Joan F. Mira, the man and his work 

 

 

Joan F. Mira, l’home i l’obra

 

Ramon Lapiedra

 

     Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromés, agitador cultural i polític ocasional nasqué a la ciutat de València l’any 1939. Haguera pogut nàixer l’any en què vam nàixer gairebé tots, l’any 40. Sembla, però, que des del seu naixement ja estava disposat a transitar per camins propis i no gens convencionals.

     El nostre homenot ha excel·lit en totes les facetes creatives, professionals i públiques que acabe d’enumerar. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, dues voltes Premio Nacional de la Crítica (per Borja papa i Purgatori), Premi Sant Jordi de Narrativa (per Purgatori), Premio Nacional de Traducción (per la Divina Comèdia), Medalla d’Or de la Ciutat de Florència, dues voltes Premi de la Crítica Serra d’Or (per Crítica de la nació pura i la traducció de la Divina Comèdia), Premi Crexells-Ateneu de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Lletra d’Or al millor llibre de l’any (Crítica de la nació pura), Premi Joan Fuster d’assaig (per Crítica de la nació pura), Premi Andròmina de narrativa (per Els cucs de seda)... No obstant això, malgrat el nombre, la diversitat, i l’entitat de les distincions adés referides, hi ha un dèficit clamorós d’allò que el País Valencià li hauria d’haver reconegut.

     Destaca així mateix la trajectòria de servei de Mira al projecte de construcció d’un espai cultural i cívic comú per al conjunt de les terres que compartim una mateixa llengua. Un servei que Mira ha dispensat amb una fidelitat i una perseverància admirables, durant un període de temps que s’acosta ja al mig segle. Durant tot aquest temps el nostre home ha dut endavant una tasca executada amb trellat, amb molt de trellat, sense perdre mai de vista les necessitats i la idiosincràsia específiques del País Valencià: l’única manera d’aconseguir un dia que la majoria de la ciutadania valenciana puga trobar-se a gust al bell mig d’aquell espai comú que ens cal a tots construir contra l’amenaça d’una laminació global.

     Per motius d’espai em concentraré en algunes parcel·les de Mira com a escriptor, primer, i com a personalitat cívica, després. Quant al camp de l’escriptura, sóc des de fa anys lector, amb una certa assiduïtat, de l’obra del nostre autor; i quant al camp de la tasca cívica n’he estat unes vegades testimoni, i unes altres vegades company d’aventures fins i tot. En canvi, ben poc de viscut, de propi, podria dir de Mira com a antropòleg o professor de grec, atesa entre altres coses la meua manca enciclopèdica de qualificació en ambdues matèries. Quant a aquesta limitació temàtica que m’acabe d’autoconcedir, algun aval inadvertit podria dir que em concedeix el mateix Mira, puix que més d’una vegada ha deixat escrit que ell es veu a si mateix sobretot com un escriptor.

     Mira com a escriptor! Ací tenim un novel·lista, un autor d’assaigs, un columnista, i encara un traductor, que ha excel·lit en tots aquests gèneres literaris, als quals encara ens cal afegir els seus textos d’investigació i divulgació.

     La narrativa de Mira no fa concessions a les modes o a l’efectisme. Com l’experiència de cada dia ensenya a bastament, l’efectisme en literatura (i en l’art en general) pot tindre el valor d’un atractiu inicial, no mai sobrer, que aviat es transforma en un desengany demolidor per al funcionament global del text. Quan algú, com a lector, ha passat per algun o alguns d’aquests desenganys s’està en disposició d’apreciar especialment una literatura que es proposa, supose que ben deliberadament en el cas de Mira, espolsar-se qualsevol ornament insípid o encara merament prescindible.

     D’altra banda, la faceta del Mira columnista es materialitza en un seguit impressionant d’articles apareguts any rere any en diverses publicacions periòdiques. Ací, l’humor, el comentari penetrant o l’anàlisi lúcida han protagonitzat milers de pàgines celebrades per milers de lectors fidels en totes les terres de llengua catalana. Voldria destacar-ne en particular l’estil depurat i eficient en què estan escrits aquests articles, un estil que dóna una falsa sensació (no us en refieu!) de facilitat: com si escriure amb eixa claredat i concisió fos la cosa més normal del món, a l’abast de qualsevol que s’assega per a dir la seua en un full en blanc.

     Però no és únicament de quina manera figura escrit tot això i la ironia amb que ens és servit; és també, com acabe de dir, la lucidesa i la pertinença dels juís i les afirmacions que s’hi fan. En els seus articles Mira sovint ens ofereix un tipus de producte que naix alhora de l’ofici i de la sensibilitat: aquell art d’anar i tornar sense un propòsit massa concret, de divagar serenament sobre això i allò, ací una nota d’humor, allà un comentari penetrant, més endavant una notícia curiosa, i encara sobre la marxa un parell d’adjectius ben posats, mentre es preserva invariablement el regal d’una cadència no mai perduda, i un mínim d’unitat orienta el desplegament del discurs.

     Sense abandonar encara el terreny literari, em permetré afegir encara unes paraules sobre Mira com a traductor, referint-me específicament a les traduccions que ha fet de la Divina Comèdia i els Evangelis. Mira aconsegueix plenament el seu objectiu d’apropar el text als lectors del segle XXI i fer-nos gaudir de les seues qualitats narratives, en una tasca de volada i subjecta a tots els perills d’extraviament imaginables.

     Per acabar, abandonaré el Mira literari i diré quatre coses sobre el Mira ciutadà compromés. No descriuré ací la llarga trajectòria d’aquest home en la lluita per un País més net i més noble, les iniciatives encapçalades, les responsabilitats assumides, el seguit d’intervencions protagonitzades per tota la nostra geografia, tot això amb una coherència personal exemplar, i una constància que es dilata en el temps al llarg de gairebé mig segle.

     Mira, a més, no fa únicament anàlisis lúcides d’abast general sobre el nostre País, sinó que en el dia a dia és ben capaç de situar-se en el joc de les diverses formacions polítiques o grups cívics  presents i de les transaccions que hi cal fer; d’avançar consignes pertinents i engrescadores, de proposar actes públics adients amb una finalitat difusora de missatges col·lectius, de dissenyar i encara d’organitzar aquests actes, i de no oblidar ni la tàctica canviant de cada dia, ni la cuina organitzativa de portes endins, tot això sense perdre mai de vista el que són els seus objectius polítics propis, fets públics, i de tots coneguts.

     El món continua, la vida també, i estic segur que en aquesta continuació no ha de faltar, entre nosaltres, ni el gaudi de nous textos literaris de Mira, ni la prolongació del cabal de reflexions i d’accions amb què fins ara ha sabut a tots enriquir-nos.

    

València, octubre de 2005

 

Text extret de la laudatio a Joan F. Mira amb motiu de l’homenatge de la xarxa d’universitats Institut Joan Lluís Vives (Castelló, 28 d’octubre del 2005)