Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 6 de desembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 08/12/2009   Imprimir

Un dinar a Tàrent

Per raons que no són del cas (unes “Giornate” sobre escriptors valencians més o menys clàssics a la Universitat de Bari), he passat alguns dies per terres de Puglia, Pulla o Apúlia, allà on no solen anar els turistes excepte quan han d’embarcar-se en un ferri o creuer. Vist des d’ací, sovint ens pensem importants i centrals en la història del Mediterrani, i oblidem o ignorem ciutats i terres que han tingut molta més importància que nosaltres. A Bari, a Trani, a Tàrent, per tota la regió, les mostres d’aquesta centralitat són evidents i contínues: castells del temps dels Hohenstaufen, ports fortificats d’època francesa o veneciana, bastions catalans o espanyols, catedrals romàniques bellíssimes amb aires bizantins tan propers. Per allà passava el comerç de les rutes d’orient per l’Adriàtic, i allà es van centrar relacions i conflictes molt profunds de la història. A Castel del Monte, l’impressionant castell octogonal de Frederic II (“l’home d’Apúlia”, stupor mundi, contemporani del nostre Jaume I), és encara objecte de tota mena d’especulacions més o menys misterioses. Que aquestes terres són també una mica màgiques, ho explicaré més endavant. El cas és que, en contra de recomanacions que em deien que no valia la pena, vaig voler passar un dia a la ciutat de Taranto, o Tàrent, ja no en la costa adriàtica sinó al fons del golf del seu nom. És, com les altres, una ciutat d’aquelles que han acumulat casals nobles, catedrals i esglésies, convents i fortificacions, i segles i segles de densitat ben visible. La ciutat antiga és com una illeta, en posició de privilegi estratègic. Els grecs ja ho van descobrir ben prompte, i dues columnes dòriques primitives en són testimoni, al costat dels bastions de defensa del port. Per ací ha passat tothom, des dels fundadors possiblement espartans, fins als reis de l’Epir, Anníbal, romans de tota mena, bizantins, àrabs, normands, germànics, francesos, catalans, castellans, turcs, venecians, napolitans borbònics, i qui vostés puguen pensar. Ara, per desgràcia, tots els voltants estan ocupats per indústries d’aquelles que ningú voldria al costat de sa casa: el paisatge destrossat, instal·lacions ja decrèpites, fums de tot color i olor. Una excepció en aquesta terra, que ara sembla un racó abandonat quan abans era centre potent de tantes rutes.

Al costat de les columnes dòriques, el Castello Aragonese, sòlid i enorme, és testimoni de la mala fortuna que tenim amb el nom: als antics regnes de Nàpols i Sicília, tot allò que va ser català és anomenat aragonés, pel títol dels nostres reis. Ja no té solució, i he constatat que no serveix de res explicar-ho. Després, tota la ciutat vella –una altra excepció penosa– apareix esplèndida, trista, abandonada, ruïnosa, meravella de temps perduts, teulades enfonsades, parets esbucades, humitat, palaus magnífics, roba estesa als balcons encara habitats, quasi ningú pels carrers, totes les botigues tancades i barrades, absolutament totes. I en un extrem, a la vora d’un mur sobre la mar, trobem per fi un petit restaurant obert. Només hi ha una parella de francesos joves, dinem gloriosament bé, amb el peix d’aquella mar, i ens quedem sols amb l’amo del local. És un senyor ja gran, calb i amb ventre feliç, amable, correctíssim. A l’hora del café em pregunta si fume, li dic que ja eixiré al carrer, i em demana un cigarret. Se’l posa a la boca, l’encén, i llavors agafa el meu tovalló, fa un clotet amb la mà, hi posa el cigarret encés, desplega el tovalló, i el cigarret ha desaparegut. Em passa una mà oberta per davant de la cara, la tanca, l’obre, i allà hi ha el cigarret. I així amb dos cigarrets més, que apareixen i desapareixen a dos pams del meu nas, i els fica dins del meu paquet de Marlboro, el paquet sobre la copa, em fa obrir el paquet, i no hi són. Mire de prop, molt de prop, li faig repetir la màgia, i no falla mai, amb senzillesa, sense amagar res. Alce un braç, em pessiga suaument la màniga del jersei, i amb dos dits em trau delicadament mocadorets de colors. Ho torna a repetir, jo mirant fixament amb el nas a pocs centímetres, i torna a traure els mateixos mocadors pel puny del meu jersei. Mai no he vist una màgia semblant, en un petit restaurant, en una ciutat quasi en ruïnes. La raó, fascinada, era enemiga dels meus ulls atentíssims. L’emperador Frederic II, excomunicat i amb fama de bruixot, hi degué deixar molt bona escola a Tàrent.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS