Als escriptors no ens aplaudeix ningú. Sobretot, no ens aplaudeix ningú directament, en l’acte mateix de l’exercici del nostre art. Més encara, o pitjor: no ens aplaudeix mai un públic en massa, col·lectivament, a sala plena, tres minuts d’ovació prorrogable i la claca cridant bravo, bravo. No res.

«El músic, l’escriptor i el públic» (1996)  
Entrar    

Visites totals: 6410886
A la xarxa des del 2005 - © Xarxa de Mots