Joan F. Mira | El Temps, núm. 1256 | 08/07/2008 
 Era una bella fantasia, una il·lusió, que el meu cosí remot Pasqual Maragall i Mira va creure molt de temps —sincerament, supose—, i que a cada nova topada amb la realitat es desinfla com els somnis nocturns o diürns. Una topada amb la realitat del futbol, amb la Copa d’Europa i les passions espanyoles desfermades que han omplit els carrers i les places (també de Barcelona, i evidentment de València...), i les televisions i els diaris, i la família reial, els avions militars, els honors nacionals, l’exaltació massiva de la bandera i tot això que he vist i que hem hagut d’escoltar. Vejam si amb una selecció informativa en tenim prou. Per exemple, un article del gran Vicent Partal (Vilaweb, dia 1 de juliol [de 2008]), on ens explica: “Però una flor no fa estiu. Ja passarà tot això i, ep!, el nacionalisme espanyol és molt, molt agressiu i provocador. Cosa que el perjudica... Al carrer, va baixar-hi molta gent de tot pèl i condició, però la instrumentalització política era en mans de l’extrema dreta, no ens enganyem tampoc. Les anècdotes són moltes i arriben de tots cantons. A un redactor del diari El 9, el van obligar a cridar ‘Viva España’ uns nazis; a un marroquí, precisament, li van clavar una allisada a la Rambla, exactament perquè portava la bandera espanyola i ‘un moro’ és indigne de portar-la, l’esvàstica es veia ben clareta a la plaça de l’Ajuntament de València i la salutació a la romana imperava en una Reus on es van tornar a cremar senyeres. Enteneu-me. No dic de cap manera que fóra això que va passar diumenge. Sinó que això també va passar. Igualment, diumenge una colla d’energúmens va passar hores i més hores entrant a totes les webs catalanes que accepten comentaris i omplint-les d’amenaces i insults. El nacionalisme espanyol és essencialment violent i contrari a la diversitat. Ho ha estat sempre i ho serà sempre. No sap ser d’una altra manera. I això no ho canviarà pas un gol de Torres ni una selecció de jovenets presumptament plurals. N’hi havia prou d’escoltar cinc minuts qualsevol ràdio espanyola, de la SER a la COPE que en això són totes iguals, per veure com escopien immisericordes en la millor tradició sèrbia, com es burlaven dels noms dels alemanys perquè en la seua ignorància no sabien pronunciar-los o els insultaven, com aprofitaven qualsevol comentari per escabetxinar el president Ibarretxe o Joan Laporta, com es burlaven de les seleccions catalanes i basques. Espanya plural? Vinga home...” Exactament: l’Espanya plural, vinga home! Per acabar-ho d’explicar ben explicat, segons que he llegit en una nota informativa d’Acció Cultural del País Valencià, “La nit del diumenge 29 de juny, després del partit Espanya-Alemanya, un grup de set feixistes espanyols, cap rapats alguns d’ells i amb banderes anticonstitucionals franquistes, i altres d’ideologia nazi, segons els veïns, van trencar la persiana metàl·lica de la porta principal del Casal Jaume I d’Elx.”
És del tot evident. És l’Espanya singular. Singularíssima. La que defensa el senyor Savater, curiosament catedràtic d’Ètica, i el Jimenez Losantos, El Mundo, Joaquín Leguina i Rosa Díez, i el PP d’Espanya, Catalunya i Comunidad Valenciana, i todos juntos en unión, inclòs el PSOE d’Espanya i de la Comunidad Valenciana, i Lerma i Camps i Zapatero, i no volen o no poden entendre res. Res de res: no poden posar-se en el lloc dels ofesos, de les víctimes permanents dels decrets de Nova Planta sempre en vigor, dels amenaçats d’extinció nacional o lingüística. No poden. I davant del famós Manifiesto, els catalans acollonits responen que per favor no s’enfaden, que a Catalunya el castellà té molt bona salut, que tots sabem espanyol, per favor, que tinguen tolerància i compassió. I llavors Jordi Pujol escriu: “No hem d’anar a aquest combat amb ànim acomplexat. I poruc. Tampoc amb petulància i fatxenderia. Però amb decisió i confiança. Sense por. I sense respecte per qui no ens respecti”. Però Jordi Pujol no és president de la Generalitat de Catalunya. El president actual [José Montilla], deu creure, ai las, en l’Espanya plural. I si escriu al diari, és per dir que està molt content amb això de la Copa d’Europa. I jo, per culpa de l’Espanya plural, he escrit un mal article.
|
