Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 20 de novembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 26/09/2009   Imprimir

L'id, l'entitat

Enllaç original

Sembla que no s'acaba mai, aquesta matèria, i sempre per les mateixes raons. Com si allò que en diem identitat, o identitats, foren conceptes perversos, perillosos, qui sap si assassins, tal com afirma un llibre ben conegut d'Amin Maalouf, i que Déu ens empare. Malament si per combatre els excessos, la intolerància, la brutalitat o l'opressió, rebentem també idees necessàries, que estan en els fonaments mateixos de la condició humana, que és una condició social. Els humans, pel fet de ser-ho, formem grups, vivim en grup, pertanyem a grups, dels quals sempre n'hi ha algun més decisiu i definidor que els altres. Aquesta delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de totes les cultures i societats humanes: els individus necessiten ser alguna cosa, formar part d'algun àmbit que els defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, salvada alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és una moda, ni un subproducte dels nacionalismes i regionalismes més o menys ètnics, tant si aquests fenòmens es valoren positivament com si no. És parlar del fet de ser humans.

Sovint sembla, però, com si el mateix concepte d'identitat fóra, per alguns sectors d'opinió suposadament universalistes, una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, ètnica, històrica, nacional... qualsevol que no corresponga a la definida pel sempre liberal, modern i progressista espai d'un Estat constituït) fóra un invent artificiós i maligne destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i fins i tot a negar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social és una impossibilitat humana (si bé es mira, és inhumà, perquè la nostra espècie no és solitària com els óssos sinó comunitària com el conjunt dels primats), i en la pràctica no passa de constituir una fantasia de l'intel·lectual desencarnat que en la seua supèrbia es pensa ser autosuficient en la pròpia individualitat... que per això mateix ell pensa superior i privilegiada, tant si n'és explícitament conscient com si no.

Dit això, és una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal recordar i deixar ben clara: si acceptàrem les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a teories interessades–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l'entitat d'aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? La identitat, per tant (a pesar dels qui volen desacreditar-la i atribuir tots els mals a la pobra realitat, com si fóra una ideologia o un partit polític enemic), no és cosa de metafísics, místics o maniàtics: és l'efecte de la simple necessitat de ser alguna cosa en comú amb uns altres. El resultat de no ser óssos, sinó persones. I en qualsevol cas, no és difícil constatar que aquells que, amb teories tan desinteressades i cosmopolites, combaten aparentment el concepte mateix d'identitat, gairebé sense excepció el que estan buscant –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la identitat d'alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Sense reconèixer-ho expressament, que és la manera més eficaç d'aconseguir-ho.

Preguntar-se per l'entitat de l'id sembla un plantejament purament especulatiu, i tanmateix no ho és, sinó que té una realitat permanent, vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, per a la cultura i per a la mateixa posició i responsabilitat de l'individu dins de la pròpia societat. Tornant al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l'entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre ser valencians o del ser catalans? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquest id particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? Puc assegurar, per exemple i amb tota certesa, que al País Valencià un determinat concepte de país (els termes mateixos de la seua definició, i el contingut o entitat d'aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat. Al País Valencià, com a Catalunya, parlar d'identitat, i concebre-la o valorar-la d'una determinada manera, és parlar d'un projecte col·lectiu, i d'una forma d'entendre la pròpia participació en aquest projecte.

Arreu del món, en tot cas, els individus no podrien ser res per damunt de la pròpia singularitat, si no els ensenyen d'alguna manera què són. I ensenyar ací vol dir transmetre la definició i denominació del grup, l'espai i els trets que el defineixen, i simultàniament o successivament assignar la pertinença corresponent i produir l'adhesió dels individus. Un altre fet i condició universal dels humans, que som una espècie verbal, manipulativa i simbòlica. Perquè la percepció d'aquesta pertinença, com la dels seus límits significatius, no és un procés espontani i dirigit des de dins (des d'una impossible intimitat autònoma de la consciència), sinó un procés pautat i regulat, i dirigit des de fora: pels pares o parents, pels veïns o conciutadans, i en últim terme per qui té poder per ordenar aquesta direcció. Un poder cultural, o social o polític, que sovint, quant a l'ús i els efectes, són tots tres una mateixa cosa, manifestació trinitària d'una única substància, una mateixa línia i expressió de poder. Ja sé que tot això és teoria, és antropologia elemental. Però també sé que, sense entendre-ho, es diuen bestieses molt grans. Perquè som identitaris pel fet de ser humans, i en tot cas la qüestió seria saber quina és l'entitat bàsica que compta: una tribu, un partit polític, un municipi, una religió, una secta, un Estat o una nació. I després, actuar en conseqüència.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS