Joan F. Mira | El Temps | 03/11/2009 
 Dimarts passat vaig participar a Barcelona, amb un petit sermó introductori, en la presentació del llibre L’Euram, centre o perifèria? Una perspectiva econòmica, obra de Joan B. Casas i Patrícia Crespo. El senyor Casas és degà del Col·legi d’Economistes, evidentment sap de què parla, i 220 pàgines amb més xifres que lletres poden arribar a explicar moltes coses. Jo, en matèria econòmica, com en física, enginyeria o aeronàutica, sóc un perfecte ignorant. O més aviat un ignorant perfecte: el qui és conscient de la seua ignorància, i mira de posar-hi remei, encara que siga imaginari i epidèrmic. Vull dir que, en aquesta matèria i en moltes altres, no em prive de llegir articles de diari o de revista, i mire d’estar al corrent de l’estat dels meus desconeixements, que és sempre dramàtic. Quant a l’economia, en tot cas (a diferència, per exemple, de la física quàntica o de la biologia molecular), l’observació dels fets passats i presents, la reflexió, i una mica de perspectiva i de sentit comú, poden ajudar a no perdre del tot l’orientació. És cert, d’altra banda, que les persones que prenen gran part de les decisions en aquesta matèria (empresaris, directius i polítics) no sempre, ni de bon tros, són doctors o llicenciats en la disciplina. Si ho encerten o no, depèn sovint de qualitats personals, potser de l’olfacte i, en el cas dels polítics, de la ideologia pròpia o del seu partit. Per exemple, de la ideologia nacional espanyola. Perquè no cal ser experts reconeguts, ni dedicar-hi tesis doctorals, sinó únicament una mica de seny i de sentit de la realitat, per saber que les relacions entre els territoris que, amb un eufemisme suau, anomenarem Euram (per no dir-ne països de llengua catalana, o pitjor encara Països Catalans), no tenen només un fonament històric, geogràfic, lingüístic, etc., sinó una base econòmica comuna ben visible i perceptible. I per no abundar en les dades del llibre esmentat al principi, per no recordar de què parlen incessantment –per telèfon mòbil i en persona– els viatgers amb corbata dels trens entre València i Barcelona, em limitaré a unes dades contundents: “Pot afirmar-se que per a Catalunya el principal client i el principal proveïdor és el País Valencià (...). Al País Valencià es repeteix la situació i Catalunya es converteix amb distància en el seu primer client i proveïdor. En aquest cas, la intensitat de les relacions comercials és tan notable que, dins el comerç interregional del conjunt de l’Estat, el País Valencià quasi triplica les importacions que fa des de Catalunya en relació a les de Madrid i supera en més del doble les exportacions. De fet, el segon mercat del País Valencià és Andalusia, i el tercer la regió de Múrcia” (p. 132-133).
Ara bé, els polítics que governen la Comunidad, i els que la volen tornar a governar, no solament no saben economia elemental ni en volen saber, no solament ignoren què passa i no agafen el tren i escolten les converses, sinó que es mouen de manera profunda i visible per la ideologia nacional espanyola. Com aquell “Eje de la prosperidad” que Zaplana inaugurà amb la Comunitat de Madrid (i secundàriament amb el senyor Matas de Mallorca, ai). O com aquestes declaracions formidables de Jorge Alarte que, per si no ho sabien, serà el candidat del PSOE a la presidència de la Generalitat. En una entrevista, fa pocs dies, el periodista li diu que Rajoy ve molt de visita per la Comunidad, mentre que Zapatero, i fins i tot la vicepresidenta Fernández de la Vega, diputada per València, a penes s’hi deixen veure. El candidat Jorge Alarte respon que “la política no es mesura amb visites, sinó amb realitats”. Cert, en efecte, però quines deuen ser aquestes realitats? Ah, vejam. El periodista li diu: Ara dirà que Zapatero viatja totes les setmanes a València a través del BOE. Alarte aleshores afirma, solemne, amb sentit de la història: “No vaig a dir això. Però sí que vaig a parlar d’una cosa que es diu AVE, la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades.” Sí senyor, hi ha una cosa que es diu AVE, que serveix exclusivament i únicament per anar més ràpids a Madrid i des de Madrid. I això, segons la idea del candidat socialista, és la principal infraestructura de transformació (de transformació!!) de la “Comunitat” en moltes dècades. Històric. Vostés mateixos hi poden pensar un moment, i traure’n les conclusions del cas.
|
