En castellano 

 In English 

 

 

 

Em reconec, ara mateix, incapaç d’escriure ni un sol full, ni unes ratlles, sobre la meua modesta persona, sobre la meua condició d’escriptor o de ciutadà. No sabria com fer-ho: potser per falta de pràctica, o per excés de parlar i haver parlat, o escriure i haver escrit, sobre tantes altres persones i coses. Qui sap si algun dia, cansat de mirar tant enfora, miraré una miqueta endarrere i endins, i sabré donar alguna raó de per què escric el que escric, faig el que faig, o com veig el pas de la meua pròpia vida, si és que el veig. De moment, el lector d’aquestes pàgines en la xarxa o teranyina de la informació sense paper, podrà llegir una presentació del professor Ramon Lapiedra, que és astrofísic, exrector de la Universitat de València, i sobretot amic, i per això els seus comentaris són tan precisos i tan especialment amables.

     Per satisfer també alguna curiositat més puntual, recorreré a algunes frases, curtes i abruptes, tal com les recrea un periodista quan fa d’entrevistador. El periodista pregunta: “Li costa molt escriure? És un càstig, com diuen alguns escriptors?” I jo responc: “Costa molt, i de vegades és un càstig perquè és un gran esforç, una autoexigència. Escriure és la meua manera d’estar en el món. L’altra és la responsabilitat cívica. Però és dur, escriure. Ho faig cada dia, després de llegir la premsa; tot el matí fins a l’hora de dinar; un descanset i fins a l’hora de sopar. Ara, en cap moment deixes de donar-li voltes al cap.” Però l’entrevistador vol saber alguna cosa més concreta sobre aquest ofici meu d’escriure, i aleshores pregunta: “Té com a finalitat la depuració del seu estil?” Davant d’això, alguna cosa havia de respondre, com aquesta: “No m’ho plantege en termes de depuració d’un llenguatge nu, sinó de senzillesa. No he tingut mai tendència a la floritura, ni a l’adjectivació supèrflua, ni a l’efectisme verbal, que quan rasques moltes vegades no hi ha res. Això de la pura pirotècnia verbal m’interessa poc. És més fàcil del que pareix si coneixes l’ofici. El més difícil és arribar a un llenguatge d’aparença senzilla. El llenguatge real és el llenguatge oral i la manera com tu expresses per dins les coses o quan converteixes en paraules un record. Pretenc reflectir això en el llenguatge escrit. Per a mi, depuració és aproximar-se al llenguatge natural.”

     El periodista vol també algun comentari sobre la meua actitud com a ciutadà que ja té una certa història pública, poc gloriosa però se suposa que clara i compromesa. Pregunta, doncs, cap al final de l’entrevista: “Després de tants anys amb un compromís polític, cívic i nacionalista, no ha arribat al punt de l’escepticisme?” I ací la resposta hauria de ser llarga i complexa, optimista o pessimista, ideològica o vital, però no serà cap d’aquestes coses. És aquesta: “No, no. Si ets un ciutadà ‘responsable’, no tenim més collons que ser nacionalistes, tot i que, com deia Fuster, és una frase que et molesta. Més que escepticisme, la realitat produeix un sentit de realisme. Veus que és molt complicat, que el país no és com t’agradaria. M’agradaria que tinguera una certa consciència clara de si mateix, amb projectes col·lectius raonables, que assumira la seua identitat històrica, lingüística, cultural, i de la mateixa materialitat del territori. És un país que no s’autovalora. La pàtria és el patrimoni. Allò que tenim en comú: una història, una cultura, una llengua, unes ciutats... Tot això és el patrimoni. A mi m’afecta personalment observar que es destrueix el patrimoni, la continuïtat històrica, el territori, la costa, la muntanya...” M’afecta això, i m’afecten algunes coses més, que haurien d’afectar-nos a tots. Com a persones, com a ciutadans d’un país, com a portadors i transmissors d’una cultura, com a parlants d’una llengua, com a lectors. I a mi com a escriptor. Ser escriptor és la meua manera de viure, i ser ciutadà d’aquest país, el meu, és la meua manera d’estar en el món.

 

Joan F. Mira

Castelló, desembre de 2005