Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 19/01/2010   Imprimir

Núvols negres

Núvols negres amenacen la situació econòmica d’Itàlia, assegurava la premsa d’aquell país el mateix dia que el senyor Rodríguez Zapatero inaugurava la presidència semestral europea amb discursos banals i optimistes i amb un espectacle de dansa flamenca, signe d’identitat cultural, emblema d’Espanya. Ja sabem que Itàlia és un país mal organitzat, amb una classe política de qualitat dubtosa, amb un govern de proclames reaccionàries, amb un president que ja no cal definir (i que em resulta especialment desagradable per molts aspectes). Lògicament, per tant, els núvols negres deuen ser conseqüència del mal govern que governa els italians, no com el nostre, que és exemplar, seriós, progressista i d’una eficàcia indubtable. Els núvols, ací, ja se sap que són blancs i rosats, sobre un cel blau, i que això de la crisi, si existeix, ja ho superem veloçment, no som tan pessimistes com uns altres: Zapatero dixit. És clar, també, que al País Valencià, digué Camps i companyia, som i serem els primers a sortir-ne, gràcies a polítiques glorioses de resultats evidents. I quin és el contingut de la nuvolada italiana? Bé, segons la premsa i l’Institut d’Estadística, el núvol més gros i més negre és la desocupació, que a finals del 2009 havia augmentat en prop de 400.000 persones respecte a l’any anterior. Insuportable, negríssim. Tan negre, que la taxa d’atur ha arribat fins al 8,3%, cosa no vista en molts anys. O siga que, ara mateix, els aturats ja arriben a la ratlla dels dos milions, i això és una tragèdia, de la qual, òbviament, té la culpa aquell govern irresponsable i frívol. No com ací, que amb un govern seriós com cap altre, només hem arribat al 19% d’atur, i als quatre milions de gent sense faena (en un país amb prop de vint milions menys d’habitants). Ací, els nuvolets són primaverals, i no cal preocupar-se’n. En tot cas, ja alçarem més voreres i les tornarem a cobrir amb un altre “Plan E(spaña)”, signe de modernitat i de progrés. Ja farem més quilòmetres d’AVE per anar volant a Madrid, signe de fe en el futur. I sobretot, ara que som presidents eventuals d’Europa, ja explicarem als veïns com es fa una bona política econòmica, que d’això, pel que he sentit i llegit, els nostres prohoms i prodones en saben més que ningú: escolten el president, la vicepresidenta, i la ministra del ram.

No som italians, nosaltres. Allà, si l’atur ha pujat fins al 8,3%, la culpa la deu tindre Berlusconi. Ací, si només arriba al 19% (i pujant...), el mèrit és de Zapatero, ja que sense els seus plans “E” i altres encerts memorables, encara seria molt pitjor. Ací, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, cantàvem les glòries del camí triomfal de l’economia espanyola, una direcció lluminosa: el creixement de PIB era molt més alt que a la resta d’Europa, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, the Spanish miracle. Perfecte, però això no podia durar. Perquè Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. El més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I quan a la insensatesa s’uneix la frivolitat, els resultats poden ser històrics: no una nuvolada negra, sinó una llarga i humil travessia del desert.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS