèliques. I sobre aquesta figura, o sobre l’origen, la formació
i la redacció d’aquests llibres, no és competència meua fer cap introducció o
explicació: he de suposar que el lector, per poc abundant que siga la seua
biblioteca privada, deu tindre a casa alguna edició de la Bíblia, o almenys
d’aquesta part que el cristianisme en va dir “Nova Aliança” o “Nou Testament”,
i allà trobarà sens dubte les explicacions oportunes. Només em queda desitjar,
als lectors, una bona lectura. Joan F. Mira Agost de 2004 Marc 6. Se’n va anar d’allí i tornà al poble dels seus pares, en companyia dels
deixebles. I en arribar el dissabte es posà a ensenyar en la sinagoga, i molts
dels qui l’escoltaven es van quedar tots estranyats i deien: “D’on ho trau, tot
això? Quina mena de saviesa ha rebut, i quins són aquests poders tan grans que
surten de les seues mans? Aquest no és el fuster, el fill de Maria, i germà de
Jaume, de Joset, de Judes i de Simó?; i les seues germanes no són veïnes
nostres?” Estaven desconcertats per causa seua, i Jesús els va dir: “L’únic
lloc on un profeta no és respectat és al seu poble, entre els seus parents i en
la seua pròpia casa.” Es va que dar molt sorprés per la seua desconfiança, i
allí no va poder donar cap mostra del seu poder, fora d’alguns malalts que va
curar imposant-los les mans.
Començà a visitar els pobles dels voltants, ensenyant, i després cridà els
dotze, els va anar enviant de dos en dos, i els donà autoritat sobre els
esperits immunds. I els va manar que per al camí no portaren res més que un
bastó, és a dir ni pa, ni sarró, ni monedes en la faixa: “Calceu-vos només les
sandàlies”, digué; “i no us poseu dues túniques”. I va afegir: “Quan arribeu a
un poble i entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’allí. I si en
algun lloc no us volen rebre ni us volen escoltar, eixiu d’aquell poble i
espolseu-vos les plantes dels peus, com a prova i senyal contra ells”. I així,
ells se n’anaren a proclamar la necessitat de conversió, i expulsaven molts
dimonis i ungien molts malalts amb oli i els curaven.
Tot això va arribar a les orelles d’Herodes, perquè el nom de Jesús ja era
públic i conegut, i alguns deien que Joan, el batejador, s’havia despertat
entre els morts i per això els seus poders actuaven en Jesús; uns altres deien que
era Elies, i uns altres que un profeta, com els profetes d’abans. Quan Herodes
ho va saber, va pensar: “Aquell Joan que jo vaig fer decapitar s’ha despertat”.
Perquè era ell mateix, Herodes, qui havia fet detenir Joan i l’havia encadenat
i tancat a la presó, i tot a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip,
perquè s’havia casat amb ella; i doncs Joan deia a Herodes: “No pots prendre la
dona del teu germà: va contra la llei”. I Herodies l’odiava, i volia fer-lo
morir, però no podia, ja que Herodes tenia un gran respecte a Joan perquè sabia
que era un home just i sant, i el protegia. Li agradava molt escoltar-lo, tot i
que el feia sentir-se malament. L’ocasió propícia es presentà el dia que
Herodes, per celebrar el seu aniversari, va donar un banquet per als seus
dignitaris, i per als alts oficials de l’exèrcit i els notables de Galilea. La
filla de la mateixa Herodies va eixir a dansar, i agradà tant a Herodes i als
convidats que el rei va dir a la noia: “Demana’m el que vulgues, i t’ho
donaré.” I li va jurar que li donaria qualsevol cosa que demanara, fins la
meitat del seu regne. Ella va eixir i digué a sa mare: “Què puc demanar?” “El
cap de Joan el batejador”, respongué la mare. Ella, doncs, tornà a entrar de
seguida on era el rei i li demanà: “Vull que ara mateix em dónes el cap de Joan
el baptista en una safata.” El rei es posà molt trist, a causa del jurament que
havia fet davant dels convidats, però no la va voler contrariar. Envià a buscar
immediatament un guarda de la presó i li ordenà que li portara el cap, i el
guarda el va decapitar en la mateixa presó, portà el seu cap en una safata i
li’l va donar a la noia, i la noia li’l donà a sa mare. Quan ho van saber els
seus deixebles, vingueren a endur-se el cos i el van posar en una tomba.
I es van reunir amb Jesús els que ell havia enviat, i li van contar tot el que
havien fet i el que havien ensenyat. “Ara vingueu vosaltres sols”, els va dir.
“Anem a un lloc despoblat, i descanseu una mica.” Perquè hi havia molta gent
que anava i venia, i no trobaven temps ni per a menjar. Es van apartar, doncs,
i se n’anaren amb la barca cap a un lloc desert. Però els van veure marxar, i
molts endevinaren on anaven i van córrer a peu des de tots els pobles i hi
arribaren abans que ells. I quan desembarcà va veure una gran gentada i se li
van commoure les entranyes, perquè eren ‘com ovelles que no tenen pastor’. I es
va posar a instruir-los llargament. Quan es va fer ja una hora avançada, els
deixebles s’acostaren a dir-li que el lloc era desert i que era ja molt tard, i
que acomiadara la gent perquè poguessen anar a les alqueries i als pobles del
voltant i comprar-se alguna cosa per a menjar. “Doneu-los menjar vosaltres”, va
respondre. I ells digueren: “Vol dir que hem d’anar a comprar dos-cents
denaris de pa, i donar-los menjar?” “Quants pans teniu?”, va dir ell. “Aneu a
mirar-ho.” Ells ho miren i diuen: “Cinc, i dos peixos.” Els va manar que tothom
s’estirara sobre l’herba verda, distribuïts en grups, i la gent va seure en
colles de cent i de cinquanta. I ell agafà els cinc pans i els dos peixos, alçà
els ulls al cel, pronuncià la benedicció i trencà els pans i els va donar als
deixebles perquè els repartiren, i dels dos peixos també en va fer parts per a
tothom. Tots van menjar fins que quedaren assaciats, i després van recollir
dotze cistelles plenes de trossos de pa, i també dels peixos. Cinc mil homes
eren, els qui van menjar aquells pans.
I tot seguit va manar als deixebles que pujaren a la barca i que anaren davant
cap a l’altra riba, a Betsaida, mentre ell acomiadava la multitud. Després
d’acomiadar-los, es retirà a la muntanya a pregar. Arribat el vespre, la barca
es trobava enmig del llac i ell tot sol en terra. I veient que havien de fer
grans esforços per a avançar remant, perquè el vent els era contrari, cap al
final de la nit se’ls acostà caminant sobre el llac, i anava a passar-los de
llarg. Ells, quan el veieren que caminava sobre l’aigua, pensaren que era una
aparició, i es van posar a cridar: tots el van veure, i tots es van esverar. Però
de seguida Jesús els va parlar: “Tranquils, que sóc jo”, digué. “No tingueu
por.” Va pujar amb ells a la barca, i el vent va parar. I ells encara es van
astorar més que abans: tampoc no havien entés res dels pans, perquè tenien el
cor com endurit.
Van completar la travessia fins a terra, i fondejaren a Genesaret, i a penes
havien baixat de la barca la gent el va reconéixer i començaren a recórrer tota
la comarca i a transportar en lliteres els malalts allà on sentien a dir que es
trobava. I a qualsevol lloc on anava, viles, pobles o alqueries, posaven els
malalts a les places i li suplicaven que els deixara tocar almenys l’orla del
mantell: i tots els que el tocaven es curaven. Mateu 11. Aleshores, després d’haver instruït els dotze que ja eren deixebles seus,
se’n va anar d’allí, a ensenyar i difondre el seu missatge per aquells pobles
i ciutats.
Joan, que llavors era a la presó, en saber aquells fets i les obres de Jesús,
envià alguns dels seus seguidors a preguntar-li: “Ets tu el que havia de
venir, o n’hem d’esperar un altre?” Jesús els va contestar: “Aneu i expliqueu a
Joan les coses que heu vist i sentit: que els cecs tornen a veure i els coixos
caminen, que els leprosos queden nets i els sords hi senten, que els morts es
desperten, i que els pobres reben bones notícies de Déu. Feliç aquell que no
s’espante del que dic!”
Quan ja se n’anaven, Jesús començà a dir a la multitud que el seguia, a
propòsit de Joan:
“Què vau eixir a contemplar al desert? Una canya sacsejada pel vent? O què vau
eixir a veure? Un home luxosament vestit? Però els qui porten vestits luxosos
són als palaus dels reis! I si no, què vau eixir a veure? Un profeta? Això sí,
ja us ho dic jo: i molt més que un profeta. D’ell és de qui està escrit: ‘Ara,
doncs, envie el meu missatger al teu davant: ell prepararà el camí per on has
de passar’. Creieu-me si us dic que cap dona no ha portat al món ningú que
estiga per damunt de Joan el baptista; i tanmateix, al regne del cel el més
petit és més gran que ell. Des que arribà Joan el baptista fins ara mateix, el
regne del cel és atacat violentament, i els violents el volen assaltar: són
coses que ja van preveure els profetes i l’escriptura, fins al mateix Joan.
Ell, si m’ho voleu acceptar, és Elies, el qui havia de venir. I qui tinga
orelles, que escolte.
”D’altra banda, a qui compararé aquesta generació? És talment com els xiquets
asseguts a la plaça, que criden els altres i els diuen: ‘Hem tocat la flauta
per vosaltres, i no heu ballat; us hem cantat cançons de dol, i no us heu pegat
colps al pit’. Perquè vingué Joan, que ni menjava ni bevia, i deien: ‘Porta
dins un dimoni’. Ha vingut el fill de l’home, que sí que menja i beu, i diuen:
‘Mireu quin golafre i quin borratxo, amic de recaptadors d’impostos i de gent
fora de la llei’. Però la saviesa de Déu es mostra en les obres que ella
mateixa fa.”
Llavors començà a increpar les mateixes poblacions on havia donat tantes
mostres del seu poder, perquè no havien canviat de vida. “Pobra de tu, Corazín,
pobra de tu, Betsaida!, perquè si a Tir i a Sidó s’haguessen vist els prodigis
que vosaltres heu vist, ja fa temps que, amb roba de sac i amb cendra al cap,
haurien canviat de conducta. I també us dic que el dia del judici no serà tan
dur per a Tir i per a Sidó com per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, et penses que
t’elevaràs fins al cel, i t’enfonsaràs en l’abisme dels morts; perquè si a
Sodoma s’hagueren vist els prodigis que s’han vist en tu, avui encara existiria.
I també et dic que el dia del judici no serà tan dur per a la terra de Sodoma
com per a tu.”
També va afegir, en aquella ocasió:
“Pare, senyor del cel i de la terra, et done les gràcies perquè tot açò ho has
amagat als savis i als intel·ligents, i ho has revelat als infants: així és com
a tu t’agrada fer-ho, pare, i està molt bé. Tot ho ha confiat a les meues mans,
el meu pare; ja que l’únic que reconeix el fill és el pare, i l’únic que
reconeix el pare és el fill i aquell a qui el fill ho vol revelar.
”Acosteu-vos a mi, tots els qui esteu fatigats i els qui porteu massa càrrega:
jo us faré trobar descans. Porteu el meu jou, aprengueu de mi, que sóc amable i
de cor humil, i trobareu el repòs interior. Perquè el meu jou no molesta, i la
meua càrrega és lleugera.” 12. Un dia, que era dissabte, Jesús caminava entre uns camps de blat; els seus
deixebles tenien gana i es posaren a arrancar espigues i a menjar-se-Ies. Ho
van veure uns fariseus i li van dir: “No veus que els teus deixebles fan una
cosa que està prohibida en dissabte?” I ell els digué: “No heu llegit què va
fer David, una vegada que tenien gana, ell i els seus companys: com va entrar a
la casa de Déu i es van menjar els pans de l’ofrena, uns pans que segons la
llei no podien menjar ni ell ni els companys, sinó únicament els sacerdots? O
no heu llegit en el llibre de la llei que els sacerdots, al temple, poden
violar el descans del dissabte, i això no és cap culpa? Doncs, jo us dic que
ací hi ha una cosa més gran encara que el temple. Si haguéreu comprés què vol
dir ‘m’estime més la compassió que els sacrificis’, no condemnaríeu els qui no
són culpables de res: perquè el fill de l’home és senyor del dissabte.”
Després, Jesús va acudir al lloc on es reunien. Allí hi havia un home que tenia
una mà seca, i ells, a fi de poder-lo acusar, li van preguntar si era lícit
atendre’l i curar-lo en dissabte. Però ell els va respondre: “Hi ha algú de
vosaltres que, si té només una ovella i un dissabte l’ovella cau dins d’un clot,
no l’agafarà i la traurà? I doncs, un home val molt més que una ovella; o siga,
que sí que és permés de fer una bona acció en dissabte.” I llavors va dir a
l’home que estengués la mà, i ell la va estendre i li quedà tan bona i sana com
l’altra. Però els fariseus, quan se n’anaren d’allí, es van confabular ja
contra ell, buscant la manera d’eliminar-lo.
Jesús, que ho va saber, s’allunyà d’aquell lloc. El seguia una multitud de
gent, i ell atenia i curava tothom, però els manà que, sobretot, no el descobriren.
I això era a fi que es compliren les paraules d’Isaïes, quan diu: “Aquest és el
meu servidor, el que jo vaig escollir, el que jo estime, i els meus desigs són
els seus: posaré damunt d’ell el meu alé, i ell anunciarà la justícia a les
nacions. No discutirà ni cridarà, i ningú sentirà la seua veu per les places.
No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que ja fumeja, fins el dia en
què farà que triomfe la justícia. I les nacions posaran l’esperança en el seu
nom.”
Llavors li van portar un endimoniat que era cec i mut, i ell l’ atengué, de
manera que el mut parlà i recobrà la vista. Tothom es va quedar esbalaït, i
deien: “No deu ser aquest el fill de David?” Però els fariseus, quan ho van
sentir, deien: “Aquest no expulsa els dimonis si no és per obra de Beelzebul,
el cap dels dimonis”. I Jesús, que llegia els seus pensaments, els digué:
“Un regne dividit, en guerra contra si mateix, és un regne devastat, i una
ciutat o una casa en guerra contra si mateixa, va a la ruïna. Per tant, si
Satanàs expulsa Satanàs, és que està en guerra contra si mateix: i llavors, com
es mantindrà el seu regnat? I si és per Beelzebul que jo expulse els dimonis,
per qui els expulsen els vostres fills?: ells mateixos seran els vostres
jutges. Però si jo expulse els dimonis per obra de l’alé de Déu, vol dir que el
regne de Déu ja ha arribat fins a vosaltres. O com podria algú entrar en casa
d’un home fort i robar-li els seus béns, si abans no l’ha lligat?: llavors sí
que podrà saquejar-li la casa. Qui no està amb mi, està contra mi; i qui no
recull amb mi, llança i dispersa.”
”Per això us dic que es poden perdonar totes les faltes i errors, i les
blasfèmies: però la blasfèmia contra l’alé de Déu no es perdona. I si algú
parla contra el fill de l’home, li serà perdonat; però si parla contra l’alé
sagrat, no tindrà perdó ni en el temps present ni en el temps que vindrà .
”Si teniu un arbre bo i sa, farà la fruita bona; però si l’arbre està podrit,
també la fruita estarà podrida: per la fruita coneixereu l’arbre. Raça
d’escurçons, com podeu parlar bé, si sou roïns?: allò que el cor té en excés,
ix per la boca. L’home que és bo, trau el bé de la pròpia reserva de bondat; i
l’home que és dolent, trau el mal de la pròpia reserva de maldat. Jo us dic que
el dia del judici les persones donaran compte de tota paraula inútil que
hauran dit: per les teues paraules seràs declarat just, o per elles seràs
condemnat.”
Llavors, alguns fariseus i experts en l’escriptura el van increpar, dient:
“Mestre, volem veure un senyal teu.” Però ell els va respondre:
“Aquesta generació perversa i adúltera reclama un senyal, i l’únic senyal que
rebran és el del profeta Jonàs: de la mateixa manera que Jonàs va estar tres
dies i tres nits en el ventre de la bèstia marina, el fill de l’home també
estarà en el si de la terra tres dies i tres nits. I quan arribe el judici, els
homes de Nínive s’aixecaran amb la gent d’aquesta generació, i la condemnaran,
perquè ells sí que van canviar de vida amb la predicació de Jonàs: i ací hi ha
una cosa més gran que Jonàs. La reina del Sud també s’aixecarà amb aquesta
generació, el dia del judici, i la condemnarà, perquè ella vingué de l’extrem
de la terra per escoltar la saviesa de Salomó: i ací hi ha una cosa més gran
que Salomó.
”Un esperit immund, quan és expulsat d’una persona, vaga per terres àrides
buscant descans, i no en troba. Llavors diu: ‘Tornaré a la casa d’on he eixit’.
I quan hi arriba la troba desocupada, agranada i embellida, i aleshores se’n
va a buscar uns altres set esperits encara més malèfics i s’instal·len en
aquella casa: i el final d’aquesta persona és molt pitjor que el principi. Això
és el que passarà amb aquesta generació perversa.”
Quan encara estava dirigint-se a la multitud, sa mare i els seus germans
esperaven, a una vora, l’ocasió de parlar amb ell. I algú li va dir: “Allà hi
ha ta mare i els teus germans, que et busquen per parlar amb tu.” “Qui és la
meua mare”, li va respondre, “i qui són els meus germans?” I assenyalant els
seus deixebles amb la mà, va afegir: “Aquests són la meua mare i els meus
germans. Qui fa la voluntat del meu pare celestial, aquest és per a mi germà,
germana i mare.” Lluc 1. Com que ja alguns han intentat compondre la narració dels
fets que han tingut lloc entre nosaltres —seguint allò que ens han transmés els
qui des del principi en van ser testimonis directes i que després s’han fet
servidors de la paraula—, també jo he cregut que, després d’haver-me’n informat
detalladament des dels orígens, t’ho havia d’escriure tot de manera ordenada,
il·lustre Teòfil, per tal que comproves la validesa dels ensenyaments que has
rebut.
Hi havia en temps d’Herodes, rei de Judea, un sacerdot, Zacaries de nom, del
torn setmanal d’Abies, casat amb una dona, descendent d’Aaron, que es deia
Elisabet. Tots dos eren justos als ulls de Déu, i seguien tots els preceptes i
les normes del senyor: eren irreprotxables. Tanmateix no tenien cap fill,
perquè Elisabet era estèril, i a més, tant l’un com l’altra eren ja d’edat molt
avançada. Durant un dels seus torns setmanals de servei com a sacerdot davant
de Déu, li correspongué, segons la pràctica del culte, entrar al santuari del
senyor per oferir l’encens; i mentre s’oferia l’encens una multitud de gent
s’esperava a fora, pregant. Aleshores, Zacaries va veure un missatger del
senyor, plantat a la dreta de l’altar de l’encens, i aquella visió el va
omplir de torbament i de por.
“No tingues por, Zacaries”, li digué el missatger, “perquè la teua demanda ha
estat atesa: Elisabet, la teua dona, et farà un fill, i de nom li posaràs Joan.
Per tu serà una joia immensa, i molts s’alegraran del seu naixement: serà gran
als ulls del senyor, no beurà vi ni alcohol, i l’alé sant l’omplirà ja des del
ventre de sa mare. Farà que molts fills d’Israel tornen cap al senyor, el seu
Déu, i ell mateix anirà al seu davant amb l’esperit i la força d’Elies: girarà
el cor dels pares cap als fills i els descreguts cap al pensament dels justos,
i així li prepararà al senyor un poble ben disposat a acollir-lo.”
“Com puc saber que és cert, això?”, va dir Zacaries al missatger. “Si jo sóc ja
vell, i la meua dona és d’edat avançada...”
“Jo sóc Gabriel”, respongué el missatger, “el que s’està sempre davant mateix de
Déu, i ell m’ha enviat a parlar-te i a portar-te la bona notícia. Però ara, com
que no has confiat en les meues paraules, que es compliran en el seu moment,
et quedaràs mut i no podràs parlar fins el dia que això succeirà”. A la gent
que era a fora esperant Zacaries li semblava estrany que tardara tant a dins
del santuari, i quan va eixir i no els va poder parlar van comprendre que havia
tingut una visió a l’interior del temple: ell els feia senyes i continuava mut.
Quan s’acabaren els dies del seu torn de servei, se’n tornà a casa seua.
Passaren els dies, i Elisabet, la seua dona, es va quedar embarassada; però
ella es va amagar a casa durant cinc mesos, pensant: així és com ha obrat en mi
el senyor, ara que m’ha mirat per llevar-me la vergonya que patia davant de la
gent. El sisé mes, Déu va enviar el missatger
Gabriel a una vila de Galilea que es diu Natzaret, a visitar una noia que estava
compromesa en matrimoni amb un home que es deia Josep, de la casa de David, i
el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà i li digué: “Alegra’t: el senyor
t’atorga el seu favor i t’acompanya!” Però ella, en sentir-ho, es va torbar, i
es preguntava quina mena de salutació era aquella.
“No tingues temor, Maria”, li va dir el missatger. “Déu t’ha concedit el seu
favor, i ara et quedaràs embarassada i pariràs un fill. Li posaràs de nom
Jesús: i serà gran, l’anomenaran fill de l’altíssim, i el senyor Déu li donarà
el tron de David, el seu pare. Regnarà sobre la casa de Jacob, segles i segles,
i el seu regnat no tindrà fi.” “Com pot ser això, si no visc amb cap home?”, va
dir Maria al missatger. I l’àngel li va contestar: “Vindrà damunt de tu un alé
sagrat i et cobrirà l’ombra del poder de l’altíssim. Per això, allò que ha de
nàixer és sant i l’anomenaran fill de Déu. I mira, Elisabet, la teua parenta,
també ha concebut un fill en la seua vellesa, i ja està de sis mesos, ella que
la tenien per estèril: per a Déu no hi ha paraula impossible.” “Sóc l’esclava
del senyor”, digué Maria, “que faça amb mi això que m’has dit”. I el missatger
la va deixar.
Pocs dies més tard, Maria es va posar en camí, a bon pas, cap a un poble de la
muntanya de Judea; i en arribar entrà a la casa de Zacaries i saludà Elisabet.
I va passar una cosa: que quan Elisabet escoltà la salutació de Maria la criatura
va saltar d’alegria en el seu ventre, i un alé sant va omplir Elisabet, que va
exclamar amb veu molt forta:
“Beneïda tu, més que cap dona, i beneït el fruit de les teues entranyes! I com
és això, que la mare del meu senyor ve a visitar-me? Saps que quan la veu de la
teua salutació m’ha arribat a les orelles ha saltat d’alegria l’infant que
porte en les entranyes? Feliç la que confia que es compliran les paraules que
li arriben de part del senyor.” I Maria va dir: “La meua ànima diu ‘el senyor
és gran’, i el meu esperit està exultant, amb Déu salvador meu, perquè ell
considerà la humilitat de la seua esclava i així, des d’ara, totes les
generacions em diran afortunada: perquè ell, el poderós, ha fet amb mi coses
extraordinàries. El seu nom és sant, i és bo i generós amb els qui el temen, de
generació en generació. Mostra la força del seu braç i dispersa els arrogants
de pensament i de cor. Fa caure dels seus setials els poderosos i exalta els
humils, omple de béns els afamats i als rics els despatxa amb les mans buides.
No oblida la seua bondat i, tal com va dir als nostres pares, protegeix Israel,
servidor seu, i Abraham i la seua descendència, per sempre.” Maria es va quedar
amb ella uns tres mesos, i després se’n tornà a casa.
A Elisabet li arribà l’hora del part i donà a llum un fill, i així els seus
veïns i parents van saber com era de gran la bondat del senyor amb ella, i
compartien la seua alegria. Als vuit dies vingueren a circumcidar l’infant, i li
volien posar el mateix nom del seu pare, Zacaries, però la mare els va
contestar que no, que havia de dir-se Joan. Li digueren que no hi havia ningú
de la família que portara aquest nom, i preguntaren per senyes al pare com
volia que li digueren. Ell demanà una tauleta d’escriure i hi va posar ‘el seu
nom és Joan’, cosa que va estranyar tothom. Immediatament se li va obrir la
boca, i la llengua, i començà a parlar, beneint Déu. A tots els veïns els
entrà un gran temor; i per tota la muntanya de Judea es parlava d’aquestes
coses i els qui ho sentien ho guardaven en el seu cor i es deien: ‘què serà
aquest infant?’ I en efecte, la mà del senyor era amb ell. I Zacaries, son
pare, es va omplir d’un alé sagrat i començà a parlar com un profeta, dient:
“Beneït el senyor, el Déu d’Israel, que visità el seu poble i aconseguí el seu
rescat. I de la casa de David, servidor seu, va fer eixir la força de la nostra
salvació, com havia promés en temps antic per boca dels seus sants profetes:
que ens alliberaria dels nostres enemics i de les mans dels qui ens odien, que
seria generós amb els nostres pares i que es recordaria del seu pacte sagrat,
el jurament que li va fer a Abraham el nostre pare, pel qual ens concedí que,
lliures de mans enemigues, poguérem servir-lo sense por, amb santedat i
justícia, en la seua presència, tots els dies de la nostra vida. I a tu,
fillet, et diran profeta de l’altíssim, perquè aniràs al davant del senyor a
preparar-li el camí, i a fer saber al seu poble que ja arriba l’alliberament i
el perdó dels pecats, per la bondat de les entranyes del nostre Déu: per elles
ens visitarà des de l’altura un sol naixent, llum per als qui seuen en la
fosca i en l’ombra de la mort, per dirigir els nostres passos al camí de la
pau.”
El nen creixia, el seu esperit s’anava enfortint, i va viure als deserts fins
al moment que es va donar a conéixer a Israel. 2. Resultà que un d’aquells anys va eixir un edicte de Cèsar August, per fer
un cens de tots els territoris: aquest cens va ser anterior al de Quirini, governador
de Síria. Tothom hagué d’anar a registrar-se, cadascú a la seua localitat
d’origen, i també Josep pujà de Galilea a Judea, de la vila de Natzaret a la de
Betlem, ciutat de David, ja que ell era de la casa i llinatge de David, per tal
de registrar-se juntament amb Maria, la seua esposa, que estava embarassada.
Va ser quan eren allà que li arribà el moment del part, i donà a llum un fill,
el primer que tenia: l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien
trobat lloc a l’hostal. No lluny d’allí hi havia uns pastors que feien nit al
camp i vigilaven per torns el seu ramat: baixà un missatger del senyor, es
quedà enlaire damunt d’ells, i l’esplendor del senyor els inundà de llum. Ells
es van espantar molt, però l’àngel els digué: “No tingueu por, he vingut a anunciar-vos
una gran alegria, per a tot el poble: que avui, a la ciutat de David, ha nascut
el qui us ha d’alliberar, que és l’ungit, el senyor. Us donaré un senyal:
trobareu un infant en bolquers, gitat en una menjadora.” I tot d’una es va unir
al missatger tot un estol de l’exèrcit del cel, que lloaven Déu, i deien:
“Glòria a Déu al cel més alt, i en la terra pau per als escollits.” Després els
missatgers se’n tornaren cap al cel, i els pastors es deien: “Acostem-nos a
Betlem i vejam què és això que ha passat i que el senyor ens ha fet saber.” Hi
van anar, doncs, sense esperar més, i van trobar Maria i Josep, i l’infant
gitat en la menjadora; després de veure’l, van divulgar el que l’àngel els
havia dit sobre aquell nen, i tots els qui ho sentien s’estranyaven de les
coses que contaven els pastors. Maria, per la seua part, guardava i meditava
en el seu cor tots aquests fets i paraules. I els pastors se’n tornaren,
cantant glòries i lloances a Déu per allò que havien sentit i havien vist: tot
era com els ho havien anunciat.
Quan va complir vuit dies el van circumcidar, i li van posar el nom de Jesús,
tal com havia dit l’àngel abans de ser concebut en el si de la mare. I quan
arribà el dia de la purificació, segons la llei de Moisés, el van portar a
Jerusalem per presentar-lo al senyor, tal com està escrit en el precepte que
diu: ‘tot fill mascle que obre la matriu de la mare serà consagrat al senyor’,
i per oferir un sacrifici segons es diu en la llei del senyor: ‘un parell de tórtores,
o dos colomins’. Hi havia a Jerusalem un home, Simeó de nom, un home just i
piadós que vivia en l’esperança del messies, consol d’Israel, i en qui habitava
l’alé sagrat de Déu. Aquest esperit sant li havia promés que no veuria la mort
sense haver vist abans l’ungit del senyor. Ple d’aquest esperit, vingué al
temple i, en el moment en què els pares hi portaven el petit Jesús per complir
les prescripcions de la llei, ell el va prendre en braços i digué, donant
gràcies a Déu: “Ara, amo i senyor, tal com vas prometre, ja pots deixar que el
teu esclau se’n vaja en pau, perquè els meus ulls han vist l’alliberament que
ens envies, el que preparaves perquè el vegen tots els pobles: llum de
revelació a totes les nacions, resplendor del teu poble, Israel.” El pare i la
mare es van quedar molt estranyats de les coses que deia sobre el nen, i Simeó
els va beneir i va dir a Maria, la mare: “Mira, aquest ha de ser causa que
molts caiguen i s’aixequen, a Israel: serà senyal rebutjat —a tu mateixa una
espasa et travessarà l’ànima—, i així es revelaran els pensaments secrets de
molts cors.”
I hi havia una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser, d’edat ja
molt avançada, que després de l’adolescència havia viscut set anys amb el seu
home, abans de quedar-se viuda. Tenia vuitanta-quatre anys, i no deixava mai
el temple, sempre dedicada a pregàries i dejunis, nit i dia. Es presentà,
doncs, en aquell mateix moment, i es va posar a lloar Déu i a parlar sobre
l’infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem. Després de
complir totes les prescripcions de la llei del senyor, se’n van tornar a
Galilea, al seu poble de Natzaret. I el xiquet creixia i s’enfortia, ple
d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava.
Els seus pares anaven cada any a Jerusalem, per la festa de pasqua, i quan ell
tenia dotze anys també hi van pujar, segons tenien costum; però, en acabar-se
els dies de la festa, quan se’n tornaren a casa, el xiquet es va quedar a Jerusalem
sense que ells ho sapigueren. Van fer una jornada de camí, pensant que es devia
trobar en la caravana, i llavors es van posar a buscar-lo entre els parents i
coneguts; i com que no el trobaren se’n van tornar a buscar-lo a Jerusalem. El
van trobar als tres dies: era al temple, assegut entre els mestres,
escoltant-los i fent-los preguntes, i tots els qui el sentien estaven
impressionats per la seua intel·ligència i les seues respostes. En veure’l allà
es van quedar molt sorpresos, i sa mare li digué: “Per què ens has fet això,
fill meu? Mira quina ànsia hem passat ton pare i jo, buscant-te...” “I per què
em buscàveu?”, els va dir ell. “Que no sabíeu que jo he d’estar a la casa del
meu pare?” Ells no van entendre el sentit d’aquestes paraules. I va baixar amb
els pares, va anar a Natzaret, i ja no els va tornar a desobeir. Sa mare
guardava en el seu cor totes aquestes coses; i Jesús creixia, i progressava en
coneixement i en el favor de Déu i dels homes. Joan 11. Llàtzer, el de Betània, el poble de Maria i de la seua germana Marta, estava
molt malalt (aquesta Maria, la germana del Llàtzer malalt, és la que va ungir
el senyor amb perfum i li va eixugar els peus amb els cabells), i les germanes
van enviar un misatge a Jesús: “Senyor, l’amic que tant estimes està malalt.”
“Aquesta no és una malaltia per causar la mort”, digué Jesús quan ho va saber,
“sinó per mostrar l’esclat de Déu: una ocasió per a la glòria del seu fill”.
Jesús els tenia un gran afecte, a Marta, a la seua germana i a Llàtzer, però
quan li van dir que estava malalt encara es va quedar un parell de dies al lloc
on llavors es trobava, i només després, passats els dos dies, va dir als
deixebles: “Tornem cap a Judea.” “Rabí”, li van dir ells, “ara mateix
intentaven lapidar-te aquells jueus, i tu vols tornar-hi?” “El dia té dotze
hores, no?”, els va respondre Jesús. “I si un camina de dia no ensopega, perquè
veu la llum d’aquest món; però si camina de nit sí que ensopega perquè li falta
la llum.” Això digué, i va afegir: “El nostre amic Llàtzer ja s’ha adormit,
però me’n vaig a despertar-lo.” “Senyor”, li van dir els deixebles, “si dorm es
posarà bo”. Jesús parlava de la seua mort, però ells pensaven que es referia al
descans del son, de manera que els ho va dir clarament: “Llàtzer s’ha mort; i
m’alegre de no haver estat allí: per vosaltres, perquè creieu. I ara, anem cap
allà.” Llavors Tomàs, l’anomenat Dídim, el bessó, va dir als companys:
“Anem-hi també nosaltres, així morirem amb ell.”
Quan arribà Jesús, va trobar que Llàtzer ja feia quatre dies que era al
sepulcre. Betània era prop de Jerusalem, a uns quinze estadis, i molts jueus de
la ciutat havien vingut a consolar Marta i Maria per la mort del germà; i
doncs, Marta, quan va saber que venia Jesús, va eixir a rebre’l, mentre que
Maria es va quedar asseguda a casa. “Senyor”, li va dir Marta a Jesús, “si
hagueres estat ací, el meu germà no s’hauria mort. Però jo sé que, fins i tot
ara, qualsevol cosa que demanes a Déu, ell te la concedirà.” Llavors li diu
Jesús: “El teu germà es tornarà a aixecar.” I Marta li diu: “Ja sé que
s’aixecarà en la resurrecció de l’últim dia.” “Jo sóc la resurrecció i la
vida”, li va dir Jesús: “qui té fe i confiança en mi, fins i tot si ha de
morir, viurà; i tot aquell que mentre és viu confia en mi, no morirà per
sempre: ho creus, això?” “Sí, senyor”, li diu ella, “estic segura que tu ets
l’ungit, el fill de Déu que havia de vindre al món.” I després se’n va anar a
cridar la seua germana Maria i li digué, sense que ho sentiren els altres: “El
mestre és aquí, i vol parlar amb tu.” Ella, en sentir això, s’alçà tot d’una i
se’n va anar a veure’l (Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que
s’havia quedat al lloc on Marta l’havia trobat); de manera que els jueus que
eren amb ella a la casa per acompanyar-la en el dol, en veure que Maria s’alçava
i eixia amb tanta pressa, la van seguir, pensant que se n’anava al sepulcre a
plorar.
Maria, doncs, quan arribà on era Jesús i el va veure, es deixà caure als seus
peus i li va dir: “Senyor, si hagueres estat ací, el meu germà no s’hauria
mort.” En veure-la plorar, i que ploraven també els jueus que l’acompanyaven,
Jesús es commogué profundament, es contorbà: “On l’heu posat?”, va dir. “Vine i
ho veuràs, senyor”, li contestaren. A Jesús li queien les llàgrimes, i els
jueus comentaven: “Mireu com el volia!”, però alguns deien també: “Aquest és
qui va obrir els ulls al cec: no podia fer res per a impedir la mort de
Llàtzer?” Llavors Jesús, commogut una altra vegada, arriba al sepulcre (estava
excavat en terra, amb una llosa que el cobria) i diu: “Lleveu la pedra.” “Ja és
el quart dia, Senyor”, li diu Marta, la germana del mort; “ja deu fer pudor”.
“No et vaig dir que si confies en mi veuràs l’esclat de Déu?”, li diu Jesús.
Llevaren la pedra, doncs, i Jesús va alçar els ulls i va dir: “Pare, gràcies
per haver-me escoltat. Ja ho sabia, que m’escoltes sempre, però ho dic per la
gent que hi ha ací al meu voltant, perquè creguen que ets tu qui m’ha enviat.”
I a continuació cridà amb veu alta i forta: “Llàtzer, vine cap a fora!” El mort
va eixir, amb els peus i les mans lligats amb benes i la cara embolcallada amb
un llenç. “Deslligueu-lo i deixeu-lo anar”, els va dir Jesús.
Llavors, en veure el que havia fet, molts dels jueus que havien vingut a
visitar Maria van creure en ell; uns altres, però, van anar als fariseus a
dir-los el que havia fet Jesús. De manera que els caps dels sacerdots i els
fariseus es van reunir en consell i es deien: “Què farem, vist que aquest home
fa tants prodigis? Si el deixem continuar així, tothom creurà en ell, i llavors
vindran els romans i arrasaran el nostre temple i la nostra nació.” Però un
d’ells, Caifàs, que era aquell any el suprem sacerdot, els va dir: “No enteneu
res: ni tan sols us adoneu que us interessa més la mort d’un sol home, per tot
el poble, que la destrucció de tota la nació.” Això, Caifàs no ho va dir per
inspiració pròpia, sinó que, com a suprem sacerdot d’aquell any, pogué profetitzar
que Jesús havia de morir pel poble d’Israel, i no solament per aquest poble,
sinó per reunir els fills de Déu escampats pel món. Va ser aquell dia, doncs,
que van prendre la decisió de matar-lo.
Jesús, per tant, ja no passejava obertament entre els jueus de la ciutat, sinó
que se’n va anar d’allí, cap a una zona pròxima al desert, a un poble que es
deia Efraïm, on es va quedar amb els seus deixebles. S’acostava la pasqua
jueva, i molta gent de la comarca pujava a Jerusalem a purificar-se abans de
la festa. Buscaven Jesús i, drets al pati del temple, comentaven: “Què us
pareix?, vindrà per la festa o no?” Mentrestant, els grans sacerdots i els
fariseus havien donat l’ordre que si algú sabia on era ho denunciara, per
poder-lo detindre. [...] 13. Just abans de la pasqua, Jesús, que sabia que li havia arribat l’hora d’eixir
d’aquest món i anar al pare, i que sentia un gran amor pels seus companys, que
eren al món, els va estimar fins a l’extrem. I durant el sopar —quan el diable
ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la idea de trair-lo—,
conscient que el pare ho havia posat tot en les seues mans, i que ell venia de
Déu i tornava a Déu, s’aixecà de l’àpat, es llevà el vestit, i es lligà a la
cintura una tovallola de llenç; a continuació, va tirar aigua en un rentamans
i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb el llenç que
duia a la cintura. Arriba, doncs, a Simó Pere, i aquest li diu: “Senyor, tu
m’has de rentar els peus a mi?” “Açò que faig, ara no ho pots entendre”, li contestà
Jesús; “ja ho comprendràs més tard”. “Però a mi no em rentaràs els peus, mai de
la vida”, li diu Pere. I li respon Jesús: “Si no te’ls rente, no formes part
dels meus.” “Senyor”, diu llavors Simó Pere, “no solament els peus, sinó les
mans i el cap també”. “Qui ja s’ha banyat”, diu Jesús, “només cal que es llave
els peus: el cos, el té tot net. Com vosaltres, que esteu nets. Però no tots”.
Ell ja sabia qui era el traïdor: per això va dir que no tots eren nets.
Després de rentar-los els peus, es va posar la roba, tornà a seure, i els
digué: “Sabeu què significa, el que us he fet? Vosaltres m’anomeneu ‘el mestre’
i ‘el senyor’, i està ben dit, perquè ho sóc: i doncs, si jo, el senyor i el
mestre, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar mútuament.
Us he donat exemple, perquè ho feu tal com us ho faig jo, i recordeu aquesta
gran veritat: que l’esclau no és més important que el seu amo, ni l’enviat més
que qui l’envia. Si ho enteneu, i si ho poseu en pràctica, sereu ben afortunats.
Ara no parle per tots vosaltres: conec els qui vaig escollir; però s’ha de
complir l’escriptura: ‘qui menjava el meu pa, ha alçat el taló contra mi’; us
ho dic ja des d’ara, abans que passe: així, quan passe, creureu que jo sóc jo.
I encara una altra veritat: qui rep els qui jo enviaré també em rep a mi, i qui
em rep a mi rep també el qui m’ha enviat.” Després de dir això, Jesús es va
torbar profundament: “Us he de dir la veritat”, va declarar; “qui em trairà és
un de vosaltres”. Els deixebles es miraven els uns als altres, sense saber a
qui es devia referir. Un d’ells, el deixeble que Jesús estimava, seia al seu
costat recolzat contra el seu pit, i Simó Pere li va fer senyal que li
preguntara de qui parlava; i ell s’inclinà encara més sobre el pit de Jesús i
li digué: “Qui és, senyor?” “És a qui jo li done un mos de pa sucat”, va
respondre, i sucà un mos en el plat i el va donar a Judes, fill de Simó
Iscariot: amb el mos, també Satanàs va entrar dins d’ell. “Això que has de fer,
fes-ho de pressa!”, li va dir Jesús, i cap dels comensals no va entendre en quin
sentit li ho deia: alguns van suposar que, com que Judes tenia la caixa comuna,
Jesús li deia que anara a comprar el que necessitaven per a la festa, o a donar
alguna cosa als pobres. Judes, doncs, després de prendre el mos de pa va eixir
immediatament. Ja era de nit.
Quan ja era fora, Jesús va dir: “És el moment de la glòria del fill de l’home,
i de la glòria de Déu a través d’ell. Si Déu resplendeix en ell, també li
donarà el seu resplendor, i li’l donarà ben prompte. Fillets, encara seré amb vosaltres
una mica de temps: després em buscareu, i el que vaig dir als altres jueus —que
allà on jo vaig vosaltres no podeu vindre—, ara us ho dic també a vosaltres.
Us done un precepte nou: que us estimeu entre vosaltres. Estimeu-vos, doncs,
com us he estimat jo: en això reconeixeran tots que sou els meus deixebles, en
l’amor que us tindreu entre vosaltres.” “On vas, senyor?”, li diu llavors Simó
Pere. “Allà on jo vaig”, contestà Jesús, “ara no em pots seguir: ja em seguiràs
més tard”. “Senyor”, li diu Pere, “per què no puc seguir-te ara?: jo donaré la
vida per tu”. I Jesús li respon: “Donaràs la vida per mi? Doncs jo t’assegure
que no cantarà el gall abans que hages renegat de mi tres vegades”. Els fets dels apòstols 8. Aquell dia va començar una gran persecució contra la comunitat de
Jerusalem, i tots, excepte els apòstols, es van dispersar per les regions de
Judea i de Samaria. Uns homes piadosos van enterrar Esteve i van fer per ell
grans mostres de dol. I Saule intentava destruir la comunitat, entrant a les
cases, arrossegant homes i dones i portant-los a la presó. Mentrestant, els qui
s’havien dispersat escampaven, per allà on passaven, la bona notícia de la
paraula. Felip baixà a una ciutat de Samaria i es posà a proclamar el Crist
davant de tots; i tothom seguia amb atenció el que deia Felip, perquè veien o
sentien contar els senyals prodigiosos que feia: molts esperits impurs
sortien, amb grans crits, dels cossos que ocupaven, i van quedar curats molts
paralítics i coixos; de manera que aquella població es va omplir d’alegria.
Vivia en la mateixa ciutat un tal Simó, que practicava la màgia i tenia
embadalits els samaritans, fent-se passar per un gran home: se l’escoltaven
tots, del més petit al més gran, i deien que ell mateix era un poder de Déu, el
poder que en diuen ‘gran’. Se l’escoltaven, doncs, perquè ja feia temps que els
tenia encantats amb les seues arts màgiques. Però quan van creure Felip, que
els duia la bona notícia del regne de Déu i del nom de Jesús Crist, homes i
dones es van batejar; i també hi va creure el mateix Simó, que es va fer
batejar i després no se separava de Felip, impressionat pels grans senyals i
prodigis que observava.
Quan els apòstols, a Jerusalem, van saber que Samaria havia acollit bé la
paraula de Déu, hi van enviar Pere i Joan. Ells van baixar cap allà, i van
pregar pels samaritans, perquè reberen també l’alé sagrat: de fet, cap d’ells
no l’havia rebut encara, sinó que tan sols estaven batejats en el nom del
senyor Jesús. Llavors els van imposar les mans, i així van rebre l’esperit
sant. I Simó, quan va veure que l’esperit es transmetia per la imposició de
mans dels apòstols, els va oferir diners i els demanà que li donaren a ell
també aquest poder d’imposar les mans i transmetre l’alé sant. “Que els teus
diners t’acompanyen a la perdició”, li va dir Pere, “perquè has pensat que amb
diners es pot comprar el do de Déu. A tu no et toca res, en aquest tema, perquè
el teu cor no és recte als ulls de Déu; per tant, penedeix-te d’aquesta maldat
teua i demana-li al senyor que, si és possible, et perdone la mala idea que
has tingut: jo et veig ple de fel i d’enveja i encadenat al mal”. “Pregueu
vosaltres al senyor per mi”, va respondre Simó, “perquè no em passe res d’això
que heu dit”. Ells, doncs, després de declarar i parlar en favor de la paraula
de Déu, se’n van tornar a Jerusalem tot escampant la bona notícia per molts
poblets de Samaria.
Llavors, un missatger del senyor li va dir a Felip: “Alça’t i vés cap al sud,
al camí que baixa de Jerusalem a Gaza, que és un camí solitari.” Felip s’alçà,
hi va anar, i va arribar un eunuc etíop, un dignatari de la cort de la Candace,
la reina d’Etiòpia, administrador del seu tresor, que havia vingut a Jerusalem
a adorar Déu i que se’n tornava, assegut al seu carruatge i llegint el profeta
Isaïes. L’esperit li va dir a Felip “Vés i posa’t al costat d’aquest carro”, i
Felip hi va córrer, l’escoltà que llegia el profeta Isaïes i li va dir: “Entens
el que estàs llegint?” “Com ho podria entendre, si no em guia ningú?”,
respongué l’home, i li va demanar a Felip que pujara i s’asseguera al seu
costat. I aquest era el passatge de l’escriptura que llegia: “Com una ovella
que porten a degollar, o com un anyell mut davant de qui l’esquila, ell no va
obrir la boca: en la seua humiliació, li van negar la justícia. Qui parlarà de
la seua descendència, si han arrancat la seua vida de la terra?” L’eunuc li va
preguntar a Felip: “Per favor, explica’m de qui diu això el profeta: d’ell
mateix o d’algú altre?” Llavors parlà Felip i, començant per aquest mateix
text, l’informà de qui era Jesús. Continuaren fent camí, fins que arribaren a
un lloc on hi havia una bassa d’aigua i l’eunuc va dir: “Ací hi ha aigua, per
què no em bateges?” Va fer parar el carruatge i tots dos van baixar a l’aigua,
l’eunuc i Felip, i el batejà. A penes van eixir de l’aigua, l’alé del senyor
s’endugué Felip: l’eunuc ja no el va veure més, però continuà molt content el
seu camí. Quant a Felip, es va trobar a Azot, i des d’allí es va dirigir a
Cesarea, anunciant la bona notícia a tots els pobles i les viles per on
passava. 9. Saule, que respirava encara amenaces de mort contra els deixebles del
senyor, es presentà al gran sacerdot i li demanà cartes per a les comunitats
jueves de Damasc: la seua intenció era, si hi trobava seguidors de la via de
Jesús, homes o dones, endur-se’ls presos a Jerusalem. Anava de camí, ja prop de
Damasc, quan de sobte esclatà al seu voltant una llum que venia del cel, i ell
caigué a terra i va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em
persegueixes?” “Qui ets, senyor?”, va dir ell. “Sóc Jesús, el qui tu
persegueixes. I ara aixeca’t, entra a la ciutat i allí et diran el que has de
fer.” Els seus companys de viatge es van quedar aturats, esbalaïts, perquè
sentien la veu però no veien ningú. Quan Saule s’alçà de terra no veia res, tot
i tenir els ulls ben oberts, i ells el van dur fins a Damasc portant-lo de la
mà. Saule va estar tres dies sense veure-hi, i no menjava ni bevia.
A Damasc vivia un deixeble, Ananies de nom, a qui el senyor va dir en una
visió: “Ananies!” Ell va respondre: “Ací estic, senyor”, i el senyor digué:
“Alça’t, vés al carrer que en diuen Dret, a casa de Judes, i demana per un home
de Tars que es diu Saule: el trobaràs pregant, i ha tingut una visió en què un
cert Ananies entrava i li imposava les mans perquè recobrara la vista.”
“Senyor”, va respondre Ananies, “molta gent m’ha parlat d’aquest home, i de tot
el mal que ha fet als teus sants de Jerusalem. I ha vingut ací amb plens poders
dels grans sacerdots per endur-se presos tots els qui invoquen el teu nom.”
“Vés-hi”, li va dir el senyor, “perquè jo l’he elegit especialment com a
instrument per a portar el meu nom a les nacions i als reis, i al poble
d’Israel. Li mostraré també tot el que haurà de patir a causa del meu nom.”
Ananies hi anà, entrà en la casa, li va imposar les mans i li va dir: “Saule,
germà, m’ha enviat el senyor, el mateix Jesús que vas veure quan venies de
camí, per tornar-te la vista i que quedes ple de l’alé sant de Déu.” Immediatament
li van caure dels ulls una mena d’escates, tornà a veure-hi, i s’aixecà i es va
fer batejar. Després va menjar una mica i recuperà les forces. Saule es quedà
algun temps amb els deixebles de Damasc, i molt aviat ja proclamava a les
sinagogues que Jesús és el fill de Déu, de manera que els oients es quedaven
molt estranyats i es preguntaven si no era el mateix que a Jerusalem pretenia
destruir els qui invocaven aquest nom, i que havia vingut ací només per
portar-los detinguts als caps dels sacerdots. Però Saule anava adquirint més
energia, i deixava confusos els jueus que residien a Damasc provant amb
contundència que Jesús és l’ungit, el messies. Així van passar bastants dies,
fins que els jueus es van confabular per matar-lo, però Saule s’assabentà del
complot. Fins i tot vigilaven les portes, de dia i de nit, per poder-lo matar.
Llavors els seus deixebles, una nit, el van baixar per la muralla despenjant-lo
dins d’un cove.
En arribar a Jerusalem intentà entrar en contacte amb els deixebles, però tots
li tenien por i no confiaven que fóra un deixeble de debò, fins que Bernabé
s’encarregà de presentar-lo als apòstols i d’explicar-los com havia vist el senyor
en el camí, que el senyor li havia parlat, i que a Damasc havia actuat públicament
i amb coratge en el nom de Jesús. Saule es quedà amb ells a Jerusalem, i amb
ells anava i venia, parlant sense por en el nom del senyor, i sobretot parlava
i discutia amb els jueus hel·lenitzats. Però també aquests volien fer-lo
desaparéixer, i quan els germans ho van saber se’l van endur a Cesarea i
després l’enviaren a Tars.
Per tot Judea, Galilea i Samaria les comunitats vivien en pau, es consolidaven,
i progressaven i creixien en el respecte al senyor i amb el consol de l’esperit
sant. Pere, que les recorria totes, baixà també a visitar els sants que vivien
a Lidda. Allà va trobar un home que es deia Enees, un paralític que feia vuit
anys que jeia en una llitera, i li va dir: “Enees, Jesús Crist et cura: alça’t
i replega tu mateix el jaç.” L’home es posà dret tot d’una, i els habitants de
Lidda i de Saron, quan el van veure, es van girar cap al senyor. I a Jafa hi
havia una deixebla de nom Tabita —que traduït al grec vol dir Dorcas,
‘gasela’—, que es dedicava contínuament a fer almoines i obres de caritat, i va
coincidir que per aquells dies es va posar malalta i va morir. Van rentar el
cos, el van posar en la sala superior de la casa, i els deixebles, quan van
saber que Pere es trobava a Lidda, que és a prop de Jafa, li van enviar dos
homes a demanar-li que vinguera a veure’ls de seguida. Ell els acompanyà
immediatament, i a penes arribat el van fer pujar a la sala i allà el rodejaren
les viudes plorant i mostrant-li els vestits i les túniques que Dorcas feia
amb elles, quan vivia. Llavors Pere va fer eixir tothom, s’agenollà i pregà;
després es girà cap al cos de la dona, li va dir: “Tabita, aixeca’t”, i ella va
obrir els ulls, va veure Pere i es va incorporar. Ell li va donar la mà, la va
fer alçar, i després cridà els deixebles i les viudes i els la va presentar,
viva. La notícia va córrer per tot Jafa, i van ser molts els qui van creure en
el senyor. Quant a Pere, es va quedar algun temps a Jafa, a casa d’un tal Simó,
un blanquer.
|
Tornar a la pàgina anterior | Pujar |