Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | Avui | 28/11/2009   Imprimir

Pirateria, història

Enllaç original

Independentment del final d’aquesta història (final feliç per als tripulants, i felicíssim per als pirates) del vaixell tonyinaire basc a les costes de Somàlia, història que ha servit per exhibir impúdicament, entre altres coses, la ineptitud exemplar dels responsables militars, judicials i polítics del gran Regne d’Espanya, els fets han mostrat la persistència, en temps tan moderns com el nostre, d’un dels fenòmens més antics de la navegació i el comerç. En efecte, la pirateria, l’assalt a les naus i als navegants amb intencions de segrest o de rapinya, és una de les professions més velles de la humanitat. Tant com la prostitució, que segons diuen, però jo no n’estic tan segur, és una professió fundacional en la història dels gremis. La pirateria sí que ho és, sens dubte, almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu Homer, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponès, el mestre Tucídides, parlant dels pobladors grecs originaris i de l’ocupació del litoral, recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida i mantindre la família. Sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables, que dirigien el negoci ben instal·lats a terra i asseguraven, en profit propi, la distribució dels beneficis.

I recorda, com a prova, uns versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables. En el Cant III de l’Odissea –però això no ho esmenta Tucídides–, Telèmac, el fill d’Ulisses, arriba a la cort de Pilos, i el vell Nèstor, després que l’ha fet menjar i beure al seu costat com un hoste honorable, pensa que ja és hora de preguntar qui són els visitants: “Ara que ja han gaudit del menjar aquests hostes nostres, / ja podem preguntar-los qui són, demanar que ens ho diguen. / Qui sou, forasters? D’on veniu, navegant pels camins de les aigües? / És per algun mercadeig? O sou mariners de ventura, / tal com van els pirates, errant per la mar, exposant-se / a perdre la vida i portant la desgràcia a gent d’altres terres?” (traducció meua). O siga que podrien ser perfectament pirates, mariners de ventura, que porten desgràcia a la gent d’altres terres, i tanmateix Nèstor, paradigma del rei prudent i assenyat i amb experiència, els ha acollit i els ha convidat a taula. La professió era ja antiga i, segons com, respectada.

Els versos i Tucídides mostren que la història és així, antiga, complexa i repetida, i que el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, amb campanyes llargues i terribles on no estalviaven ni forces ni contundència en la repressió: s’hi jugaven les rutes comercials de l’imperi. L’abundància de pirates era general durant l’Edat Mitjana, foren occidentals o orientals, barbarescos o genovesos, consentits o perseguits, i els valencians, per exemple, vam haver de patir els seus atacs fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. D’una altra mena de pirates mediterranis, que han arribat amb plena fortuna i èxit notable fins ben entrat el segle XX, no cal parlar-ne ara. I no duien precisament un ull tapat.

També a l’Atlàntic, i al Carib, i a la mar de la Xina, i a totes les mars navegades, les naus pirates han solcat les ones amb efectes ben coneguts sobre l’intercanvi de mercaderies, la política i l’economia, i l’organització de les flotes reials o imperials. I sobre la literatura. En aquell llibre fascinant de Borges, Historia universal de la infamia, un dels personatges exemplars és La viuda Ching, pirata, que, per votació d’un consorci d’accionistes i després de l’enverinament del marit amb un plat d’erugues amb arròs, dirigia una flota de sis-centes naus i quaranta mil tripulants, segurament el cas més voluminós de la història de la pirateria mundial: és clar que, a la Xina, tot té unes dimensions a l’escala seua, que no és la nostra. La viuda Ching era, escriu Borges, “una mujer sarmentosa, de ojos dormidos y sonrisa cariada”, però la seua organització era implacable. Això passava a finals del segle XVIII de la nostra era, en temps de Napoleó, i la flota de la viuda arribà fins i tot a derrotar els almiralls de l’Imperi. La història és llarga, doncs, i entre Vietnam, Indonèsia i les Filipines, pels estrets de Malàisia per les illes, els pirates asiàtics són encara una presència constant, creixent, i sembla que amb beneficis saludables per als professionals.

Quant a la imatge romàntica en versos i en novel·les populars, també fa temps que circula, amb formes i expressions sempre atractives per a lectors i espectadors. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen indefectiblement generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, enemics de les autoritats sempre dolentes i cruels. Són personatges heroics, fascinants, lliures, feroços però en el fons molt humans, i que desperten més admiració i fascinació que repugnància per la faena que fan. Això també és molt antic, i jo a l’escola ja aprenia allò de “Bajel pirata que llaman / por su bravura el temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín” que és un dels pocs poemes que recorde sencers. El capità pirata dels versets romàntics, per cert, era ben mediterrani, ja que, cantant alegre en la popa, veia “Asia a un lado, al otro Europa, / y allá a su frente Estambul”.

Tot això està molt bé, i és molt bonic, però aquests pirates de Somàlia, si és que en podem dir pirates i no mà d’obra d’una empresa d’exaccions violentes, com una mena de màfia de la mar, em fa l’efecte que no són gens literaris, ni clàssics, ni cinematogràfics: són efecte de l’autodestrucció d’un Estat, i part d’un negoci multinacional, també dirigit per homes importants i honorables, instal·lats al litoral, com els de Tucídides, i operant des d’oficines remotes. I la manera de tractar-los exigeix unes habilitats i una intel·ligència que, en el cas que esmentava al principi –i que tantes setmanes ha ocupat la premsa espanyola–, han resultat perfectament invisibles, inexistents, absents. Potser per no saber història, o per no recordar-la.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/11/2009   Imprimir

Grass a la mina

En el seu llibre Tot pelant la ceba, Günter Grass explica que, poc després d’eixir d’un camp de presoners, va treballar en una mina de potassa, com a enganxador de vagonetes. De tant en tant, recorda, es produïen discussions violentes entre els miners, que ell a penes podia comprendre. Es formaven tres grups. “La colla més petita”, escriu, “manifestava consciència de classe comunista, predeia el proper final de capitalisme i la victòria del proletariat, tenia una resposta a punt per a tot i li agradava mostrar el puny tancat”. Enfront d’aquests, “el segon grup, el més gran de tots, es feia fort amb consignes nazis, buscava culpables de l’ensorrament del vell ordre (...) i s’atrevia a formular hipòtesis i imprecacions desaforades: ‘Si el Führer encara fos viu...’”. I finalment, “el tercer grup, moderat, intentava apaivagar la baralla amb propostes de millora que esdevenien cada cop menys atractives”. Aquest grup “era titllat de socialdemòcrata i insultat pels comunistes...”. I cada vegada, “en arribar al clímax de la baralla permanent la colla comunista sempre s’aliava amb els nazis empedreïts per fer callar a crits el grup restant dels socialdemòcrates”. Com l’any trenta-tres, abans de l’arribada dels nazis al poder, recorda un veterà socialista, que conclou: “Au, ves, aquests no n’aprenen gens, de la història. Sempre ho volen tot o res. A nosaltres els socialistes ens odien perquè si cal ens conformem fins i tot amb la meitat.” A mi, que sempre m’he sentit aproximadament socialdemòcrata (tot i que, per raons molt substancials, mai no he votat el PSOE), llegir això m’ha reconfortat, i m’ha entristit alhora: potser els qui, l’any 1947 a Alemanya, repetien “si el Füher fóra viu” i eren els més nombrosos, corresponen a part de la nostra dreta, on encara és fácil sentir, tants anys després, allò de “si Franco visquera...”. En tot cas, aquelles discussions feroces es produïen sobretot quan se n’anava el corrent, i “dins de la mina només feien claror els llums de carbur i ens proporcionaven ombres gegantines que recorrien com fantasmes les altes parets de les cambres”. Fantasmes en la fosca, doncs, sota terra, en el regne de les ombres.

 

Joan F. Mira | El Temps | 24/11/2009   Imprimir

La identitat dels francesos

Periòdicament –o més que periòdicament, de manera constant i reiterada–, intel·lectuals i polítics, al nostre país, s’entesten a devaluar aquest mot i aquest concepte, la identitat, com si fóra una cosa inútil i ja superada, un destorb, un entrebanc per la comprensió del present i la previsió del futur. No em referisc a revisions intel·ligents, com ara la de Salvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó a una altra mena de discursos, generalment basats en conceptes tan moderns i tan científics com “la crosta” o “la ceba”, i altres de semblants, sense comptar la terminologia guerrera i hostil de la premsa de Madrid. Bé, doncs, a Itàlia, per exemple, aquesta matèria planteja debats i discursos ben saborosos, des de la virulència extrema de la Lega (Lega Lombarda, o del nord, o vèneta, o “padana” del riu Po, o qualsevol altra denominació aprofitable), que posa en solfa fins i tot l’existència de la nació italiana i el sentit de la unitat de mitjan segle XIX. El president de la República, Giorgio Napolitano, venerable i cultíssim senyor, procedent del Partit Comunista, es veu obligat, de tant en tant, a fer afirmacions patriòtiques en record i reforçament de la identitat nacional. Berlusconi, ja se sap, està ocupat habitualment en altra mena d’afers, íntims o públics. A la Gran Bretanya, l’ascens del Partit Nacionalista Escocès i la seua posició en favor de la independència, són una factor més (al costat d’un renovat patriotisme estrictament anglès) del desconcert de la identitat britànica: ¿què diantres són nacionalment els ciutadans del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, a més de súbdits de la reina Isabel? La cosa ja fa anys que roda, i un ministre laborista, fa poc temps, va plantejar enquestes i debats molt seriosos sobre el tema. A França, ja ho saben vostés, aquestes matèries són regularment objecte de reflexions profundes, de llibres d’autors saberuts, de filosofies diverses, i fins i tot de projectes del govern de la República. ¿Què és ser francès?, es pregunten fins i tot els membres del Tribunal Constitucional, quan han de vetar un timidíssim estatut d’autonomia de Còrsega perquè inclou l’expressió “poble cors”. ¿Quina és aquesta identitat, quan multitud de joves fills i néts d’immigrats magribins cremen banderes de França en un partit de futbol i xiulen la Marsellesa?

Ara mateix, i per iniciativa ministerial, sembla que França sencera torna a plantejar-se això de la identitat. “El poble francès”, afirma el ministre Besson, impulsor de la cosa, “ja s’ha apropiat el debat, i té ganes que tinga lloc”. I afegeix: “Les elits poden dir allò que els semble, el poble ja ha pres el debat als blogs, a les ràdios”. I els sondatges donen la raó al ministre: 60% dels interrogats estan d’acord que cal abordar la qüestió de la identitat nacional (al 50% els simpatitzants de l’esquerra, al 70% els de la dreta). ¿I quins serien, segons l’enquesta de Le Parisien, els elements constitutius d’aquesta identitat francesa? I doncs, molt simple: la llengua (80%), la República (64%), la bandera (63%), la laïcitat (61%), i La Marsellesa (50%), tot i que una altra enquesta posa La Marsellesa (Allons, enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé, etc., i formeu els batallons, i que una sang impura abeure els vostres solcs, i tot això). Al Partit Socialista (o allò que en queda), estan una mica descol·locats. Uns ho rebutgen com a maniobra del govern, cosa d’altra banda probable. I Segolène Royal, tot criticant “l’operació de diversió”, afirma que l’esquerra no ha de defugir ni témer el debat. “Els socialistes estan molestos, i això ja és massa”, declara. “La nació és originalment un concepte d’esquerra. Cal reconquistar el símbols de la nació. Per això, m’agrada fer cantar La Marsellesa en els meus mítings, reivindicar la bandera tricolor...”, etc. Ara bé, la identitat, monsieurs i mesdames, la identitat, això tan antic i devaluat, ¿com és que apareix, una vegada i una altra, en el centre del debat ideològic i polític? A França, justament, tan intel·lectual, tan universal i tan moderna.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 19/11/2009   Imprimir

La camioneta

Vist amb una mica de perspectiva, em fa l’efecte que els valencians no hem estat gens encertats a l’hora d’elegir els nostres presidents dits autonòmics. Ja sé que és cosa dels aparells dels partits, però tant se val. Primer va ser el senyor Joan Lerma, d’estètica impàvida i funerària, indiferent al seu propi país, i que en perdre una elecció se’n va anar corrent cap a Madrid, no va tindre ni temps d’ocupar l’escó a les Corts valencianes. Després aquell senyor de Cartagena que s’instal·là a Benidorm, s’espavilà, guanyà l’alcaldia comprant a baix preu una regidora socialista, s’embolicà en tèrbols afers, i en fi, els valencians el van elegir president del país. Inspirat potser en personatges de la sèrie The Godfather, amb una certa manera de pentinar-se, de vestir i de mirar, i una certa manera de fer relacions profitoses, de pensar que el bé públic serveix per millorar el bé privat, el zaplanisme ha marcat una etapa en la història que costarà molt de superar. I vingué aquest home de cara circumspecta, seriós i bon pare de família, catòlic practicant, semblava que amb algunes idees al cervell, i semblava també que sense lligams amb les tèrboles màfies que Ferran Torrent retrata en els seus llibres. Qui havia de dir, quan feia proclames solemnes, jurava pels Furs, i afirmava que ens estimava moltíssim, que la seua presidència arribaria a ser tan exemplar com les altres, i en algunes matèries potser més. Quan, després de les coses que hem sabut, escoltat i llegit, amb aquelles frases indignes, el president del meu país és capaç de dir, en seu parlamentària, allò de la camioneta de matinada, i del desig de veure’l mort en una cuneta, vol dir que alguna cosa molt important s’ha desfet, s’ha desintegrat. I que ha perdut el respecte pel càrrec que ocupa. Tan poc respecte com pel país que ell mateix i els seus predecessors han administrat, ignorat i desfet. Deu ser malenconia meua de tardor, després de contemplar gairebé cada dia postes de sol glorioses, núvols encesos de roig i de rosa. O que el passeig –metafòric– de matinada en camioneta m’ha deixat també a mi difunt a la vora d’una carretera. Que ens porten un ram de flors, per favor.

 

Joan F. Mira | El Temps | 17/11/2009   Imprimir

El comunista i el mur

Aquest serà un article incòmode, i als al·ludits directes o indirectes no els farà gens de gràcia. Paciència, això forma part de l’ofici d’escriure i de publicar: veus una cosa, hi penses, creus que has de dir el que penses, i ho dius. Si més d’un membre honorable del Partit Comunista se sent afectat, què hi farem. Més torpedes llance, habitualment, contra la dreta i totes les dretes d’allà i d’ací, i contra el partit que encara es diu socialista. Bé, doncs, anem al cas que ara m’ocupa. En la meua petita història personal de ciutadà del País Valencià interessat en la cosa pública o política, tinc la satisfacció de no haver estat mai ni membre ni simpatitzant ni votant d’un partit espanyol, d’un partit de dreta o d’un partit comunista. Si llevem tot això, el que en queda, en l’escena valenciana, no és molt quantitativament, però és prou per satisfer la meua pau amb mi mateix. Fins i tot els anys seixanta i setanta, quan tants amics i coneguts meus entraven en la militància comunista, supose que moguts per raons generoses o de la moda del temps, un servidor no hi va tindre mai la temptació, ni de lluny. I no comprenia que amics d’idees equilibrades, amants de la democràcia, pogueren adherir-se a una ideologia i a una organització que era la que era, tenia la història que tenia, i tots sabíem ja quina havia estat aquesta història terrible. I això del partit únic, del “centralisme democràtic” (també sabíem què era), i de la dictadura del proletariat, no va deixar mai de provocar-me una saludable repugnància. Més quan alguns viatges a països dits de l’est, com Hongria i Txecoslovàquia, em van fer tastar les delícies del sistema, les fronteres amb metralletes, gossos i filferrades de punxes, la tristor general, la grisor, i els altaveus als carrers declamant discursos més pesats que qualsevol propaganda franquista. El meu primer referent polític va ser Olof Palme, i el meu primer article (en el ciclostil d’una revisteta clandestina) parlava de la socialdemocràcia sueca. Sense comptar que l’estiu del 1961, quan es va aixecar el mur detestable de Berlín, jo era a Alemanya, treballant en una fàbrica, i vaig poder constatar quina era la reacció de la classe obrera. La mateixa classe obrera que, a la ciutat de Berlín, s’havia sublevat contra el propi “Estat Obrer” i havia sigut esclafada de manera sanguinària. I recordava el 1956 a Budapest: quan la vaig visitar i encara hi havia forats de bala a les parets. I vingué l’estiu del 1968 a Praga, i tot això i allò que vostés saben. Enmig de tot això i allò, el mur de Berlín era un símbol atroç: el mur d’una enorme presó, d’on la gent volia escapar-se i arriscava la vida.

Cert que hi ha altres murs al món (Palestina, Xipre, la frontera de Río Grande, Ceuta i Melilla...), però no s’han fet per impedir, amb filferros i metralletes, que les persones puguen escapar del paradís comunista, fugir de la societat justa, regida pel partit perfecte. I ara vénen l’anterior secretari general del Partido Comunista de España, i el nou secretari general, i el primer, el senyor Francisco Frutos, quan li pregunten per l’aniversari de la caiguda del mur, afirma que ell “no celebra aquestes coses”. Devia celebrar quan el van construir, supose. I ve el nou secretari general, senyor Centella, i quan li pregunten com se sent aquests dies que celebrem aquell esdeveniment, contesta: “Bueno... triste, porque lo de la URSS fue un fracaso histórico”. Bé, almenys reconeix el fracàs històric (¿només de la URSS, o de tot el sistema, la ideologia, i el partit que representava?), però recordar el final del mur de Berlín el posa trist. Devia estar més content, per tant, quan el mur feia el seu paper de presó. Recuperant el títol d’una novel·la de Saramago, un altre estalinista impenitent, qui sap si no hauríem de parlar d’un “elogi de la ceguesa”. Ceguesa que es confirma quan el nou secretari, el jove, el del canvi generacional, quan li pregunten pels presos polítics a Cuba, respon, com a justificació dels empresonadors, que “a Cuba hi ha persones empresonades perquè han estat còmplices d’atemptats terroristes, perquè han estat a sou de l’ambaixada dels Estats Units”. Supose que, quan caiga el mur d’aigua que rodeja l’illa feliç (¿no fracassada com l’URSS?), també es posarà molt trist el secretari general del Partido Comunista de España.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 12/11/2009   Imprimir

Pirates

La pirateria (com la prostitució, però d’això no n’estic tan segur) és una de les professions més antigues de la humanitat. Almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu l’Odissea, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponés, el mestre Tucídides recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida. Sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables. I recorda, com a prova, un versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables. En fi, la història és així, el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, i que els valencians vam haver de patir fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. I l’Atlàntic, i el Carib, i la mar de la Xina, i totes les mars navegades. Entre Vietnam, Indonèsia i les Filipines, els pirates asiàtics són encara una presència constant, i creixent. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, i en general heroics i atractius. És molt antic, i jo a l’escola ja aprenia “Bajel pirata que llaman / por su bravura el temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín”, que és un dels pocs poemes que recorde sencer. Molt bé, però aquests pirates de Somàlia no són gens literaris, ni clàssics, ni cinematogràfics: són efecte de l’autodestrucció d’un Estat, i part d’un negoci multinacional, també dirigit per homes importants i honorables. I la manera de tractar-los exigeix unes habilitats i una intel·ligència que, en el cas que aquests dies ocupa la premsa espanyola, han resultat perfectament invisibles, inexistents, absents. Potser per no saber història, o per no recordar-la.

 

Joan F. Mira | El Temps | 10/11/2009   Imprimir

El producte brut

Brut, en efecte, el producte interior que mesuren els economistes, que aprofiten els polítics per a fer propaganda en favor del govern, quan manen, i en contra quan són a l’oposició. Una entitat matemàtica que, dividida pels caps dels ciutadans d’un territori, dóna com a resultat el cèlebre PIB per càpita, que se suposa que ens col·loca en un ordre infal·lible de riquesa, de satisfacció: vanitat comparativa, això que en diuen rànquing, a manera dels punts de la lliga de futbol. El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), fa poc més d’un any proclamava, amb grans somriures, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en la llista del PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No solament era una fantasia de demagog ignorant, de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat, racional, és un producte escàs), sinó que partia d’un concepte que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que ha de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, més bon menjar i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors de mesura mecànica impossible, continuaven sent molt superiors d’Anglaterra a Bohèmia, o de Toscana a Suècia, que en aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. Potser, entre altres raons històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines, perquè el PIB no mesura tot això que he dit abans, i que forma part substancial de la vida. El PIB pot ser de quantitat molt alt, i la vida de qualitat molt baixa. Tot això suposant, a més a més, que les quantitats que el PIB sembla que manifesta siguen quantitats reals, fins i tot en el producte brut de la producció bruta.

Començant pel fet que el tal producte oficial i publicat no inclou aquella activitat omnipresent i poderosa que es diu “economia submergida”, o fosca, o paral·lela, o amagada, però de cap manera invisible. Pel fet de no correspondre a factures amb IVA, o de respondre a dades perfectament falses, no deixa de ser producte brut (de vegades molt brut, en l’altre sentit del mot), i ja se sap que en aquests territoris de gent tan espavilada, com Itàlia o Espanya, la foscor pot arribar al 20% o més de l’economia il·luminada. Fet que, d’altra banda, explica moltes carències en matèria d’estètica, d’ètica i de serveis aproximadament públics. Però, ¿i tota la activitat destructiva, reparadora de destruccions, etcètera, que sí que es factura i sí que entre en el producte brut? Més producció d’armament, més PIB. Més accidents de trànsit i més reparacions, més PIB. Més criminalitat, i més policies i més jutjats i més presons, més PIB. Més paper malgastat en publicitat inútil, més PIB. Més angoixes, ansietats, estrés, psiquiatres i píndoles, més PIB. Més “artistes” que empastifen horriblement parets, i més diners gastats per netejar-les, més PIB. Més consum d’alcohol infecte en festes massives nocturnes en places que després caldrà desinfectar, més PIB. I així fins a l’infinit. Més visites gratuïtes a museus, més passejades pel camp, més lectura reposada, més temps lliure, més jugar amb els fills, més visitar els pares ancians, més temps gastat en activitats improductives, sense factura possible, i el PIB no creixerà, o qui sap si baixarà i tot. El producte brut és la suma, en valor monetari, de totes aquelles activitats en què, precisament, hi ha intercanvi de moneda. Si els diners no canvien de mans, no hi ha augment del PIB. Si canvien de mans, sí. Legal o amagat, però sí. La resta, doncs, no compta, i ningú se n’ocupa, ni la dreta, ni l’esquerra, ni el centre. Ningú.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/11/2009   Imprimir

Entre Girona i Elx

Dilluns passat, en les pàgines que aquest diari dedica a temes d’educació, apareixien unes dades sorprenents. Les dades figuraven en un quadre central, pulcrament ordenades, i procedeixen d’una certa base, dita Scopus, que recull la major part de la informació científica mundial. Sobre aquesta base, el quadre presenta una llista de les universitats amb major reconeixement en el camp de la investigació. Coneixent una miqueta com van les coses en aquesta matèria, no és sorprenent que les primeres de la llista foren nord-americanes: deu de deu, les deu primeres, sense competència en la lliga de campions. Inclosa, en el número 5, la Universitat de Princeton, que en un temps va ser “la meua”, com a professor convidat. ¿Per què entre tots els altres països del planeta no han pogut col·locar-ne ni una, entre les top ten? ¿És que allà tenen més diners, recluten millor el personal, treballen més, són més seriosos, o què? Podria ser per la llengua en què publiquen, però no: ara tothom, en l’ample món, publica en anglés. Déu sap, doncs, per què deu ser, aquesta supremacia implacable. Però després ve la sorpresa. La llista inclou també cinquanta universitats del Regne d’Espanya, ordenades pel mateix criteri universal. I resulta que, de les tretze primeres, dotze són catalanes o valencianes. Una de Madrid (núm. 4), i una dotzena de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Castelló, València, Alacant i Elx. Llavors, el lector de tan sorprenent informació es queda una mica perplex. En primer lloc, perquè no pot ser simple casualitat, com no era casual que les deu primeres del món foren nord-americanes. En segon lloc perquè, ací, les causes possibles són del tot enigmàtiques. ¿Què hi ha en comú, d’Elx a Girona, que explique aquesta coincidència impressionant? No sembla cosa de diners; ni del volum de les institucions, que són ben diferents. Ni d’antiguitat acadèmica, perquè n’hi ha de velles i de joves. ¿Deu ser el clima, doncs, o quins factors comuns misteriosos, culturals, històrics, o de difícil definició? Perquè dotze de tretze no és una casualitat, i no pot ser-ho. I qui siga capaç de pensar-hi, que hi pense.

 

Joan F. Mira | El Temps | 03/11/2009   Imprimir

Import-export, polítics

Dimarts passat vaig participar a Barcelona, amb un petit sermó introductori, en la presentació del llibre L’Euram, centre o perifèria? Una perspectiva econòmica, obra de Joan B. Casas i Patrícia Crespo. El senyor Casas és degà del Col·legi d’Economistes, evidentment sap de què parla, i 220 pàgines amb més xifres que lletres poden arribar a explicar moltes coses. Jo, en matèria econòmica, com en física, enginyeria o aeronàutica, sóc un perfecte ignorant. O més aviat un ignorant perfecte: el qui és conscient de la seua ignorància, i mira de posar-hi remei, encara que siga imaginari i epidèrmic. Vull dir que, en aquesta matèria i en moltes altres, no em prive de llegir articles de diari o de revista, i mire d’estar al corrent de l’estat dels meus desconeixements, que és sempre dramàtic. Quant a l’economia, en tot cas (a diferència, per exemple, de la física quàntica o de la biologia molecular), l’observació dels fets passats i presents, la reflexió, i una mica de perspectiva i de sentit comú, poden ajudar a no perdre del tot l’orientació. És cert, d’altra banda, que les persones que prenen gran part de les decisions en aquesta matèria (empresaris, directius i polítics) no sempre, ni de bon tros, són doctors o llicenciats en la disciplina. Si ho encerten o no, depèn sovint de qualitats personals, potser de l’olfacte i, en el cas dels polítics, de la ideologia pròpia o del seu partit. Per exemple, de la ideologia nacional espanyola. Perquè no cal ser experts reconeguts, ni dedicar-hi tesis doctorals, sinó únicament una mica de seny i de sentit de la realitat, per saber que les relacions entre els territoris que, amb un eufemisme suau, anomenarem Euram (per no dir-ne països de llengua catalana, o pitjor encara Països Catalans), no tenen només un fonament històric, geogràfic, lingüístic, etc., sinó una base econòmica comuna ben visible i perceptible. I per no abundar en les dades del llibre esmentat al principi, per no recordar de què parlen incessantment –per telèfon mòbil i en persona– els viatgers amb corbata dels trens entre València i Barcelona, em limitaré a unes dades contundents: “Pot afirmar-se que per a Catalunya el principal client i el principal proveïdor és el País Valencià (...). Al País Valencià es repeteix la situació i Catalunya es converteix amb distància en el seu primer client i proveïdor. En aquest cas, la intensitat de les relacions comercials és tan notable que, dins el comerç interregional del conjunt de l’Estat, el País Valencià quasi triplica les importacions que fa des de Catalunya en relació a les de Madrid i supera en més del doble les exportacions. De fet, el segon mercat del País Valencià és Andalusia, i el tercer la regió de Múrcia” (p. 132-133).

Ara bé, els polítics que governen la Comunidad, i els que la volen tornar a governar, no solament no saben economia elemental ni en volen saber, no solament ignoren què passa i no agafen el tren i escolten les converses, sinó que es mouen de manera profunda i visible per la ideologia nacional espanyola. Com aquell “Eje de la prosperidad” que Zaplana inaugurà amb la Comunitat de Madrid (i secundàriament amb el senyor Matas de Mallorca, ai). O com aquestes declaracions formidables de Jorge Alarte que, per si no ho sabien, serà el candidat del PSOE a la presidència de la Generalitat. En una entrevista, fa pocs dies, el periodista li diu que Rajoy ve molt de visita per la Comunidad, mentre que Zapatero, i fins i tot la vicepresidenta Fernández de la Vega, diputada per València, a penes s’hi deixen veure. El candidat Jorge Alarte respon que “la política no es mesura amb visites, sinó amb realitats”. Cert, en efecte, però quines deuen ser aquestes realitats? Ah, vejam. El periodista li diu: Ara dirà que Zapatero viatja totes les setmanes a València a través del BOE. Alarte aleshores afirma, solemne, amb sentit de la història: “No vaig a dir això. Però sí que vaig a parlar d’una cosa que es diu AVE, la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades.” Sí senyor, hi ha una cosa que es diu AVE, que serveix exclusivament i únicament per anar més ràpids a Madrid i des de Madrid. I això, segons la idea del candidat socialista, és la principal infraestructura de transformació (de transformació!!) de la “Comunitat” en moltes dècades. Històric. Vostés mateixos hi poden pensar un moment, i traure’n les conclusions del cas.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS