Joan F. Mira | Avui | 23/01/2010   

L'agnòstic càlid

Enllaç original

Aquest horror infinit de la catàstrofe d’Haití m’ha deixat, de moment, dues imatges, a més de la desolació i la tristesa de qui, a distància, no pot fer-hi res i sap que en poques setmanes ens n’oblidarem tots plegats, per l’actualitat d’un nou horror, o per simple cansament. Qui recorda ja l’espant d’aquell tsunami d’Indonèsia, que semblava inesborrable? Però un bisbe, acabat d’instal·lar en la diòcesi de Sant Sebastià, ja ens ha explicat que aquest horror no és tan gran com alguns altres: no és tan gran, sobretot, com l’extensió de la laïcitat o de la falta de fe i de pràctica religiosa als països, com aquest, abans tan fidels i tan catòlics. Els morts d’Haití, afirmava el successor dels apòstols de Crist, almenys aniran de dret al cel, però els escèptics, els infidels, els laics, patiran eternament un mal pitjor que cap terratrèmol. Pura teologia. Déu, suposa el bisbe, ja s’ocuparà dels innocents. Primera imatge. La segona era la gent que, en misses a l’aire lliure o en altres llocs, donava gràcies a Déu i cantava al·leluia al·leluia, o la d’un bon home entrevistat per Antoni Bassas, que afirmava una vegada i una altra que Déu l’havia salvat de la mort quan s’ensorrà sa casa, i que Déu s’ocuparia de tot, i que en Déu estava la seua esperança. Això deu ser la fe, i és la segona imatge.

El bisbe i el bon creient m’han fet tornar, no sé si amb un cert impudor, a reflexions meues molts antigues. Déu no és un polític de dreta, certament, ni un bisbe reaccionari omnipotent. Qui sap què és: potser qui dóna l’única esperança a les víctimes d’un horror indescriptible, i només per això ja valdria la pena creure-hi. En definitiva, els agnòstics de tant en tant ens podem fer la pregunta inevitable: i si hi haguera un Déu, què passaria? Estaria del costat del bisbe, o de les víctimes? La pregunta és una simple incitació a la perplexitat, un recurs de la retòrica clàssica, una manera d’encetar un tema molt antic. Els qui ara em llegeixen i que són creients, que pensen o creuen que aquest Déu existeix i actua, se suposa que no s’han de fer aquesta pregunta: per a ells, hi ha Déu, i ja saben què passa. Ho saben segons la història humana o sagrada, segons les escriptures on se suposa que Déu ha parlat, i ho saben també, probablement, com una forma d’experiència, de presència en la vida, potser fins i tot senten l’acció de la presència divina. Jo, que em declare incapaç, ara com ara, de sentir aquesta presència, he de confessar també que els tinc una mica d’enveja. Perquè Déu crea molts problemes, però dóna també molta seguretat. I els qui no hi creiem amb certesa, de problemes també en tenim molts –en bona mesura els mateixos que els creients–, però de seguretat en tenim molt poca. De seguretat metafísica, vull dir, d’aquella garantia que la vida dels humans té un sentit comprensible i que encaixa en aquella dimensió que la terminologia clàssica defineix com transcendència: alguna cosa que està més enllà, que ens abraça i que potser ens explica i ens espera.

No sé si, aquest problema tan vell, el viuen o el pensen de la mateixa manera els agnòstics que sempre ho han estat perquè mai no han rebut una educació religiosa o una fe, i els qui venim d’una infantesa i una adolescència de fe familiar i potser de fe viscuda intensament. Un agnòstic, si hem de fer cabal de l’etimologia, és qui pensa que no podem conèixer allò que hi ha (si és que n’hi ha) més enllà de l’experiència, i per tant no és possible saber si hi ha o si no hi res a l’altra banda. L’agnòstic pot haver viscut sempre d’esquena a aquesta qüestió, no haver-hi pensat mai com a problema vital, com una pregunta la resposta a la qual té conseqüències. Seria un agnòstic fred. O pot fer-se insistentment la pregunta, i sentir cada vegada que li falla o li falta la resposta: que voldria saber però no pot, que voldria una resposta però la resposta no arriba. No cal dir que, probablement, a qui ha cregut li resulta més problemàtic no creure. Entre altres coses –a banda d’ideologies i de filosofies–, perquè sap què volia dir creure, quins efectes tenia la fe en la seua vida, i per tant sap també quins efectes té ara l’absència d’aquella certesa. Aquest serà un agnòstic càlid, un agnòstic que pateix una absència, un agnòstic enfebrat, de vegades. Ell sí que sap què passaria, si hi haguera un Déu: sap que, llavors, hauria de sentir la pròpia vida d’una altra manera, potser viure-la d’una altra manera. El primer és escèptic, el segon viu perplex.

Perplexitat, tornant a l’arrel, vol dir replec o replegament total, vol dir també embolic, i vol dir confusió. No és un estat de contemplació a distància com l’escepticisme: és el dubte actiu però sense solució visible, és la indecisió per falta de claredat en un sentit o en un altre. I llavors la pregunta és per què, si hi ha un Déu, deixa la qüestió essencial sense resposta. Ja sé que és un plantejament tan ingenu com clàssic i gastat, i que sobre això hi ha molta teologia feta, i molta filosofia i molts llibres. Però la ingenuïtat no li lleva ni un gram de pes o de potència: si hi hagués Déu, hauria de respondre a qui pregunta per ell. Dir que Déu calla, que és buit i silenci, és molt bonic per a qui ja hi creu. Per qui no hi creu, i de vegades necessita creure amb angoixa i no pot, és una idea inacceptablement cruel.

El “problema de Déu” no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, genètic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi ha o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc. Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. Quan un cervell humà es fa aquestes preguntes és perquè els conceptes, els mots, els afectes i efectes que impliquen, ja existeixen com a part d’una història social, que és una història de cultures, és a dir, d’emocions compartides i d’idees i imatges heretades. I qui no ha rebut les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El problema de Déu només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. A mi, agnòstic càlid, la resposta vital d’aquell bon home d’Haití (“la foi du charbonnier” que cantava Brassens, la més metafísica de totes) m’arribaria a convèncer, potser, molt més que la resposta política del bisbe.

Llegiu-ne els comentaris dels lectors