Joan F. Mira | El Temps | 06/10/2009 
Aquesta tardor del 2009 fa exactament quatre segles d’aquell drama terrible, i encara no és gens fàcil distingir, des de la perspectiva actual, quines raons o consideracions, les de caràcter religiós o les polítiques, van tindre un pes més gran a l’hora de decidir l’expulsió dels moriscos dels regnes hispànics. De fet, unes i altres apareixen contínuament barrejades, per exemple, en els diversos memorials que el patriarca-arquebisbe Ribera va enviar a Felip III els primers anys del segle XVII. Ribera hi constata amargament que tots els esforços de predicació han estat inútils, i es lamenta de l’estat general d’“heretgia” i d’“apostasia” en què es mantenen, cosa que no es pot tolerar més temps; i només això (després d’haver-ho consultat “amb llibres sagrats i amb autors greus i doctes”) ja hauria de ser motiu suficient perquè el rei ordene la deportació. Perquè el monarca està obligat, sota pena de pecat mortal, a garantir la seguretat dels seus regnes i, davant de l’alternativa de degollar o expulsar els enemics interiors, la més benigna és la segona, i per tant “Vuestra Magestad (como rey christiano) está obligado a sacar estos de España, y como rey benigno y clemente, a contentarse con desterrarlos della”. De tota manera, el tema continua encallat i sense decidir, fins que pocs anys més tard, de repent, sembla que la deportació es presenta com a necessària i urgent. No perquè hagueren canviat les condicions internes, ni perquè l’actitud o l’hostilitat dels moriscos suposara, de sobte, un perill imminent. Les raons, probablement, són d’origen extern i, una vegada més, barregen quasi indestriablement religió i política. La decisió es va prendre a Castella, entre el monarca i els òrgans de poder castellans, i les institucions valencianes no hi va tindre en realitat ni veu ni vot. Així, el 22 de setembre del 1609, es va publicar als carrers de València el decret d’expulsió general. Prèviament, els membres de l’estament militar, nobles i cavallers, havien escoltat la lectura d’una carta del rei en què els explicava els motius de la decisió, i en comptes de protestar manifesten que, a pesar dels mals irreparables que provocarà l’expulsió, “no por eso estiman menos de lo que es razón la merced tan señalada que el Rey nuestro Señor se ha servido hacer al dicho reino, previniendo y quitando los daños, penas y desdichas que se preparaban”.
 El ban establia la deportació al nord d’Àfrica de tota la població de moriscos, amb molt poques excepcions (que van resultar només provisionals): sis cases de cada cent en cada lloc per tal d’auxiliar els nous pobladors, els infants menors de quatre anys amb permís dels pares, i els adults que pogueren acreditar una pràctica continuada de vida cristiana. A partir dels tres dies de la publicació del ban en cada localitat, els moriscos, sota pena de mort, no la podrien abandonar fins que vingueren a buscar-los per dur-los a embarcar als ports assignats. Els deportats podrien endur-se els diners, vestits i altres béns mobles, i tenien assegurat el passatge, manteniment i bon tracte fins a desembarcar a Berberia. En teoria, és clar, perquè les poques galeres reials eren de tot insuficients, i els comissaris hagueren d’acudir a requisar, noliejar o llogar tota mena d’embarcacions comercials, grans o menudes, per poder dur a terme el trasllat de tants milers de persones. I l’operació, per a gran part de les víctimes, es va convertir en un infern: eren insultats, agredits i sovint saquejats pel camí cap a la costa, havien de malvendre els estris i objectes que no podien carregar (els ports es convertiren en fires improvisades, amb preus tan baixos com no s’havien vist mai), sovint van patir fam esperant als ports mateixos i durant la travessia, en molts casos van ser robats durant el viatge per mariners i patrons sense escrúpols i fins i tot llançats a la mar. Però l’espectacle, per a molts “cristians vells”, devia resultar ben atractiu, pintoresc i animat: acudien als ports, per a aprofitar la lamentable fira, o simplement a contemplar l’escena de les famílies amuntegades per terra, homes i dones, infants i vells, esperant l’hora d’embarcar-se.
Aquest article continua ací
|
