Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 18 de gener de 2020
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1259 | 29/07/2008   Imprimir

Morts a la platja

Va passar fa pocs dies, en una platja molt prop de Nàpols. L’endemà, la premsa italiana en publicava detalls i fotografies, acompanyades d’expressions de repulsa i d’escàndol. A les fotos, hi havia banyistes que prenien el sol feliços i despreocupats, a molt pocs metres de dos cossos morts, dos pobres adolescents gitanes ofegades, dos cossos estirats damunt l’arena. Pareix que les xiquetes, de 14 i de 16 anys, havien anat a la platja a demanar almoina i a vendre alguna coseta, no ens diuen quina, potser kleenexs, o no sabem què, això que tan sovint veiem i tan sovint girem el cap per no veure-ho. Les criatures van tindre la mala pensada d’entrar a la mar moguda, cosa una mica estranya, diu la premsa, tenint en compte que les gitanes joves solen ser extremadament modestes, rarament descobriran el cos en públic, però tampoc no sabem si entraren a la mar vestides o amb banyador. Les ones eren fortes, hi havia corrents, i dos de les joves van poder ser rescatades pels serveis de salvament. Les altres dos van arribar mortes a la platja, els seus cossos van quedar sota una tovallola, esperant l’arribada de la policia. Sembla, en tot cas, que per a la gent que es banyava i prenia el sol “l’incident va ser només una simple interrupció en una dia de platja”. Les fotografies mostren banyistes en bikini o amb calçons asseguts o estirats indolentment al costat mateix de les noies ofegades, els peus de les quals sobresurten de les tovalloles que cobreixen els cossos. Altres fotos mostren com els policies agafen els cadàvers, els dipositen a les caixes i se’ls emporten, sense que els presents es molesten ni tan sols a alçar-se de l’arena o de les cadires: “Quan els cossos sense vida de les noien eren encara a la sorra, la gent continuava prenent el sol o menjant a pocs metres a penes”, diu La Repubblica. I segons el Corriere el grupet de curiosos que es va formar al voltant dels cadàvers es va dissoldre de seguida, i “pocs van abandonar la platja o van deixar de prendre el sol”. Bé, això és la vella Europa, l’Europa llatina de cultura tan antiga, tan coneguda per la seua compassió, bon veïnatge, solidaritat i amor al proïsme, no com els nord-americans que, ja se sap, deixen morir la gent sense immutar-se, i sovint és del tot cert, tal com s’ha vist fa poc en un hospital, on una dona va caure morta i ningú no en va fer cas durant una hora llarga. 

Aquestes coses, suposem, passen als carrers de Nova York, on si caus ningú no t’ajuda a alçar-te, no passen a la vora de Nàpols, una ciutat tan humana (massa humana i tot), una antiga ciutat de l’Europa mediterrània, encara no dominada per l’acceleració implacable, per la deshumanització capitalista i per tots aquests mals de què tant ens agrada acusar els altres. A Nova York, aquesta indiferència davant dels cossos morts seria “natural”, preferim pensar, mentre que a Nàpols o a València no. Pensem, també, que a l’altra banda de l’Atlàntic són racistes, i que els morts, si són negres, no mereixen cap atenció dels blancs. Nosaltres, com sap tothom, de racistes no en som gens, i el fet que les xiquetes ofegades foren gitanes no té cap importància: a Nàpols, a l’Europa catòlica (o a l’Europa protestant, o a l’ortodoxa), els gitanos són ciutadans respectats, no els mirem amb mals ulls, i si dos gitanetes s’ofeguen a la platja despertaran tanta simpatia i tant de dolor i de dol com si foren veïnes de carrer o de casa. Però també pot passar que, tal com afirma un grup italià de defensa dels drets civils, “ningú no semble mínimament afectat per la vista dels cossos morts de les nenes a la platja: que continuen banyant-se, prenent el sol, bevent refrescos i xarrant”. Potser que s’ha trencat alguna cosa, i encara no sabem quina.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1258 | 22/07/2008   Imprimir

Afirma Antoni Furió

Traduir Heròdot, per exemple (tal com s’ha fet en català, de manera encara incompleta), és una manera excel·lent de mostrar que som un país com els altres, que la nostra és una cultura com les altres, i una llengua com les altres. Com les altres que tenen una tradició literària, erudita, lligada als clàssics, llatins i grecs, a la història d’Europa. Com les que no necessiten seguir els suplements literaris i les novetats editorials de cultures i llengües veïnes, que d’altra banda fan ben poc cabal de la nostra. O no ho hauríem de necessitar: no hauríem d’estar pendents de què diuen de nosaltres els diaris de Madrid (o els de València o de Barcelona, que ben sovint, en aquesta matèria, són indistingibles dels madrilenys), no hauríem de calibrar la nostra importància o valor per l’espai que ens dediquen precisament els qui no ens voldrien dedicar gens d’espai. Més val fer com fa Antoni Furió, i ho explica en un article: mirar-se’ls de lluny i amb displicència. El suplement cultural de més extensa difusió a Espanya, escriu Furió, “és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil exercici de sinèrgia empresarial”. Deixem-ho córrer, per tant, si no és com a curiositat distant, no com a cosa nostra.  I, si de cas, podem seguir uns altres diaris, revistes, suplements i novetats. En francès, per exemple, tot i que, tal com afirma Furió, “Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la ‘cultureta’ espanyola, invariablement obsedida amb el català  i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta”. Queda l’anglès, evidentment, i les editorials britàniques i nord-americanes, i les revistes de cultura i de literatura, i els suplements dels grans diaris, i allà és on hem de mirar, i on hem de beure. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat, ens recorda Furió. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, tantes edicions crítiques i actualitzades del llegat cultural grecollatí. 

I en això es coneix que una gran llengua és gran i és necessària: no només per ser imprescindible en les relacions internacionals, en la ciència i en la tècnica i en l’economia, sinó per ser-ho també en l’erudició més clàssica. Antoni Furió, a més de ser un historiador excel·lent, és el millor editor universitari de tots els regnes del Regne d’Espanya. Ell i els qui l’acompanyen a les Publicacions de la Universitat de València (Gustau Muñoz en primer lloc, i Martí Domínguez, Vicent Olmos, Guillem Calaforra...) formen un equip exemplar, molt per damunt de qualsevol altre del gremi. Ignorats pel govern valencià, massa poc coneguts en els ambients acadèmics de Barcelona, i tanmateix infatigables. Això és erudició, és alta cultura, és obertura al món sencer, és amor i respecte al país propi, és solvència professional, és immersió en el pensament contemporani: repasseu-ne el catàleg, és admirable. “Naturalment”, conclou Furió, “no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen”. Parlem de l’anglès, doncs, i del francès, l’alemany, l’italià, el grec i el llatí. Deixem d’una punyetera vegada de mirar on mirem sempre. 

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1257 | 15/07/2008   Imprimir

Els crítics i l’escriptor

Escriure, vull dir escriure literatura, és una faena o professió funesta, com ja afirmava Josep Pla fa molts anys, que sabia molt bé de què parlava. I llavors, un amic molt entès en literatura passa un dia sencer a casa meua, dedicat a fer-me una entrevista que es publicarà en forma de llibre prim. I arriba un punt que em pregunta: “I de la crítica, què en penseu?” I jo que li dic, segons que apareix en la transcripció: “Si m’he de referir al que en aquest país es considera crítica literària i que, en la majoria dels casos, no passa de ser una recensió o una ressenya breu i sovint apressada sobre el llibre en els diaris, he de dir que no em puc queixar. La majoria de les vegades m’he sentit respectat i tractat amb el mínim de seriositat que crec que qualsevol autor es mereix. El que sí que trobe a faltar –i així ho he escrit en algunes ocasions– és un paper molt més valoratiu de les crítiques. Un crític s’ha de mullar. S’ha d’arriscar. Ha de ser capaç de dir amb tota claredat què li agrada i què li desagrada, què és bo i què no del llibre que comenta. I per què, és clar. No es tracta d’explicar de què va l’argument. Açò no és crítica, és una altra cosa. Un crític ha de comparar i relacionar el llibre que té a les mans amb altres d’ací i de fora. Ha de valorar, en una paraula. Si no, que es dedique a una altra cosa però no a escriure sobre llibres amb un mínim d’autoritat. La conseqüència de la situació actual és que en literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un ‘totum revolutum’ que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte. I, d’altra banda, el país és tan complicat que alguns dels pocs crítics –diria que són tres o quatre a tot estirar– que realment són rigorosos passen per antipàtic i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no, per a mi allò que opinaven sobre el que havia escrit tenia un valor diferent.” Això pareix que vaig dir, i després he retrobat idees i paraules d’algú que, segons opinió general, és especialment punyeter, i en sap molt de literatura, moltíssim: l’insigne, lleig i antipàtic Reich-Ranicki.

L’escriptor, diu el crític, és un ésser d’un gènere particular: egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut: experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Això contesta Marcel Reich-Ranicki a una entrevistadora. La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, respon el crític. I a continuació defineix els escriptors d’aquella manera implacable i exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofén ningú. A mi em fa tota la impressió que els nostres crítics –a València o a Barcelona, i crec que també a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara gran part dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran crític s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç. Ara, com que no sé si això és un bon senyal, o si és signe de fatiga, m’agradaria que un bon crític, professional, implacable, em resolguera l’agudíssim dubte. Esperaré.

 

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 10/07/2008   Imprimir

Salamanca, cavalls

Sou ben pesats, catalans (i també alguns valencians, però pocs...), sempre esteu creant problemes, sempre voleu més de tot, més llengua, més govern, no entenem per què sou tan nacionalistes quan nosaltres no en som gens, per què no podeu ser espanyols com els altres? I així podríem continuar amb les idees, les reticències i la hostilitat, i concloure que no volen o no poden entendre. Seria una conclusió correcta, avalada pels fets: pel cèlebre Manifiesto, per exemple.  Entendre, suposa ser capaç de posar-se en la situació de l’altra part, de compartir una miqueta els records històrics i les humiliacions de l’altra part, saber què significaria patir allò que l’altra part ha patit o pateix. Però sembla que això no és possible, que no es poden imaginar en la posició dels altres, ni abans, ni ara, ni segurament mai. No poden imaginar, posem per cas, què hauria passat si quan l’arxiduc Carles d’Àustria va entrar a Madrid l’any 1706 s’hi hagués consolidat com a rei Carles III, de la mà dels anglesos, els portuguesos i els catalans, tal com es consolidà Felip V de la mà dels francesos i dels castellans. Un rei “catalanista”, dirien, com hauria estat possible? I com seria ara això que n’hem dit “Espanya”? No poden imaginar, ni amb molt d’esforç, que l’any 1707 les tropes anglo-catalanes hagueren conquistat Salamanca, hagueren instal·lat a la catedral una caserna de cavalleria, i que els soldats i els cavalls hi hagueren tingut residència fins l’any 1949, prop de dos segles i mig. Ja sé que és una fantasia intolerable i horrible, però això és el que va passar, exactament, amb la Seu de Lleida: cavalls a la catedral, fins a mitjan segle XX. Posats a donar curs a la fantasia, podrien també imaginar que la Universitat de Salamanca haguera estat tancada i suprimida, i amb ella totes les universitats de Castella, com va passar exactament a Catalunya. I que Àvila, com Xàtiva, haguera estat cremada i arrasada. Però això, evidentment, és demanar massa esforç a la imaginació espanyola: això no els pot haver passat a ells, i no volen saber que als altres sí que els va passar. Partint de “detalls” com aquest, és ben lògic que no entenguen ni el passat ni el present. Si no imaginen els cavalls en la seua catedral, mai no podran entendre res.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1256 | 08/07/2008   Imprimir

Espanya plural?

Era una bella fantasia, una il·lusió, que el meu cosí remot Pasqual Maragall i Mira va creure molt de temps —sincerament, supose—, i que a cada nova topada amb la realitat es desinfla com els somnis nocturns o diürns. Una topada amb la realitat del futbol, amb la Copa d’Europa i les passions espanyoles desfermades que han omplit els carrers i les places (també de Barcelona, i evidentment de València...), i les televisions i els diaris, i la família reial, els avions militars, els honors nacionals, l’exaltació massiva de la bandera i tot això que he vist i que hem hagut d’escoltar. Vejam si amb una selecció informativa en tenim prou. Per exemple, un article del gran Vicent Partal (Vilaweb, dia 1 de juliol [de 2008]), on ens explica: “Però una flor no fa estiu. Ja passarà tot això i, ep!, el nacionalisme espanyol és molt, molt agressiu i provocador. Cosa que el perjudica... Al carrer, va baixar-hi molta gent de tot pèl i condició, però la instrumentalització política era en mans de l’extrema dreta, no ens enganyem tampoc. Les anècdotes són moltes i arriben de tots cantons. A un redactor del diari El 9, el van obligar a cridar ‘Viva España’ uns nazis; a un marroquí, precisament, li van clavar una allisada a la Rambla, exactament perquè portava la bandera espanyola i ‘un moro’ és indigne de portar-la, l’esvàstica es veia ben clareta a la plaça de l’Ajuntament de València i la salutació a la romana imperava en una Reus on es van tornar a cremar senyeres. Enteneu-me. No dic de cap manera que fóra això que va passar diumenge. Sinó que això també va passar. Igualment, diumenge una colla d’energúmens va passar hores i més hores entrant a totes les webs catalanes que accepten comentaris i omplint-les d’amenaces i insults. El nacionalisme espanyol és essencialment violent i contrari a la diversitat. Ho ha estat sempre i ho serà sempre. No sap ser d’una altra manera. I això no ho canviarà pas un gol de Torres ni una selecció de jovenets presumptament plurals. N’hi havia prou d’escoltar cinc minuts qualsevol ràdio espanyola, de la SER a la COPE que en això són totes iguals, per veure com escopien immisericordes en la millor tradició sèrbia, com es burlaven dels noms dels alemanys perquè en la seua ignorància no sabien pronunciar-los o els insultaven, com aprofitaven qualsevol comentari per escabetxinar el president Ibarretxe o Joan Laporta, com es burlaven de les seleccions catalanes i basques. Espanya plural? Vinga home...” Exactament: l’Espanya plural, vinga home! Per acabar-ho d’explicar ben explicat, segons que he llegit en una nota informativa d’Acció Cultural del País Valencià, “La nit del diumenge 29 de juny, després del partit Espanya-Alemanya, un grup de set feixistes espanyols, cap rapats alguns d’ells i amb banderes anticonstitucionals franquistes, i altres d’ideologia nazi, segons els veïns, van trencar la persiana metàl·lica de la porta principal del Casal Jaume I d’Elx.”

És del tot evident. És l’Espanya singular. Singularíssima. La que defensa el senyor Savater, curiosament catedràtic d’Ètica, i el Jimenez Losantos, El Mundo, Joaquín Leguina i Rosa Díez, i el PP d’Espanya, Catalunya i Comunidad Valenciana, i todos juntos en unión, inclòs el PSOE d’Espanya i de la Comunidad Valenciana, i Lerma i Camps i Zapatero, i no volen o no poden entendre res. Res de res: no poden posar-se en el lloc dels ofesos, de les víctimes permanents dels decrets de Nova Planta sempre en vigor, dels amenaçats d’extinció nacional o lingüística. No poden. I davant del famós Manifiesto, els catalans acollonits responen que per favor no s’enfaden, que a Catalunya el castellà té molt bona salut, que tots sabem espanyol, per favor, que tinguen tolerància i compassió. I llavors Jordi Pujol escriu: “No hem d’anar a aquest combat amb ànim acomplexat. I poruc. Tampoc amb petulància i fatxenderia. Però amb decisió i confiança. Sense por. I sense respecte per qui no ens respecti”. Però Jordi Pujol no és president de la Generalitat de Catalunya. El president actual [José Montilla], deu creure, ai las, en l’Espanya plural. I si escriu al diari, és per dir que està molt content amb això de la Copa d’Europa. I jo, per culpa de l’Espanya plural, he escrit un mal article. 

 
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 03/07/2008   Imprimir

Final

Allà i ací i pertot, pensà el professor jubilat en un balcó d’un quinzé pis mirant el trànsit de l’alba al matí, a les estrelles infinites i entre les estrelles, fins als límits inexistents o incerts de l’univers, el noranta per cent del que hi ha és encara un pur misteri impenetrable, un món que no és el nostre món: qui sap si és Déu Nostre Senyor i les seues innombrables legions celestials, àngels i arcàngels querubins serafins i la resta, sense comptar les legions d’àngels caiguts, també afegits al pes total del cel etern i dels seus habitants, que entre tots poden fer una infinita massa espiritual: una perfecta contradicció clàssica, perquè si l’esperit fóra  matèria no seria esperit, però com que la matèria fosca deu ser tan subtil, qui sap si no és ella mateixa allò de què està fet el món desconegut dels esperits, posats a fer poesia, tant se val. I qui sap, d’altra banda, cavil·là, si el nostre món de cada dia, la nostra ànima o cervell, la genètica i l’economia, la política i la literatura, i tot allò que hi vulguem afegir, no està compost també d’un pobre deu per cent de realitat visible i coneguda i d’un noranta per cent de realitat invisible i fosca, qui sap si això explicaria per què no entenem tantes coses, per què ell no entén ni tan sols la història dels darrers dos-cents anys a pesar d’haver-s’hi dedicat tota la vida, per què ignora fins i tot si la història ha arribat al final. Si estiguera ja quieta, aturada, seria com un univers que ha trobat finalment l’equilibri entre forces contràries, història estàtica per sempre més sense història, ja no caldria que ell escriguera cap llibre. O si és una història expansiva, expansiva fins a la volatilització, o una història que s’ha de contraure per tornar lentament cap al punt de l’origen: també aquesta alternativa l’havien imaginada ja els filòsofs grecs. Però almenys una cosa era certa, que el sol ix cada dia per orient, aquella bola enorme de foc que ell mirava com apareixia damunt la mar i com creixia i pujava, i en aquella meravella quotidiana i miracle no hi pensava ningú, quan haurien d’omplir-se els terrats i les platges d’espectadors extàtics: en tot València era segur que només ell i el seu gos contemplaven el prodigi. I aquest és el final d’una novel·la que aquests dies he acabat d’escriure. Em sembla que no és un bon final.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS